Betum d’or per a sabates blanques
Les paraules fan viatges capriciosos abans no donen nom a les coses. L’origen del nom d’una de les primeres discoteques de Cala Rajada es remunta, ni més ni manco, que a l’antiga Roma. En aquell temps, fa uns 2500 anys, dur les sabates blanques era símbol d’estatus. Tal volta per això, a principis del segle XX, el calçat d’aquest color es convertí en part del vestuari esportiu de les classes altes per a jugar a tennis, criquet o golf.
Cap als anys trenta, quan la moda ja s’havia popularitzat també entre les classes menys afavorides, un empresari català anomenat Jaume Llobera hi va veure una oportunitat d’or. El blanc és el color més embrutidor de tots i al mercat no hi havia cap producte per mantenir aquelles sabates llustroses: faltava el betum blanc. Així que el senyor Llobera, el començà a fabricar. El batejà com El Búfalo Blanco —el cuir de búfal era molt apreciat per a la confecció de sabates— i va començar a vendre betum blanc a balquena.
Una dècada més tard, la marca s’havia acurçat: ara es deia tan sols Búfalo i donava nom a tota mena de productes per a les sabates, a poliments per a metalls i, fins i tot, a un insecticida fet amb DDT.
Als anys setanta, aconseguiren que la frase d’un dels seus anuncis passàs a formar part de l’imaginari col·lectiu dels que visquérem aquella època: Es Búuuuufalo!
I el vincle amb Cala Rajada? Ja arriba. Resulta que la filla d’aquell empresari es casà amb un gabellí que havia anat a viure a Barcelona, Pep Llinàs, Rotget de malnom. Aquest, al cap dels anys, es féu càrrec de la fàbrica i, paral·lelament, comprà terres a Cala Rajada. Així, passà a ser propietari de bona part dels solars que hi havia des del principi del que ara és el carrer principal fins arribar a Chocolate. Just al costat, al que avui és Angels hi va construir una casa: Villa Yolanda, nom d’una de les seves filles.
Al cap d’uns anys arribaren dos germans de Santa Margalida, els Sastre, i li compraren el xalet. A la planta baixa hi posaren l’oficina de la seva companyia d’autobusos, Autocares Sastre, i l’any 1963 convertiren el jardí en una sala de festes. L’anomenaren Bolero. Mentrestant, en Pep Llinàs construí un nou xalet a Cala Gat que començà a ser conegut com a Cas Búfalo.
Uns anys més tard, Llinàs va vendre un altre solar del carrer principal, on avui hi ha un Kebab, un petit supermercat, un banc, una botiga amb una vaca a la terrassa, una altra de roba i un bloc de pisos. Aleshores només hi havia pins i garballons.
En aquell solar, l’any 1967 —quatre anys després que Bolero hagués obert les portes—, Pep Socies i Toni Vaquer hi obriren una nova sala de festes a l’aire lliure que faria la competència a Bolero: Búffalo Club (amb dues f), manllevant el malnom acabat d’adquirir del venedor del terreny. A més de la sala de festes —amb el seu escenari, les seves tauletes i cadires, els seus pins, la seva fullaca, pinyes, mates i garballons—, el complex també tenia una pista de bitlles, un minigolf, i un bar a sobre del qual hi havia quatre habitacions. Aquells primers estius varen ser un èxit rodó gràcies, en bona part, a la fama d’una de les dues bandes que hi tocaven cada nit: Los Beta.
Los Beta a la pista de bitlles de Búffalo Club.
Els primers anys daurats
Als anys seixanta, amb la revolució turística a tot gas, hi havia una gran demanda de grups per tocar a hotels i sales de festa. D’aquesta sopa primordial en sorgiren Los Beta, rivals directes de Los Javaloyas i de la mateixa fornada que els Z-66 de Llorenç Santamaria, Los 5 del Este o Els Valldemossa.
Tot i que bona part de les seves gravacions d’aquell període eren cançons comercials pensades per al públic dels hotels i les sales de festa, Los Beta es movien bé entre estils molt diversos, una versatilitat que marcaria tota la seva trajectòria. El formaren Joan Bauçà (Guitarra), Miquel Pieras (Baix), Xisco Balaguer (Teclats), Miquel Moreno (Cantant), Jaume Palou (Bateria), però també hi passaren altres músics com Pedro Brunet Botó (saxo), aquest darrer, cala-rajader nascut a Son Servera.
A tall d’anècdota, un dels seus integrants, el baixista Miquel Pieras, acabaria en una formació que també arrasà durant els vuitanta: Ossifar. Qualque cosa d’aquesta vena humorística ja se li intuïa aleshores quan, en acabar les actuacions, solia donar les gràcies en alemany dient “Tanke, tanke! Tanca sa porta!”.
Aquell any, Los Beta varen publicar diversos senzills, entre els quals Ojos de España, que a la cara B hi duia el tema Búffalo Club.
“En Cala Rajada, en Búffalo Club,
son todos amigos de los Beta Club.
En Cala Rajada, son todos amigos,
haciendo pum pum.”
Els Beta l’any 1969 van ser fitxats per Bolero i allà canviaren la lletra: En Cala Rajada, en Bolero club…
La teulada maleïda
El periodista Toni Palmer va néixer a Palma, al barri d’Es Fortí, on la postguerra havia dut moltes famílies de pobles com Ariany, Artà o Binissalem —una immigració interior que hi dugué llinatges com ara Tous, Ginard, Bisquerra, Terrassa o Sastre. Entre elles, la família de Bernat Mestre, provinent d’Ariany, que aviat tendrà un paper fonamental en aquesta història.
Abans de dedicar-se al periodisme, en Toni va exercir professions molt diverses: comptable, actor i autor de cafè-teatre, discjòquei ocasional, pintor de cadires, cambrer, recepcionista… Tota aquesta tirallonga d’oficis començà amb una telefonada, cap al mes de febrer de l’any 1967, del seu amic d’Es Fortí, Bernat Mestre:
-Toni, què fas aquest estiu?
En Bernat coneixia el món de la nit i en Pep Socies i li acabava de llogar el Búffalo Club per a dirigir-lo. Aquella telefonada al seu amic d’Es Fortí, Toni Palmer, per a convidar-lo a acompanyar-lo en aquella aventura.
Aquell any, en Toni estava estudiant teatre a Madrid —amb companys insignes com el reconegut i premiat actor i director català Josep Maria Pou— i no tenia res previst en acabar el curs, així que va fer les maletes i partí cap a Cala Rajada.
Una de les primeres feines va ser pintar les cadires —les mateixes en les quals estan asseguts en Toni i en Bernat a la foto que encapçala aquest article; les mateixes on seim ell i jo parlant de tot això a ca seva, a Sa Pedruscada, cinquanta-set anys després; i les mateixes que hi va haver per ca nostra durant anys. En Toni, mon pare i n’Andreu de s'”Alquimoto”, al migdia, feien partides èpiques a la taula de pingpong que hi havia a Búffalo i eren bons amics. A ben segur que quan van desmuntar la sala de festes i treure el mobiliari de jardí, d’altres cases de Cala Rajada també en reberen. Taules i cadires que també formen part de la meva infància com podeu veure en aquesta foto.
El meu germà Pau, en pau descansi, i jo, asseguts a ca nostra, a Cala Rajada, a les cadires de Búffalo Club, l’any 1976. En Toni Palmer, mon pare i n’Andreu Artigues “de s’Alquimoto” feien partides de ping pong èpiques al jardi de Búffalo cada migdia, en tancar els negocis. En canviar el mobiliari d’aquell jardi, imagin que en Toni els hi va oferir i que diverses cases de Cala Rajada també foren agraciades.
Bernat Mestre també va fer algunes gravacions com a cantant i, després de dirigir dues sales a Cala Rajada, obrí la discoteca Pigmalion a Peguera.
El Búffalo Club i el Bolero Club eren molt similars: dues sales de festes a l’aire lliure amb música en directe. Era una rivalitat amistosa i renouera: els cantants d’un local i de l’altre eren amics, però cada nit es cridaven l’atenció mútuament perquè un apujava el volum més que l’altre. La norma, però, era la mateixa per a tothom: a la una en punt s’havia d’acabar. Polizei Stunde, en deien, encara que fossin a Mallorca i no a Alemanya. Es tancaven les portes d’entrada, però els que ja eren a dins podien quedar i sortir per la porta del darrere més tard.
A més de la Polizei Stunde, en aquells anys també hi havia una norma que obligava les sales de festa i discoteques a tancar quan se celebraven festivitats locals, com ara El Carme o Sant Roc.
Mestre i Palmer també haurien volgut que el grup resident principal fossin Els Beta, però l’estiu del seixanta-nou ja havien fitxat per Bolero. Així que no els quedà més remei que cercar una alternativa: Los Belak —’corbs’, en euskera—, un grup bastant conegut al País Basc que havia aterrat a Mallorca per guanyar-se la vida tocant per Cala Bona. Arribaren a fer tres temporades a Búffalo.
En Toni m’explica que la pista de bitlles de Búffalo es va convertir en fenomen local: al·lots de dotze i catorze anys hi feien feina recollint i tornant a posar dretes les bitlles i acabaven guanyant més en propines que son pares fent de picapedrers. Un d’ells, José Hernàndez, li ho recordava a en Toni cada vegada que es trobaven pel poble, fins que, fa poc, i encara relativament jove, va morir.
Tot anava bé: la bolera, el minigolf, el bar i la sala de festes, tot vent en popa. Però, sobtadament, a finals del seixanta-nou, arribà una nova normativa que va prohibir les sales de festa descobertes —se xerrava d’un coronel emprenyat que vivia en un xalet a prop de Bolero i Búffalo que va moure fils fins al governador civil perquè proclamàs l’ordre. El Bolero va cercar una alternativa i el varen tapar amb lones reciclades d’una carpa per a la boda d’una de les filles d’en March (Marita), deixant arbres i garballons a la vista. El Búffalo, en canvi, es va tapar amb un sostre real l’hivern de 1970 i així es convertí en discoteca.
El grup Flash tocant a Búffalo l’any 1971 a les gales que hi feien els diumenges. D’esquerra a dreta, Tomeu Penya (tapat per la guitarra), Toni Segurado, Pedro Brunet Botó i Miquel Sancho Barraca als teclats.
Segons en Toni, aquell canvi va ser el principi de la fi: havia perdut la gràcia del jardí obert i havia tornat massa gran. I tots els que hem anat de discoteques sabem que quan entres en un local ampli que està mig buit, és fàcil fer mitja volta i anar a cercar més ambient a una altra banda. A més, Bolero no cobrava entrada i a Búffalo es pagaven 25 pessetes amb dret a una consumició (uns quatre euros de valor actual).
En Toni explica que de tant en tant hi havia qualque gat, però que tancant a la una hi havia poc temps perquè la gent consumís gaire alcohol. Eren l’excepció.
En la seva darrera època, Búffalo va contractar grups molt bons, com Barbara and Soul System, que eren deu o dotze. D’aquesta manera, fent cartells que penjaven per Artà, Son Servera… encara omplien un poc.
Búffalo Club, amb aquell sostre i aquella amplitud, va començar a fer ull. Però el fet que li posassin teulada, també va venir acompanyat d’un avantatge: ara s’hi podia fer teatre a l’hivern.
El cafè-teatre: la vertadera obra de Toni Palmer
Però si hi ha una cosa de la qual en Toni Palmer parla amb més orgull que de qualsevol discoteca és del cafè-teatre que va muntar ell mateix a l’escenari de fusta de Búffalo.
A l’hivern, cada setmana, sense excepció, es representava un programa nou: obres curtes o fragments d’autors com Txèkhov, Ionesco, García Lorca o Camilo José Cela. En Toni escrivia el programa, dissenyava els cartells —impresos setmanalment per un impressor d’Artà— i sovint també escrivia obres pròpies i petites peces de guinyol. La seva dona, de tant en tant també hi feia algun paper, i entre els actors habituals hi havia amics del poble que s’ho passaven d’allò més bé sense cobrar ni una pesseta. Per aprendre aquells textos nous cada setmana i assajar-los s’havia de tenir la il·lusió i l’energia de la joventut.
L’escenari i els decorats eren senzills. El mobiliari sovint eren les mateixes taules i cadires que en Toni va pintar en arribar. La gent seia a les tauletes sense pagar entrada: només les consumicions. No hi havia grans focus ni grans pressupostos, només decorats que canviaven cada setmana “de qualsevol manera”, com diu ell mateix, amb la despreocupació de qui és jove i encara no sap que allò serà, anys després, el seu millor record.
El públic no era multitudinari —un centenar de persones cada vespre, arribades d’Artà, de Son Servera, d’aquí mateix— però la premsa local, l’Última Hora, el Baleares, en feien sempre ressenya. Avui, en Toni riu recordant que en aquell moment li semblava poca cosa, i que ara, mirant-ho en perspectiva, li sembla una xifra enorme per a un cafè-teatre de poble fet sense cap ajut.
L’experiment va anar prou lluny perquè els arribàs una oferta per actuar fora de Cala Rajada: al teatre de Búger i a la Sala Rex de Sa Pobla.
Toni Palmer Fabio i Pep Fuster de sa Cova, a la portada d’un dels programes setmanals de 1971 interpretant dos personatges de guinyol.
Cada setmana s’havien d’aprendre els textos, preparar l’escenografia, el vestuari… I cada setmana hi havia un programa nou com aquests que s’imprimien a La Actividad, de Joan Ganància, a Artà.
Toni Palmer, Pep Fuster i Pep Pipo.
Un dels actors que apareix en aquestes fotografies és en Pep Pastor, un cala-rajader que ara viu a Ciutat i que és més conegut com a Pep Pipo. Tots tenien entre devuit i vint anys i recorda aquella època com a “meravellosa”. Eren joves que havien viscut els anys de postguerra, de pa amb saïm o pa amb fonteta (amb una mica de sucre i aigua). Amb l’arribada del turisme, començaven a tenir qualque dobler. Joves de clatell ben rapat i els serrells ben llargs que havien posat de moda els Beatles.
Els membres de la companyia Búffalo assajaven quatre o cinc dies i estrenaven cada cap de setmana. Però no tan sols feien aquells textos que aprenien de memòria. També practicaven la improvisació davant de públic, i quan un d’ells es quedava en blanc, tenien un truc per demanar ajut als altres actors, una frase secreta:
- Cuidado con la maceta!
Per tant, en fer impro, sempre hi havia un cossiol a l’escenari; era el salvavides camuflat que donava tranquil·litat als actors.
Una de les cròniques de Diari de Mallorca elogiant la tasca de la companyia Búffalo.
Això va ser Búffalo Club entre 1967 i 1973. Aquí abans hi havia una pista de bitlles, un minigolf, una taula de ping pong, un bar amb quatre habitacions damunt i una sala de festes envoltada de pins i garballons que van desaparèixer en posar-li una teulada seguint les ordres d’un coronel. A la sala que ocupava la discoteca en si, més tard hi van obrir Physicall i enguany hi han obert Banana Club. L’espai, quasi seixanta anys després, torna a ser un “club”. Però a Búffalo es feia música en directe i s’hi representava teatre, músics i actors locals tenien un lloc on expressar-se. Va ser punt de trobada de la música més innovadora i de clàssics que avui es continuen representant als teatres de tot el món. Durant tres anys màgics, Búffalo va ser molt més que un club.
En Bernat i en Toni deixaren Búffalo l’any 1973, però ja tenien un altre projecte en marxa: Mannix.
Per qualque raó, a en Toni li va quedar gravada aquesta cançó cantada per un joveníssim Tomeu Penya a Búffalo. El primer número 1 de Neil Diamond als Estats Units i el tercer single que va vendre tres milions de còpies.
Miquel Piris
