Morts que ja han mort per sempre, perquè cap d’aquells que algun dia els varen conèixer viu per a rememorar la seva imatge, la seva veu, els seus dies de vida…
Un altre poeta, Fernando Pessoa , va resumir la vida i la mort: “Solo os dejo dos fechas, la de mi nacimiento y la de mi muerte, entre una y otra todos los días son míos”.
Ambdues frases han arribat al meu cap aquests dies, com a altres caps hauran arribat altres coses al voltant de la mort.
He volgut fugir, anys i anys, del costum d’anar únicament al cementiri el dia de Tots Sants. A la meva part revolucionària i rebel no li agradava deixar-se veure per allà quan més gent hi podria haver, reivindicant el cementiri com lloc de recolliment i no com a passeig per a lluir adorns florals i passarel·la per a estrenar la nova roba de tardor. Potser això tengui a veure amb la imposició de mumare d’anar cada 1 de novembre, d’ençà que tenc records, a fer la volta per allà amb la nova muda d’hivern, tant si feia fred com si estàvem a 25 graus. A l’altra part, la conformista, la pausada, li agrada veure com els vius comparteixen i engalanen la ciutat darrera, la del descans etern. No sé si m’estic fent gran, la part rebel perd força.
