L’any 1979, la plaça dels Pins de Cala Rajada tenia molt menys ciment i era plena de fullaca i d’al·lots jugant. Hi ha un d’aquells nins de nou anys que m’ha robat la mirada. Fa tocs amb la pilota i, sense aparent esforç, la fa levitar damunt dels seus peus. Jo en tenc onze i m’he continu embambat, com si un integrant del “Circo de los muchachos” hagués desembarcat, de manera inexplicable, al centre del meu poble. Des que he arribat està assegut en terra, concentrat, fent un toc rere l’altre. Ara s’aixeca d’en terra i l’esfèrica, embruixada, continua surant damunt dels seus peus, cap i genolls. L’admir i l’odi a parts iguals. Com pot ser? Un nin tan petit! Llavors, jo només feia una trentena de tocs, com a màxim, i aquell al·lot ja en duia centenars, per ventura milers.

L’entrenador que tenia a alevins ens deia que per ser bons jugadors de futbol havíem de fer molts tocs, dominar la pilota. Si allò era vera -en aquell moment per a mi ho era-, en Felipe Cardiel de gran seria Maradona.

-Per ventura sí que és un poc innat, però practicava molt. Estava hores a sa plaça dels Pins tot sol amb so balon. Com que no em deixaven sortir de la plaça, ni en bicicleta ni res, tirava per sa pilota i m’agradava molt, moltíssim. Al final, els tocs no serveixen de res per jugar a futbol, però jo me divertia.

Jo, en canvi, tenia una bicicleta i amb ella anava per tot el poble. Devia ser això, perquè fent tocs amb la pilota també hi vaig passar hores. No les suficients, és clar. Maleït, Felipet! Era un geni!

 

En Felipe, a la part inferior de la fotografia, abraçat pel seu germà, Alberto, en pau descansi.

 

Tocar bé un instrument es regeix bàsicament per la constància en la pràctica i passar gust d’invertir hores a perfeccionar. Disciplina. Per això, quan en Felipe va canviar la pilota per una guitarra, mitja lliçó la duia apresa. 

D’adolescent, va tenir l’oportunitat d’unir-se a un dels millors grups que ha tengut Cala Rajada, “Haciendo el pino”. Al cap dels anys, va entrar en una banda de la qual era fan incondicional, “Montenegro”. I, finalment, es va poder professionalitzar convertint-se en el guitarra de Gèminis. 

 

Felipe Cardiel, segon per l’esquerra, amb la resta del grup Gèminis abans del concert “Antologia” en el qual tornaren a acompanyar al més gran dels cantautors mallorquins, el vilafranquí Bartomeu Nicolau i Morlà, conegut amb el nom artístic Tomeu Penya.

 

Aquell grup, que durant trenta-nou temporades, cada maleït vespre, de dilluns a diumenge, havia fet funcionar Bolero tenia al·lucinat a en Felip. Trenta-nou anys és més temps del que duren molts matrimonis. Més del que duren moltes empreses. Més temps del que ha existit bona part de l’oferta d’oci que avui ocupa la costa mallorquina. Integrar-se en aquella banda a la qual coneixia bé, era entrar a formar part de la llegenda. Seria un d’aquells privilegiats que, en lloc de fer feina, s’ho passaven bé i, a més, guanyaven doblers. Era com si aquell nin de la plaça dels Pins hagués aconseguit cobrar un sou per fer tocs amb la pilota. En veure’l dalt de l’escenari actuant amb ells, era com tornar a veure aquell nin fent malabars. Jo havia madurat -un poquet, tampoc fa falta exagerar- i ara el que sentia era només admiració (i un gramet insuls d’enveja sana). 

Gèminis va ser una part tan natural del Bolero que semblava impossible imaginar una cosa sense l’altra. Els músics ja eren paisatge com les barres, la pista de ball o els pins que romanen petrificats dins la sala. Els Gèminis, de discrets, no ho eren. De fet, les dones feien cua per intentar seduir-los: la màgia dels músics dalt de l’escenari.

Una de les raons que va sostenir al grup any rere any va ser la capacitat d’adaptació. Quan sortia una cançó nova que podia funcionar, s’havia de preparar fos el mes que fos. Quan apareixia un èxit internacional, s’havia d’incorporar. Quan el públic començava a cansar-se d’un tema, s’havia de substituir. La feina no consistia només a tocar. Consistia a estar permanentment al dia. 

Jo pensava que els grups  com Gèminis triaven i assajaven el repertori a l’hivern, per estrenar-lo a l’estiu. Error. En Simó recorda aquells assajos eterns d’horabaixa per incorporar noves peces. Els músics arribaven. Provaven harmonies. Discutien arranjaments. Tocaven el tema i poc després havien de marxar corrents per dutxar-se i actuar als hotels. 

 

1985, n’Atanasi Mas (Tanny), en Xesc Segura i en Simó Pocoví: tres Gèminis fent broma en un viatge per actuar a Canàries.

 

Aquelles actuacions podien arribar a durar tres hores. En acabar, carregaven el material. I a les dotze i mitja, arrencava la segona part de la jornada a Bolero: quatre passes de mitja hora cada un. Era el moment d’estrenar la cançó que havien muntat aquella horabaixa. Sense assajar. Directe al directe. 

El repertori no el triaven tan sols ells. Una de les persones que els proposava temes era en Miquel Vives, en Miquel “d’es Bolero”. Quan en Simó en parla, no sembla que descrigui un cap sinó qualcú de la família. Qualcú que es preocupava pel repertori. Que escoltava. Que suggeria. Que intentava que el grup continuàs evolucionant.

 Hi havia negoci, evidentment. Sempre hi ha negoci. Però també hi havia una relació humana que avui sembla cada vegada més difícil de trobar. Per ventura per això el final va resultar tan dolorós. Perquè quan convius amb qualcú durant dècades, deixes de ser simplement un treballador. Passes a formar part d’una història compartida.

Gèminis varen durar tant a Bolero per dues raons més. Per fer versions de temes clàssics, que sonin dignes, amb un so similar i que siguin acceptades per públics de tantes generacions, no queda més remei que ser bons músics, estimar allò que fas. I com totes les feines artesanals, exigia experiència. Havies de saber llegir una sala. Havies de saber llegir la gent. Aquesta és la part invisible de l’ofici. La que mai surt a les fotografies o als vídeos de record. Però és precisament aquesta part la que explica per què Gèminis va resistir gairebé quaranta anys. Nit rere nit, varen fer exactament allò que s’esperava d’ells. Eren el motor que empenyia la festa.

Costa imaginar Bolero sense els Gèminis. Jo crec que si un dia hi torn, els continuaré veient damunt l’escenari. Llavors, els demanaré que dediquin una cançó a un amic mentre els pins, amb la seva discreta serenor, riuran amb mi.

Per sort, la història encara continua. Gèminis segueix tocant acompanyant a en Tomeu Penya en els seus concerts (una relació que dura des dels anys vuitanta!). I, per separat, han muntat dos grups: “Fenómenos” i “Simó i Joan”.

Ara ja, per sempre, Gèminis són ambaixadors de Cala Rajada.

Llarga vida a tots els que hi toquen i hi han tocat!

Els Gèminis seran sempre nostros!

Miquel Piris

 

 

 

La calarajadera Marisa Rojas també va acompanyar a Tomeu Penya i Gèminis en diversos concerts interpretant un dels èxits de la carrera del vilafranquí: “Illes dins un riu”, una versió genial de “Islands in the stream” dels Bee Gees.

 

 

En Felipe interprentant “És un deliri”, poema de Jaume Fuster musicat pel desaparegut Manolo Muntaner que també l’acompanya amb veu i guitarra. 

 

 

Felipe Cardiel cantant una de les seves composicions a El templo, a Cala Rajada, l’any 2011.

 

La locomotora de Bolero a tota marxa l’any 2006.

Miquel Piris