Cala Rajada Disco

Quatre de les moltes portades que duc tatuades (al cervell).

A principis dels vuitanta no existien ni Spotify, ni YouTube, ni internet; això sí, teníem “El coche fantástico”. I les botigues de discs. Més que un comerç, eren una finestra al món. Com un videoclip estàtic just en el moment en què es començaven a promocionar les cançons d’aquesta manera i neixia MTV (Music Television). Llavors, la indústria de la música movia milions. La majoria se’ls quedava la mateixa indústria. L’artista, si sabia firmar un bon contracte, també guanyava molt. I si no estava ben assessorat, acabava ben pelat. Més o manco com ara amb les plataformes com Spotify on els artistes se’n duen misèria.

Amb dotze o tretze anys, els aparadors de les botigues de discs de Cala Rajada em fascinaven d’una manera sobrenatural. Hi podia passar una eternitat contemplant-los embadalit, posseït, hipnotitzat, sense cansar-me’n mai. Tal era el magnetisme que exercien en mi aquells objectes quadrats amb fotografies o dibuixos impresos, farcits de vinils negres rodons, lluents i misteriosos. Per ventura en una d’aquelles fundes hi havia el Sant Grial, l’obra mestra definitiva que m’acompanyaria tota la vida (com “Wish you were here” de Pink Floyd, oh, quina portada, quin disc!). Aturat allà davant, com un bolet, les pupil·les se’m dilataven de desig, com les d’un infant llépol davant d’una pastisseria. 

A Cala Rajada hi havia la tenda de la plaça dels Pins, d’en Tomeu “Papa”, que feia cantonada i ara hi venen roba. Fa poc, l’establiment veí del carrer principal, vaig comprar una samarreta amb la portada de “Ghost in the machine” (1981) de The Police al seu fill, en Pere. Trenta anys més tard, li vaig comprar la imatge d’un disc que m’hagués agradat comprar-li a son pare. Per cert, aquest diu

Tomeu Papa a principis dels setanta a la seva botiga de discs i dels meus somnis plàstics. Si haguessin girat la càmera cap els aparadors, m’hi jug unes messions que hi hagués aparegut jo embambat. El disc més venut d’aquesta botiga de tots els temps? “Un rayo de sol” de Los Diablos.

N’hi havia una altra un poc més petita, al carrer de Cala Agulla, davant de l’església, propietat d’en Joan Bou (ell i en Tomeu feien les comandes dels discs plegats i pactaven els preus per no fer-se la competència, admirable!). Durant uns anys va ser un consultori mèdic i avui és un estudi de tatuatges. Si no em fessin por les agulles, també hi aniria a gravar-me una d’aquelles caràtules al braç, la cuixa o l’espatlla. Però Sor Benedicta, monja franciscana de Cala Rajada que em venia a posar injeccions quan tenia la grip, us podria explicar la impossibilitat d’aital cosa.

-Va, relaxa’t… No t’engalavernis! 

Era sentir l’olor de l’alcohol, els dos toquets a l’anca i posar-me tens com la corda d’un violí. Pobra Benedicta, no era culpa seva i ho puc demostrar: un pic vaig anar a provar l’acupuntura desesperat per l’insomni, abans de saber que era bàsicament placebo. Posades les primeres agulles, el senyor vietnamita que em punxava em va parlar a cau d’orella.

-Usted no gritar. Asustar gente esperando en sala!

-Pues usted no hacerme daño! Li vaig contestar, i no hi vaig tornar.

On sí tornava un pic i un altre era a Can Papa. Quan acabava una revetlla del Carme, com que a mi i els meus cosins encara no ens deixaven entrar a les discoteques, anàvem als aparadors de les botigues de discs. En avorrir-nos d’una, anàvem a Can Bou. Asseguts a l’ampit de la finestra, comentàvem l’exposició, posant-nos a prova a veure si els coneixíem a tots, i compartíem les darreres novetats que ens havien arribat.

-Heu sentit “Abracadabra” d’Steve Miller Band?

-És collonuda. I lo d’Asia? Han fet un supergrup amb un de Yes, un de King Crimson, el bateria d’Emerson Lake and Palmer i el teclista de The Buggles.

-El de “The video Killed the radio star”? Ostres, pot ser brutal.

El seu primer disc homònim, Asia (1982), es convertí en l’àlbum més venut dels Estats Units aquell any, fins que aparegué Thriller, de Michael Jackson. 

Amb aquells dos, a més de xerrar de música, també dèiem una tracalada de dois, per descomptat. 

Hi havia portades que romanien a l’expositor més d’un i dos estius, supòs que perquè no es venien. D’aquí que hi hagi discos que mai no he posseït, ni tan sols escoltat, però que formen part de la meva història iconogràfica, de la memòria d’una dècada màgica i extraordinàriament prolífica. Discs que m’entraren pels ulls i es quedaren a viure dins meu per a sempre.

El piano en flames no l’havia vist mai fins ara: clar, per veure’l hauria hagut d’obrir la caràtula.

És el cas de “Hotter than July” (Stevie Wonder, 1980), obra mestra del pop. La fotografia de n’Stevie, amb les gotes de suor i l’espurna de llum brillant en el punt exacte de les ulleres vermelles, sembla retocada amb Photoshop, una eina que no arribaria fins passada una dècada.

La cançó que tanca aquest LP també forma part de la memòria sonora de la Cala Rajada dels vuitanta: “Happy Birthday”. El tema sonava cada pic que qualque client celebrava l’aniversari al bar Wikiki (el que hi havia al carrer principal, al costat de Can Bloch, no l’actual). Era el senyal perquè tot el bar cantàs la cançó mentre els cambrers feien malabarismes amb les botelles, molt abans i molt millors que Tom Cruise a “Cocktail” (1987). 

No crec que ningú en aquell moment ho sabés -més enllà dels anglesos i americans que entenien perfectament la lletra-, però la composició de Wonder en realitat estava dedicada a Martin Luther King per demanar que el seu aniversari es convertís en dia festiu nacional als EUA, reclamació que fou satisfeta l’any 1986. 

Stevie Wonder – Happy Birthday

“Hauria de ser un gran esdeveniment

I hauríem de passar tot el dia

recordant als que van viure i morir 

per la unitat de totes les persones.

Així que comencem tots.

Sabem que l’amor pot guanyar.

Deixa’l sortir, no l’aturis.

Canta-ho tan fort com puguis.

Feliç aniversari Martin Luther King”

“Happy Birthday”-Stevie Wonder

L’any 2025 l’administració de Donald Trump va eliminar el dia d’accés gratuït als parcs nacionals que coincidia amb la festivitat de Martin Luther King Jr.. El va traslladar al 14 de juny, coincidint amb el Dia de la Bandera i, casualment, amb l’aniversari del president pederasta de color taronja. Perquè en aquest món, si no vigilam, si no estam atents a defensar els nostres drets i llibertats com a ciutadans, tot el que pot empitjorar, empitjora.

A Mallorca duim uns setanta-cinc anys de turistificació. Les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera i tots hi haguéssim sortit guanyant. Però hem arribat a un extrem en el qual ja no és que només hi guanyi una minoria sinó que hi perdem tots. Per això val la pena anar a la manifestació d’aquest diumenge 26, perquè Mallorca està al límit, i el planeta també. 

 

 

Miquel Piris