Per què no arribà el tren fins a Cala Rajada?
III
Mentrestant la política local seguia dins el desconcert. El 4 de febrer de 1922 s’havien de celebrar eleccions municipals i una vegada més els partits es decantaren per l’aplicació de l’article 29. Aquells dies finà Miquel Melis d’Es Coll d’Os, després d’una llarga malaltia. A partir de 1874 Miquel havia estat el secretari de l’Ajuntament, càrrec que va mantenir durant unes quantes dècades. Uns anys abans, el juliol de 1917, havia finat el seu germà Gabriel, metge del poble. Llavors ambdós eren els caps visibles del Partit Conservador local. A partir de la mort de Miquel el partit quedava a la deriva.
En el mes d’agost de 1922 es publicava la notícia que Bartomeu Maura acabava de vendre el casal de Cala Rajada a Bartomeu Cabrer, un comerciant d’Inca. La casa d’estiueig estava situada a un indret privilegiat i disposava de capella pròpia. El maurisme local perdia un valuós i generós intermediari amb la cúpula del partit.
La política es mantenia encallada però l’economia feia passes endavant. A principi d’octubre els comerciants compraren un camió amb una capacitat de càrrega de set tones. La notícia no especificava qui era el comerciant però segur que es tractava de Miquel Caldentey. El gener de 1923 el camió va llenegar a la sortida del poble quedant encallat fora de la carretera; anava carregat amb saques de farina. Un mes més tard el pailebot Victòria desembarcava farina, sucre i cafè per a dit comerciant. La notícia és interessant perquè demostra que en aquesta data el fet de disposar d’una flota pròpia encara permetia atendre el comerç local i subministrar productes a Artà i pobles propers.
El 24 de març la revista Llevant donava la notícia que el comerciant Antoni Vaquer de s’Heretat havia comprat el pailebot Sant Josep a Antoni Fuster Ranxer, un comerciant de l’obra de pauma molt professional. Antoni Ranxer duia un control rigorós de les finances; estava al corrent de l’evolució dels preus dels articles de primera necessitat en el mercat de Barcelona, ben relacionat políticament i econòmicament, per això les seves decisions gaudien del pes d’allò fet a consciència. El Sant Josep era un pailebot petit, d’unes 60 tones, armat a l’antiga, a la vela. Antoni el venia perquè havia deixat de ser rentable, com la majoria dels vaixells de la nostra flota.
Antoni Vaquer, en canvi, era un traginer derrotat i vell, cosa que no volia reconeixer i el va portar a la pobresa; en quinze anys passà de ser un dels homes més rics del poble a perdre tot el que tenia. Quan a finals del segle XIX fundà la societat “La Palmera” fou el primer a promoure el projecte d’un port de refugi i comerçà a treballar-hi dins la política maurista, del qual era el seu representant a Capdepera.
Aleshores es convocaren eleccions a Corts per dia 29 d’abril. A Capdepera es presentaren tres partits: els liberals verguistes, els conservadors i els liberals de Weyler. A Mallorca la campanya electoral va ser dura. Joan March presentà el debat polític com un torçabraç entre els conservadors, representants d’un món caduc, i la modernitat que ell encapçalava i, a més, presumia de ser amic de l’obrerisme, allò que tanta por feia a l’aristocràcia i a l’Esglèsia. Cal recordar que feia poc que March havia regalat la Casa del Poble de Ciutat als sindicats obrers, cosa que per a molts significava comprar la seva col·laboració. March no patí cap empatx quan agafà la bandera de l’obrerisme, qualificant-se ell mateix com un obrer. L’Església, espantada, es decantà obertament pel conservadorisme, donat que considerava el món obrer un cau de gent irreligiosa.
Els resultats de les eleccions retrataren la societat mallorquina i molt especialment a la gabellina. A Capdepera el verguisme aconseguí 1.533 vots, els conservadors 408 i el weylerisme 24. Els conservadors no presentaren ni interventors, essent l’únic poble de l’illa que no ho va fer (Marimón, Antoni. El triomf de Joan March. Lleonard Muntaner. 2019); fins i tot Antoni Vaquer i altres liberals votaren el verguisme. El renovat Partit Liberal de Capdepera captà a tres grans col·lectius: la majoria dels comerciants i traginers, el republicanisme i els pescadors cala-rajaders.
Joan March arraconà el vell liberalisme i aquest, espantat i desnortat, passà a les files del verguisme, engreixant la seva xarxa comercial i política; si no el podien vèncer allò que calia fer era acompanyar-ho. Els pescadors, gràcies al camió, ja podien vendre el peix en el mercat de Ciutat, acabant amb un aïllament que tant de patiment havia portat. El republicanisme respirava més a gust perque considerava que s’havia derrotat el caciquisme. El diari maurista La Almudaina exclamava el primer de maig de 1923: “¡El dinero, amo y señor de Mallorca!, ¡Muy digno para los mallorquines!”.
Els resultats de la consulta electoral confirmaren que la política restava en mans del nou liberalisme i que l’economia local havia canviat de rumb. La vida quotidiana venia a confirmar-ho. Aquells dies Bartomeu Flaquer Mengol comprà un automòbil al qual adaptà una carrosseria per a dotze passatgers. El tren ja no feia falta que arribàs a Cala Rajada perquè aquell servei de passatgers acostaria els residents i els visitants a l’estació d’Artà. En el mes de desembre Antoni Fuster, el principal exportador d’obra de pauma, comprava un camió i deixava de llogar els carros que necessitava pel transport de mercaderies.
Josep Terrassa
articles anteriors: