Diumenge, 4 d’octubre, a les 19h al Teatre de Capdepera, es va presentar l’obra: Això no és un cabaret sobre la nostra pobresa, amb dramatúrgia de Rosa Marsilí i direcció de JM Albinyana. L’obra presentava un argument metateatral que denunciava el rerefons més obscur de la professió de manera crua i humorística.
Primerament, destacar la feina actoral de Rosa Marsilí, Jasmina Ferrer, Lucía Luna i José Artero. L’elenc balla, bota, s’engronsa a una cadira, amb tota l’essència pura dels cabarets, canta i es mou per l’escenari amb una força embriagadora, tot i que el seu taló d’Aquil·les per alguns espectadors va ser que el text es cridava i no es deia. No obstant, la peça sembla que no acaba de quallar amb la seva totalitat, tot i que l’obra és boníssima, perquè té un argument mordaç i atrevit, de la pròpia marca Albinyana. El seu estil, també es nota en el final circular i en la manera de fer treballar els actors. Des dels diàlegs que fan arrugar la màscara de l’artista fins a veure les mesquinitats de la professió actoral fins a l’arrabassada de pell entre ells que corrobora el desgast integral d’una vertadera carrera d’obstacles com és el món teatral. L’autora el coneix i el pateix bé, per això s’endinsa en la trama i sap ordir cada un dels seus entrebancs i misèries.
Seguidament, el tema és bo, i hi ha escenes molt ben aconseguides, com el casting de la protagonista a Madrid que la fa destelejar de bon de ver, per mor de la indiferència dels responsables. Aleshores no hi ha més remei que tornar a la companyia, fer-se forts davant de les exigències injustes del mercat; tot es conta d’una manera agredolça, amb la ironia punxant al to de veu de les protagonistes, que no saben si riure o plorar. El drama àcid es desenvolupa en baralles entre els integrants del grup que acabaran en una crisi emocional que arriba a afectar una mica el públic assistent, que és constantment interpel·lat de manera magistral pels artistes, tot i que de vegades hi hagi gags i escenes innecessàries (com per exemple, les mamballetes, que de vegades semblen estar pensades per a un públic adolescent, car en sobraven quatre o cinc). Tot i així, el missatge de l’obra es sosté per l’entrega dels personatges.
Finalment, cal destacar la part musical, amb un dels actors que toca la guitarra per crear ambients, molt ben aconseguits, per cert. La tensió amorosa també és present a l’obra. Això no és un cabaret…ha creat disparitat d’opinions, però el que és segur és que deixa palès que encara existeixen directors tan creatius com Albinyana i companyies tan valentes com Las reinas del baile. L’ambient de cabaret amb la il·luminació i la música reforça aquesta idea degradatoria i d’espectacle marginal, on s’engloba tot el món del teatre amb les seves vicissituds. Els actors brollen energia pels quatre costats i no se cansen mai de reivindicar el seu rol dins el món teatral, ple de llums i d’ombres, encarnades en un personatges emocionalment trastocats, segons el que ens vol transmetre el director, però que lluitaran fins el seu darrer alè, perquè la seva carrera sigui posada allà on li pertoca. Tal vegada, aquesta darrera obsessio sigui la projecció de l’autor, però també una manera de fer que els personatges que hi participen agafin consciència del seu petit paper dins aquest món tan brut, on són poques les satisfaccions i mèrits maldament treballis de valent. El que en diuen “el món de l’espectacle”. A Mallorca i onsevulla, això s’ha repetit constantment, fins i tot amb gent que realment pensa que la cultura no és necessària per viure i que s’hauria de despatxar gratuïtament sense cap tipus de remuneració, o polítics que quan un cantautor ha de fer un concert i aquest demana un poc de consideració per la seva interpretació, se li enriuen a la cara com si fos un pallasso del circ, valgui la redundància. Sigui, com sigui, el públic s’ho va passar d’allò més bé, s’escoltaren rialles i aplaudiments, fet que corrobora que la feina (sí, allò que alguns creuen que és un privilegi, tal com recorda una de les actrius a l’obra) es va fer bé. I marxà cap a casa pensant allò de “Què dura és la vida de l’artista!”
Joan Cap Vermell
