Vida i aventures d’en Tomeu Penya

En Tomeu amb son pare i sa mare, en Toni Penya i na Maria Fornera.

Em jugaria un raig d’euros, tres milions o quatre, pel cap baix, que sé qui és l’artista més estimat pels mallorquins sense fer cap enquesta. I no, per descomptat, no és en Bad Bunny. Per endevinar qui és, n’hi ha prou amb veure el nombre d’actuacions que fa cada estiu per Mallorca des de fa dècades. Fa anys i panys que no atura. 

Tomeu Penya és una illa dins el riu de la música catalana i balear. Una república independent que ha sabut combinar experiència, talent, feina, constància i oportunitat per convertir-se en un referent, en una peça fonamental de la història musical del país. Penya és el pont d’unió entre folklore i la música moderna, entre la guitarra clàssica i l’elèctrica, entre l’enyorat món rural, el desitjable progrés que ens aportà l’arribada de turistes i l’implacable massificació que patim actualment. Va agafar el millor dels dos mons, de la música moderna nascuda a fora i a dins Mallorca per sintetitzar la seva proposta. Ningú com ell ha recollit i modernitzat la tradició de les gloses de contingut humorístic i sexual que encara cantam al voltant dels foguerons per Sant Antoni. Aquesta intenció de síntesi entre tradició i modernitat tal volta era més present en els seus primers discos, però no podem oblidar el boom que va significar sentir totes aquelles cançons als vuitanta. 

Aquest vilafranquer ha escrit i cantat per defensar la terra, per no oblidar les arrels i per recordar-nos que convé fer un parell de rialles diàries per continuar existint sense perdre el Nord. En Tomeu ens ha explicat bona part de la seva vida a través de 370 cançons (de moment). I no és fins a una de les darreres en que apareix Cala Rajada. Per jo va ser tota una sorpresa: aquesta estrella de la música mallorquina va començar a brillar al nostre poble als anys seixanta, quan era un adolescent amb les idees molt clares des de petit: la música seria la seva vida i viuria per fer música. Però no passem l’arada davant del bou. Returem un poc, descansem damunt s’era i, en voler, podem partir que el camí és llarg.

I a poc a poc passa s’hivern llarg

i a poc a poc ve s’estiu

tot lo passat sa cançó ho diu,

assegut a s’era, espera qui espera…

Tomeu Penya – Assegut damunt s’herba de s’era d’en Pep Mercader (Tomeu, 1987)

 

La clau: una parella de foravilers avantatjats

Bartomeu Nicolau Morlà va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949 amb la primavera recent estrenada, el vint-i-dos de març. Els seus pares eren foravilers, però de ment molt oberta. Així s’explica que, quan el seu germà Jordi -dotze anys més gran que ell- va voler ser esportista professional, li diguessin que endavant. L’any 1959, en Jordi va participar en els Jocs del Mediterrani de Beirut, on va aconseguir la medalla d’or en la contrarellotge per equips. I dos anys més tard, el 1961, va quedar segon a la Volta Ciclista a Catalunya. 

En Jordi Nicolau, cinquè per l’esquerra, a l’equip Kas de la Volta a Catalunya de 1961 on quedà segon. 

 

En Tomeu admirava en Jordi. Era el seu ídol. Però ell no volia ser esportista. La seva vocació va ser molt diferent i va aparèixer ben prest. I això que a ca seva només hi havia una ràdio amb la qual s’agafaven dues emissores i no tenien televisió. Tot i això, de ben petit, quan anava en carro amb sa mare, tornant cap a la vila, ja li agradava inventar-se tonades de cançons. 

Qui ha anat en un carro en silenci, sap que allò és una font de ritme, música i renous: les potes de la somera en impactar damunt l’asfalt; el balanceig del carro i els garranyics de la fusta vella; les rodes de coberta metàl·lica fregant amb el terra; els canvis de tots aquests sons en entrar en un camí de terra…Era tota una orquestra al servei de la imaginació del petit Tomeu.

-Mentre venia de fora vila amb ma mare en so carro, amb nou anys, jo ja componia cançons. Malament, però en feia. Compondre és una manera de dir-ho. Encara no sabia solfeig. Era un nin. Però ja cantava, en castellà, això sí, perquè la meva educació era en aquest idioma. Vaig començar a escriure en mallorquí quan tenia vint-i-dos o vint-i-tres anys, a principis dels setanta. Lo que passa és que en aquella època encara no tenia sortida. 

 

A dia d’avui, l’any 2026, en Tomeu té tres-centes-setanta cançons publicades i està treballant molt il·lusionat en el seu proper disc, el vint-i-sisé disc d’estudi de la seva carrera.

En Tomeu ja tenia la curolla d’inventar cançons quan anava amb sa mare en carro.

 

 I quan, amb tan sols nou anys, el varen enviar d’intern a la Porciúncula, la seva assignatura preferida era el solfeig. A dotze anys, en haver acabat el batxiller elemental, li va dir a son pare i sa mare que ja s’havia enyorat a bastament i que volia tornar. Ja ho tenia decidit. Faria cas del que li demanava el cos i el cor: volia ser músic. 

-En tornar em vaig adonar que jo era un músic d’ànima. I com que en aquell temps no era cap professió en aquell temps, i encara menys a la vila. A Vilafranca podies ser capellà, militar, foraviler o fer feina a sa teulera. I músic era molt rar. Però vaig dur sa sort de trobar un pare i una mare que duien molts anys d’avantatge a la majoria de foravilers.

La resposta de son pare i sa mare va ser comprar-li una bona guitarra. I ell hi posà voluntat, feina, constància i molts de viatges amb la camiona de Vilafranca a Manacor on hi havia els seus professors de solfeig i guitarra clàssica.    

 

Encara record jo quan

mon pare en comprà aquella

primera guitarra

que jo orgullós mostrà

en ets al·lots des poble,

al·lots de sa meva edat

tot convençut que jo seria un

Rock and roll star

Tomeu Penya – Rock&Roll (els millors anys)

 

Quan el professor de guitarra clàssica li va dir que ja li havia ensenyat tot el que sabia, en Tomeu tornà a agafar el bus, però en canvià la direcció: aquest pic, cap a Palma, per aprendre a tocar blues, jazz i altres estils amb un nou professor. 

-Jo he tengut facultats per tocar qualsevol instrument. No be, perquè un instrument no s’acaba de tocar bé mai. Es camí és molt llarg. Però anava a n’es piano, i en dos mesos començava a tocar. Vaig agafar el saxo, i el saxo igual. Es baix i sa bateria els vaig tocar molts d’anys. Per exemple a n’es Bolero, quan acabàvem a les quatre de sa matinada. I davers les dues o les dues i mitja jo passava a tocar sa bateria. Tocàvem els Harlem amb Os Duques, un conjunt impressionant portuguès. Be, i sa guitarra clàssica i sa guitarra elèctrica que són els instruments als quals he dedicat més temps. 

 

Mentres, el carrer principal de Vilafranca s’omplia de milers de cotxes i autocars a totes hores. El boom turístic va explotar ben al mig d’aquell poble d’interior i davant de les cases que veien passar aquell trànsit, neixeren multitud de paradetes de fruita i verdura, amb enfilalls d’alls i pebres penjats. Aquestes paradetes i l’antic dipòsit d’aigua de Xorrigo -el xupa xup-, eren de les poques atraccions que teníem els nins en anar cap a Palma des de Llevant per entretenir aquell viatge tan llarg com avorrit.

Era el boom turístic passant com una fletxa per davant d’aquell jove, indicant-li en quina direcció havia d’anar per trobar feina i convertir-se en músic professional. I com a promesa d’un futur daurat, ple d’emocions, aventures, doblers i música, el seu gran amor, aquella tirallonga de vehicles envaïnt el seu poble era glòria. Com més millor, pensava. Aleshores, encara ho pensava, sí. Ja hi hauria temps de canviar.

Es Mallorquins actuant a l’hotel Hai-Alai de Cala Millor l’any 1965. Salvador Martí, Gori Rosselló, Tomeu Penya, amb només setze anys, i Pere Brunet.

El seu destí encara és lluny de Cala Rajada, però arriba un esdeveniment que el començarà a estirar cap a Llevant. L’any 1964, quan tenia quinze anys, l’anaren a cercar a ca seva un saxofonista i baixista serverí, Pere Brunet, i un pianista de la Colònia de Sant Pere, Salvador Martí Bisbal, Biscai, tots dos uns anys més grans que ell. Volien muntar una banda. Necessitaven un guitarrista i un bateria. En Tomeu els va dir que si son pare li comprava una guitarra elèctrica, podien comptar amb ell. I que el seu amic vilafranquer, Gori Rosselló, podia ser el percussionista que faltava. I així naixeren Es mallorquins (més endavant passarien a ser “Els Mallorquins”), dels  primers grups, juntament amb Els Valldemossa, a posar-se un nom en mallorquí, en un moment en què la resta de formacions optaven per denominacions en anglès o castellà. Amb aquell grup va fer el seu primer concert a Vilafranca. Com a bon profeta, en Tomeu sempre ha començat conquerint primer la seva terra.

 

 

Es/Els Mallorquins, el grup primigeni d’en Tomeu. He d’agrair fotos com aquesta a la col·lecció de la família Martí Munar.

 

Els mallorquins a l’Hotel Playamar de S’Illot l’any 1965. Pere Brunet, Ignasi Umbert (aleshores cambrer que va sortir a cantar una can

Fer l’amor a Mallorca

Atenció, un llum vermell s’encén. En Tomeu deixa la guitarra elèctrica en terra i fuig per una finestra que, oportunament, han deixat oberta. Era el dispositiu que tenien preparat per si la Guàrdia Civil anava a la discoteca, perquè no trobassin un menor fent-hi feina. No passà sovint. 

El que sí que es repetí foren les visites de les estrangeres jovenetes a l’escenari per conèixer-lo. I ell no estava acostumat a aquest tipus d’atencions ni s’havia estrenat en la pràctica de l’amor. Els seu company de grup, també de Vilafranca, en Gori Rosselló, li deia que fer l’amor era extraordinari. Així, les ganes anaren creixent fins que arribà la gran nit, el gran moment, després d’una actuació a S’Illot. Estava emocionat i nerviós, impacient per conèixer aquella glòria excelsa de la qual li havien parlat.  El problema és que li havien dit les excel·lències de fer l’amor, però ningú no li havia explicat els detalls d’aquella maniobra ni on anava cada cosa. 

El desplegament de l’operatiu succeí damunt la platja de S’Illot. L’al·lota, sis o set anys més gran que ell -en Tomeu només en tenia quinze- també tenia poca experiència, però no tan nul·la com la d’ell. Arribat el moment crucial, el que separa la teva vida en dues parts per a sempre, en Tomeu no trobava el lloc on havia d’aparcar el seu instrument. L’al·lota se’n feia creus en veure el grau d’ignorància i inoperància del seu amant. El cas és que en Tomeu acabà perdent la paciència. No podent trobar la porta d’entrada al paradís, decidí ficar-la directament dins l’arena. La segona nit, ella agafà les regnes i la seva perdiu revetlera trobà el cau que tocava. Ben mirat, d’aquest fet -entre mundà, escatològic i graciós-, se’n poden fer tantes lectures com es vulgui. Ara, és indiscutible que allà començà una aventura amorosa entre el cantautor i Mallorca que avui encara dura. 

Així que, finalment, a en Tomeu Nicolau el desvirgà Mallorca, literalment! L’endemà, hi tornaren, aquest pic amb més informació i punteria.

Un carro, un coma i un disc

Durant els seixanta i setanta, els carros a la carretera es varen convertir en el termòmetre dels canvis que estaven arribant a Mallorca. Un carro interrompent la marxa veloç de cotxes i autocars, era la imatge que millor simbolitzava la topada entre la vella Mallorca rural que poc a poc s’esvaïa, petitona, i la nova Mallorca turística amb ganes i força per engolir-ho tot. En Tomeu patí aquest xoc d’una manera literal i perillosa, massa literal i massa perillosa.

En Pere Brunet i en Tomeu anaven per la carretera en un sis-cents que  havien llogat. De cop, molt probablement darrere una corba tancada, va aparèixer un carro. I, de cop, es va fer fosc. Tots dos varen sobreviure a l’accident, però en Tomeu quedà uns mesos en coma. La família va patir molt per ell. Finalment, va aconseguir sortir-ne i recuperar-se. En Tomeu va tornar a la vida, i va tornar amb una idea ben clara: Els Mallorquins havien de gravar un disc. Així, nasqué “Holydays in Mallorca”, amb quatre temes compostos i cantats per en Tomeu en castellà. No se’n va vendre ni una còpia. 

Com tots els grups quan comencen, a Els Mallorquins també els varen enganyar i la companyia es quedà amb les cançons. Avui dia, tot i que ho ha intentat, en Tomeu encara no ha pogut recuperar l’autoria de les cançons. El propietari de la discogràfica es va aprofitar d’aquell jovenet al qual doblava l’edat. Li va passar el mateix que a Prince o a Little Richard. De tot se n’aprèn i a en Tomeu, això no li va tornar a passar.

-Les vaig escriure en foraster. Era l’any 1965 i el mallorquí estava deixat de la mà de Déu.

Això també havia de canviar i, precisament ell, es convertiria en el cantautor illenc que més ha venut cantant en català dins i fora de les Illes Balears. 

Toni Gili, Salvador Martí, Gori Rosselló, Miquel Torrens i Tomeu Penya, la formació de Els Mallorquins l’any 1967.

Poc després de la publicació del disc, en Tomeu va decidir emprendre el vol tot sol i muntar la seva pròpia banda. Un dels seus integrants seria un cala rajader: Pep Fuster, Pistoleta. A poc a poc, en Tomeu es va apropant. 

-A Cala Rajada me’n varen passar tantes d’anècdotes! Perquè era molt jovenet: devuit, denou anys. 

Una postal de 1970, quan en Tomeu ja havia fet de Cala Rajada un segon ca seva.

“I només Déu sap com t’estim

Només Déu i tu, Maria”.

Tomeu Penya – Maria (Canta a la vila, 1980)

 

 

Els mallorquins a Sa Cova d’es Hams.