Divendres 9 de gener de 2026, al teatre de Capdepera es va tenir l’oportunitat única de veure l’obra teatral de teresetes Conte de Nadal, però ai, las! La desaprofitàrem, suposo, perquè es veu que Capdepera és plena del senyor Scrooge, ara que ha acabat el Nadal i torna la vaporositat del chauvinisme teatral gabellí. M’entra la vergonya només de pensar com es vanaglorien alguns actors locals de les seves obres i no poden ni saben apreciar el teatre d’una certa qualitat. Haurien de saber distingir entre una bona obra de teatre i un altre de dolenta, però es veuen que porten massa anys davant d’un mirall i amb el mètode Stanislavsky caducat…es creuen el melic del món.

Sense ànim d’ofendre ningú, dic això, perquè als quatre gats literals i literats que anàrem a veure la molt recomenable obra Conte de Nadal ens va parèixer que el buit d’espectadors que hi havia a la sala contigua del teatre era gairebé ofensiu, de vergonya aliena. Però seria injust dedicar aquesta crònica al més negatiu de la vesprada, sense fer una anàlisi exahustiu de l’obra en sí, de producció a cavall entre Madrid i Mallorca, tan ben rebuda a Manacor i a Son Servera, arriba a un poble de llevant, que surt als diaris per tenir la renta per càpita més baixa de tot Mallorca, jo ara hi afegiria el nivell cultural més baix de tot Mallorca, si salvam dues o tres capelletes intel.lectuals més viciades políticament que la Domus àurea de Neró. L’espectacle fou d’una sensibilitat extraordinària, no sé si el fet que les places fossin limitades va fer fugir a la gent, però el petit palc que s’havia muntat a la sala et transportava com a mínim al segle XVI i era íntim i acollidor, els quatre gats gaudírem d’allò més quan escoltàrem aquella actriu, que com deia, amb l’estat d’excitament propi de quan saps que has de contar una gran història es presentà sobre l’escenari de la manera més natural, com qui no vol la cosa, i començà a llegir la coneguda història de Dickens, després de mostrar-nos una sèrie d’edicions aconseguides amb el pas del temps, que als creadors se’ls va ocórrer que podrien servir per relacionar-los amb la família de l’actriu com a fil conductor de la història. Abans havia presentat el decorat: una espècie de laboratori, on hi havia les minúscules cases fetes artesanalment, que eren una vertadera filigrana, amb reversos que disposaven l’interior de les cases, com l’oficina del senyor Scrooge; comportes que s’alçaven i davallaven, que recreaven làpides mortuòries o la casa del protagonista, amb butaca minúscula i tot, una petita llar, on per la finestra s’hi projectaven les imatges dels tres fantasmes: del passat, del present i del futur. D’altra banda, la narradora no s’estava per romanços i sintetitzà el fil argumental al màxim amb cada canvi sobre el decorat, que executava ella mateixa amb una habilitat portentosa. L’espectacle va gaudir d’un so òptim, on els efectes especials (el fum de les cases de paper, els llumets dels fanalets, els renous…) eren perfectament sincronitzats i el ritme narratiu estava molt ben marcat, i combregava perfectament amb un joc de llums excepcional. Les teresetes eren senzills troços de fusta amb el dibuix del rostre de cada personatge, que s’imantaven a la part de d’alt del carro-escenari, que també constava d’un joc de politges i més efectes, a banda d’una campaneta accionada per la mateixa actriu amb un cordell que molt habilidosament estirava amb el peu. La nota vintage també la saberen posar en fer sonar un petit radiocassette amb una cinta dels anys noranta, així com també amb un projector de diapositives que ella accionava. L’actriu també ens apropà una de les casestes, perquè véssim el seu interior, que després projectà sobre l’escenari ajudada per un pal de selfis, tot estava molt ben elaborat, amb un gust exquisit i sense deixar de fer-nos perdre ni per un instant aquella sensació que tenen els nins petits de descobrir una nova sorpresa que et fa obrir els ulls cap a la imaginació més ben trobada per a una petita gran obra que té la fórmura d’haver escollit un clàssic de la literatura que mai no falla: Conte de Nadal és el revers espiritual que té tota persona humana, l’individualisme ferotge del capitalisme més punyent, creadors de Mr. Scrooge, éssers que no creuen en l’esperit del Nadal perquè el seu egoisme els ho impedeix. En realitat, el senyor Scrooge és el més antigabellí que hi ha, perquè no és gens espiritista. De fet la repartidora universal és cala rajadera. Però vet aquí que de cop i volta aquest egoisme s’ha estès a la vall de Garbalien i ningú ja no va al teatre, segurament perquè s’han quedat enredats amb el darrer aparell electrònic que li han duit els reis, mirant una sèrie dolenta a la televisió, jugant a la play, o en qualsevol altre beneitura. Ah, però després som els millors tiatrerus. Res, que com ja s’ha dit abans en aquesta revista, això del teatre a Capdepera s’ha de fer mirar.

Finalment, Conte de Nadal (encapsulant Dickens) amb dramaturgia de Tolo Ferrà, és un espectacle de públic familiar que ens endinsa als sentiments del Nadal i que acaba d’aconseguir un premi Max, ni més ni manco, entre d’altres. Tal vegada, als gabellins aquesta història els hi hagués canviat per dintre per a sempre. Ara mai no ho sabrem, però esperem que a la propera hi hagi una mica més de convocatòria i no tanta tablet ni tanta parsimònia. Vergonya, dames i cavallers, vergonya!

Joan Cabalgante Guasp