Per què no arribà el tren fins a Cala Rajada?
II
L’opció més vàlida i realista era optar per la construcció d’un ramal secundari a la línia fèrria Palma-Artà i en el qual s’hi involucràs el teixit empresarial local. Calia emmirallar-se en la societat Ferrocarril de Sóller, fundada l’any 1905 per un grup de 150 sollerics encapçalats per Jeroni Estades, un projecte ferroviari ambiciós i d’envergadura que incloïa la construcció de nombrosos túnels i ponts. Aquella gent estava integrada dins el Partit Maurista.
Entre 1917 i 1923 el sistema polític de la Restauració, especialment el conservadorisme i el maurisme, passava per una crisi profunda d’autoritat i de legitimació. L’any 1917 a Capdepera ja no se celebraren eleccions municipals; la composició del Consistori es va decidir per l’article 29 de la Llei Electoral, el qual permetia constituir l’Ajuntament mitjançant un acord entre partits.
Durant la I Guerra Mundial les grans companyies navilieres deixaren d’operar en el Mediterrani Occidental per por de perdre els seus millors vaixells. Aquella estratègia empresarial enfortí les petites navilieres illenques, com les gabellines, que encara navegaven amb mitjans molt precaris. Una vegada acabada la guerra i recuperada la normalitat els rendiments econòmics de les nostres empreses començaren a minvar, cosa que les abocava a la desaparició.
Segons Pere Fullana i Puigserver, historiador i gran coneixedor del maurisme “la Gran Guerra reportà bons beneficis al capitalisme illenc però posà de relleu que s’havia acabat un cicle econòmic. En endavant Joan March serà el gran protagonista, suplint el lideratge que Maura havia exercit durant més de trenta anys (Pere Fullana. Antoni Maura i el maurisme a Mallorca (1853-1925)” (Muntaner Lleonard. Any 1998. p. 204). La primera topada important entre el maurisme i Joan March va ser l’any 1915. Aleshores el maurisme controlava el Consell d’Administració de La Isleña Marítima, un símbol de la burgesia naviliera ciutadana; però en aquella data la prestigiosa companyia passava a mans de Joan March.
L’any 1917 March fundà la Companyia Transmediterrànea, amb la qual passà a controlar el comerç marítim, cosa que li va permetre pujar els nolis i els passatges. A l’inici de 1918 entrava en el Partit Liberal i ràpidament es convertí en el gran protagonista, desplaçant el seu líder històric: Valerià Weyler.
Joan March, primer per la dreta el dia de la inauguració de l’Hospital Joan March en 1920 como sanatori anti-tuberculós.
A inicis de 1921 el batle d’Andratx convidava els pobles de l’illa que tenien port de mar i duana, com era el cas de Capdepera, a dirigir-se als Poders Públics en demanda de la nul·litat del règim d’excepció que regia a Mallorca.
Resultava que únicament estaven autoritzats per importar lliurement articles de primera necessitat els vapors-correu i el port de Palma. La Companyia Transmediterrànea era la que gaudia de la concessió d’aquell privilegi en detriment de les altres navilieres, cosa que March aprofità per pujar els nolis. Els nostres regidors argumentaren que productes com les farines, una vegada desembarcats a Palma, havien de ser transportats amb tren o per una carretera en mal estat uns 78 km, cosa que tenia un cost elevat. No hi havia cap raó que justificàs la continuïtat d’un règim que excloïa les petites companyies a favor dels vapors-correu. La lliure importació de mercaderies moderaria la carestia de la vida, cosa que ofegava la gent més necessitada.
El Ple municipal acordà per unanimitat adreçar una instància al Ministre de Foment sol·licitant la derogació de la protecció de la qual gaudeixen els vapors-correu i que s’autoritzàs la lliure importació de productes a tots els ports de l’illa, amb les mateixes condicions d’igualtat que existien anteriorment (Acta 10-2-1921).
Aquell persistent desgast al qual va sotmetre Joan March les navilieres competidores contribuí a fer inviable la continuïtat de les petites empreses. El magnat perseguia el monopoli del comerç marítim a l’illa de Mallorca, i estava a punt d’aconseguir-ho.
Josep Terrassa
Arxiu Rafel Blanes Tolosa