Gent de pas, històries de fons

A l’època en què vaig començar a fer feina a Xiroi, el porter era en Johny, un altre que tenia el cos de culturista i bon sentit de l’humor, si hi connectaves. Fins llavors havia fet feina a Palma. Però en Johny en realitat no nomia Johny ni tampoc venia de Palma. Venia de molt més lluny.

-Li hagués encantat xerrar amb tu, però va morir l’any passat- em va explicar sa filla, Maria, quan la vaig contactar per saber d’ell.

Johny, Marisa, que hi feia de caixera i abans havia estat a una botiga de revelat de fotos al carrer de Cala Agulla. El del tall de cabell estil Mel Gibson a Arma Letal era en Mladen, un iugoslau que repetia cada any i que va acabar fent uns mesos de feina a la discoteca.

En Johny en realitat nomia Embarc Belher Aali i havia nascut l’any 1947 -segons la seva ex muller, en realitat havia nascut a principis dels quaranta- a Sidi Ifni, un poble de la costa atlàntica del Marroc. El seu padrí era d’origen subsaharià -d’aquí que fos negre. Els francesos el varen segrestar quan era molt petit per vendre’l al Marroc, per això no sabia a quin país havia nascut. Allà, un marroquí anomenat Belher li va donar els seus llinatges.

Embarc, àlies Johny, i Maria.

Cal tenir en compte que, tot i que l’esclavitud feia anys que estava abolida oficialment, a llocs com Sidi Ifni encara s’arrossegaven aquestes pràctiques ben entrat el segle XX. Les autoritats espanyoles miraven cap a una altra banda per no complicar-se amb les estructures tribals locals, i això feia que la compra de persones, sobretot d’origen subsaharià, continuàs existint d’amagat o mig tolerada. El padrí d’en Johny devia ser un d’aquests nins arrabassats del seu lloc d’origen i venuts d’infants. Amb el temps, però, molts acabaven integrats dins la família que els havia comprat i, en fer-se grans, deixaven de ser esclaus en el sentit estricte i passaven a viure amb una certa llibertat. Possiblement va ser així com va guanyar la seva: no amb papers ni amb cap llei, sinó a poc a poc, fins que el seu fill, n’Embarc, ja va néixer lliure.

 

En Johny i els seus tres fills: Hossain, María i Izzana

Sidi Ifni va pertànyer a Espanya fins al 1969, per això n’Embarc no va tenir problemes per viatjar a França i després a Barcelona quan tenia vint anys. A principis dels vuitanta va començar fent de porter a Abraxas, feina que compaginava amb la conducció de camions i autobusos. En aquesta època, va conèixer na Maria i tengueren tres fills. En arribar el divorci, el varen fitxar a Xiroi i va començar a viure a Cala Rajada. En tancar, en Johny va fer de taxista fins que es va jubilar. Els seus darrers anys els passà al Marroc.

En Johny podia conduir tot el que tengués rodes si exceptuam els avions.

En aquella època, ja hi havia discjòqueis locals. En Toni Picó i en Tòfol Ferrer a Búfalo i Ding Dong, en Biel Barona a Bolero… Juan Campos, Toni Garriga, Julio Barrera, etc.

Als seus inicis, Xiroi va apostar per un holandès, Ono, i un mallorquí, Juan Campos que solia punxar els dissabtes i dos assistents que feien la resta. Llavors, varen fitxar un argentí, en Marcelo Llobell Balaguer.

Als vint anys, en Marcelo vivia a Madrid, i va decidir fer un viatge per conèixer les seves arrels valencianes. Allà va agafar el ferri cap a Mallorca per venir a veure un amic. Era l’any 1982 i en arribar, caminant pel passeig marítim carregat amb una maleta a primera hora del matí, va trobar que hi havia una deixadesa generalitzada. Encara que decebut pel que va veure d’entrada, va decidir quedar a viure per Palma.

En Marcelo a Xiroi l’any 1985.

Al cap d’uns mesos ja estava punxant a un bar a la Plaça Gomila sense cobrar. Li arribaren notícies que cercaven un Dj per a una discoteca de Cala Rajada que estaven remodelant. Va agafar els tupinets i cap a Sérpens s’ha dit (el del carrer principal, no el Sérpens Oil).

Als vuitanta, quan el vaig conèixer, en Marcelo ja transmetia aquesta aura de persona bondadosa i oberta que ara li torn a notar parlant amb ell per telèfon. En veure’l per mig, sempre li deia la mateixa frase.

-Nos vemos en el boliche, boludo! -I ell responia amb una frase similar en argentí i un somriure.

Conversar amb ell quaranta anys després és un luxe i sorprèn com de vius manté els noms i els records dels tres anys que passà per Cala Rajada. Té una memòria tan desperta que tot el que m’explica sona com si hagués passat la setmana passada.

-Como te vas a olvidar de todo eso?! La gente de Xiroi, el Manolo, Xisco de Artà, en Pep… Gente maravillosa.

Recorda els capvespres, quan el Sérpens estava tancat, i hi colava en Jaume Brunet i en Carlos Yàñez -aleshores, dos xitxarel·los- perquè provassin de punxar i fessin proves de mescles tots tres plegats.

Marcelo en plena sessió. A l’esquerra, Mercè Russo i Toni Serapio.

Poc després, el primer director de Xiroi, en Tofol Ferrer, li va oferir ser-ne el discjòquei. Ho va parlar amb els que l’havien contractat al Sérpens i els va semblar bé. S’hi va quedar un any.

Només va estar una temporada a Xiroi, però no se’n va anar del poble fins l’any 88. Aquells anys en què va viure a Cala Rajada, en un pis de l’edifici de damunt el Sérpens, Sa Talaia, i a ca na Mary Johnson, dibuixava molt, pintava i li interessava tot el que estàs relacionat amb l’art.

-Pretendía ser artista y todo el tiempo libre lo dedicaba a crear.

Llavors va partir cap a Miami, durant uns anys, als noranta, va viure a Madrid i avui dirigeix el Museu d’Art Contemporani Doral (DORCAM) de Miami.

En Marcelo, quaranta anys després, parla de la Cala Rajada dels vuitanta com si fos ahir.

 

Marcelo Llobell, argentino cofundador del DORCAM. Museo de Arte Contemporaneo de Doral, en Miami

 

Ambient a Xiroi l’any 1986. Sembla que el color de moda era el blanc.

Precisament, una nit de setembre del vuitanta vuit estava a la porta xerrant amb en Johny i la caixera que hi havia llavors. Ella mirava una revista alemanya on hi havia un reportatge amb les fotografies dels delinqüents més buscats per la Interpol.

-Mira, si aquest va ser ahir a la nit. Aquest la setmana passada. Aquest també el conec. I aquest…

Als vuitanta, Cala Rajada encara era un dels darrers racons del món on anar a cercar ningú. Feia honor a la seva llegenda com a refugi d’individus de tota casta, condició i procedència. Seguir la vida d’aquests “refugiats” ben segur que donaria per fer una sèrie: “Cala Amagatall”. De moment, però, continuaré amb “Cala Disco”.

N’heu vist qualcun? (no son del 88, sinó molt més recents)

Gràcies a Wilfried Marek i el seu grup de Facebook “Cala Ratjada Club”, al de “Xiroi Discoteca Cala Ratjada” i Toni Garriga per les fotografies; a la família Behler pels seus records… I a Marcelo Llobell i Tofol Ferrer per haver-me parlat de Xiroi.

 

Uns dies després de parlar amb ell, en Marcelo va viatjar a Menorca i m’envià aquestes dues imatges fetes des de l’avió. Veure Cala Rajada des d’aquesta perspectiva em recordà el famós “Pale Blue Dot” (Un punt blau pàl·lid). Fa referència a una fotografia històrica de la Terra presa el 14 de febrer de 1990 per la sonda Voyager 1 des d’una distància rècord de 6.000 milions de quilòmetres.

El que va dir el geni científic i divulgador titànic, Carl Sagan, sobre aquesta imatge és poesia:

“…Mirau de nou aquest punt [la Terra]. És aquí. És casa nostra. Som nosaltres. Tothom a qui estimau, tothom qui coneixeu, tothom de qui heu sentit a parlar, tots els éssers humans que han existit, han viscut la seva vida aquí. El conjunt de totes les nostres alegries i sofriments, milers de religions, ideologies i doctrines econòmiques, cada caçador i recol·lector, cada heroi i covard, cada creador i destructor de civilitzacions, cada rei i camperol, cada jove parella enamorada, cada mare i pare, esperançats fills, inventors i exploradors, cada mestre de moral, cada polític corrupte, cada superstar, cada líder suprem, cada sant i pecador en la història de la nostra espècie ha viscut aquí: en una mota de pols suspesa en un raig de sol.”

— Carl Sagan (Pale Blue Dot, 1994)

Idò això, salvant les distàncies, molt del que hem viscut, conegut i estimat ha passat en aquest trocet de terra anomenat Cala Rajada.

The Pale Blue Dot Carl Sagan Subtitulada en català per Estels i Planetes