En Marce i jo ens duem trenta-dos anys, però des del primer moment que ens vam conèixer, clar, vam connectar. Vam connectar amb ell, vam parlar de coses molt profundes, vam parlar de moltes coses, em va contar moltes coses que havia fet abans, perquè va ser als anys 79-80 quan ens vam conèixer. Va ser com a radioaficionats.

Vàrem tenir una reunió de radioaficionats, aquí on era la Creu Roja abans, en Pep Manuel García érem de radioaficionats, hi havia en Tomeu Bombu, hi havia en Mateu Porcel, que érem radioaficionats, oficials, que diria. Nosaltres érem aficionats, estàvem als 11 metres, els 11 metres era una banda al·lega’l, no es ficaven amb nosaltres, era ja dins la democràcia, si fèiem les coses més o manco bé no passava res.

Teníem un canal, els de les barques tenien un altre canal; nosaltres per xerrar, per comunicar-nos, teníem un altre canal. I en Marce, en Jordi i en Mateu Porcel li vàrem muntar una emissora a la torre, i el vàrem convidar a ell per venir a aquesta reunió que vàrem fer.

Jo no havia parlat amb ell mai, per ràdio. I en aquesta reunió hi havia n’Antònia Maria, hi havia en Modesto, hi havia una altra gent que no érem oficials, era per entretenir-nos. I a partir d’aquí vàrem tenir ja un tracte familiar. Ell venia a casa nostra, la primera vegada vam menjar sopa amb mallorquins, llavors nosaltres vàrem anar a casa seva, ell va cridar en xinesos, que hi havia a son Moll, que era el seu. Tot el que necessita als xinos. Però també sabia comanar unes estovalles ben adients a la taula, i no sé, ell per telèfon ell ho aconseguia tot.

Per ràdio, com a radioaficionat, va parlar. I quan hi havia «roda». Roda era que quan ens ajuntàvem, sobretot els vespres, que era quan hi havia més bona comunicació, un anava passant la veu a l’altra. A mesura que entraves a la roda, anaves passant la paraula.

Quan xerrava ell (quan n’hi havia un que xerrava espanyol, tothom xerrava en castellà, encara estàvem amb aquella mentalitat de llavors). I ell, en castellà, si tocàvem un tema un poc profund, com arqueologia o això; ell feia una xerrada de professor i de mestre, amb aquella veu que tenia, impressionant. Això per ràdio. Anant a casa seva a la torre, que de vegades ens reuníem quatre, cinc, sis persones, també xerràvem de qualque tema.

I ell llavors es treia algo, era «Casialgo».

Tenia fulles, agafava una fulla, i en castellà, ens llegia aquella fulla. Això sí que impressionava. Ens n’anàvem després a ca nostra pensant en allò que havia llegit, com ho havia llegit de bé i el que havia pensat per escriure allò i arribar a la conclusió que havia arribat. Això va ser una de les coses que em va marcar. Com que els altres ponents xerraran de moltes coses, jo no, no aniré més endins, aquí.

Va ser en una etapa que va ser en número 1 a la llista del PSOE, precisament de Capdepera. Després va ser simpatitzant d’UCAP. Amb ell vàrem editar quatre revistes ONES, que era una revista en paper que vàrem fer.

Ell ho va pagar tot, se’n cuidava d’enviar-ho a Manacor, a Manacor ho imprimien i ho repartíem, i en vàrem vendre una dotzena o quinze cada vegada. La quarta ho vàrem deixar anar. Però no va deixar que un grup que es deia Es Garballó, que ens va ajudar, i un parell de joves més també de la ràdio, cada setmana ens donaven qualque cosa i en els quinze dies vàrem fer quinzenal.

En el quinzenal teníem alguna cosa per presentar: alguna recepta de cuina i així vàrem fer aquests quatre números, amb ell al davant i pagant-ho com a normal.

Ara ja passaré al llibre. Jo havia vist tots aquests papers, aquestes carpetes, aquestes fulles, molt de temps, però ho veia tan dispers, que passava de la natura a la política, de l’escola a la medicina, d’una flor a una nina, que jo no veia un llibre aquí, veia un record per tenir la família i res més.

Què va passar aquí? Quan intervenia en Cati Caldés, na Cati li va dir: «Marce, això, has de fer un llibre, tu». I va ser ella que el va convèncer. Quan ell va estar convençut, en Joan i jo també vàrem dir d’acord, endavant, anem a ajudar, anem a fer-ho.

En aquell moment ell ja vivia a casa mon pare i sa mare d’en Ricard, ja no estava a la torre. Tenia un Amstrad i en l’Amstrad va començar a passar d’aquestes fulles, va anar passant a l’ordinador aquests escrits, mentre un passava del paper a l’ordinador ell ja va anar també aplicant més frases i millorant tot el que ell havia escrit abans. I jo m’enduia aquelles fues de l’Amstrad, que tenia una impressora, i jo passava a un PC, que ja tenia a l’oficina, que era ja un PC compatible, que ja en disquets de tres i mig en aquell temps es podia passar d’un ordinador a l’altre.

En Joan també tenia un PC i ell ho va fer en Word, jo ho vaig començar en Word Perfect. Jo vaig fer de més un 60% del primer del llibre. Jo me’n vaig anar a Canàries i en Joan ho va acabar.

I en Joan no només va acabar aquest 40% més o menys, sinó que també va intervenir el seu text. Va ajudar en Marce. L’any passat, en Marce ja no estava tan bé per presentar els escrits.

I aquí en Joan, en JUSAN, com a bon periodista que era, va ajudar molt en allò de bé. I ho va fer molt bé. Però jo no vaig llegir res que no em desagradàs d’allò que va fer en Joan.

Què vos puc dir del llibre? Vaig quedar meravellat. Quan jo m’enduia aquells escrits a l’oficina, jo ho llegia i ho passava. I això, encara, de més del que jo havia sentit a sa torre quan ho havia llegit ell, i això, més m’ho vaig dir, dic, això és molt profund, és que aquesta persona és especial, és un superdotat en Marce.

I, per exemple, ara vos llegiré una frase. Diu ell: «Som cristià en Crist, fins a sa medul·la, encara que pecador, pecador de sa litúrgia». Agafeu aquesta frase i en tres a quatre pàgines, ell en això, li dona voltes i voltes i t’explica tot el que passa aquí.

Llavors, us recoman, quan llegigueu “La mort i passió de Crist”, així com la representa ell, no hi ha cap predicador de primer, que entri tan a dins aquest text litúrgic, com ell hi entra i com l’analitza. Per tant, vos deman que, quan el llegigueu, no friseu, mediteu bé el que diu, el que va explicar, on vol arribar. Ell, diu, jo no som economista, jo no som politòleg, jo no som teòleg, jo no som físic, jo no som naturalista, quan explica qualque cosa, ell mateix ho diu en això.

Però, llegiu-ho en els fons i veureu, si molts que tenen aquestes carreres, persones que es dediquen a això, ho haurien explicat millor, perquè ell ho explica amb molta profunditat. Així i tot, una persona sense carrera com jo, ho va entendre molt bé, ho vaig entendre molt bé. Esper que vosaltres, també, ho entengueu igual de bé i moltes gràcies per haver vengut.

Però, abans d’acabar, vull agrair, per ordre, la Cati, per allò que ha fet, que s’ha fet de lliure, en Joan, en Joan al cel sia, perquè això ho va acabar i al cap vermell, per haver tingut el coratge de publicar-ho i a Biel Torres.