M’agradaria tenir un rajolí d’eloqüència fusteriana. I també de Clarividència. Així, en majúscules per poder encartar-me en qualsevol joc sense por de mostrar el llautó. Com ell feia, conscient que tenia els trumfos a la mà. O al cap. Quan no es tenen trumfos només pots jugar de falset i, majoritàriament, t’exposes a perdre. Del Fuster de Notes d’un desficiós, que no tot Fuster és País Valencià i Països Catalans. (Ni tot, seguint-li la veta relativista, és només Notes d’un desficiós)

M’he permès contextualitzar aquest paper, fins i tot, n’he parafrasejat el títol d’un article del llibre al·ludit – Objeccions als vegetarians es diu el fusterià- en primer lloc perquè als morts convé reverenciar-los no només quan són figures de cos present sinó també quan s’han convertit en mísera pols de cementeri (Tot temps ne prens enseny, que deia March); en segon lloc per les analogies que es poden establir. Si hi ha una notícia que m’aborrona – no és l’única, òbviament- és aquella que parla de la mort d’ovelles (a mans?) de cans. Com ha passat aquests dies a una finca del meu municipi on dos  pitbulls n’han assassinat una vintena. Han estat reincidents, si no dels mateixos, sí de la camada, l’amo en té cinc, de canots.

Acaba de llegir l’article clicant damunt la icona: