Presentació del llibre «Llarga la nit d’aquell dia d’estiu», publicat per Cap Vermell.

Tot i que no es va incloure en el programa de festes, aquest acte era “la prèvia” idònia per Sant Salvador.

Amb més de cent cinquanta assistents a l’acte, Jaume Morey comprovà l’estima del poble. Tant personal com intel·lectual.

Miquel Llull, com a ponent explicà que a Cap Vermell fa estona que pensàvem a fer qualque cosa conjunta amb Artà o, si més no, amb algunes persones d’Artà. Amb Miquel Pastor, n’havíem xerrat algunes vegades i, de fet, tenim present un altre projecte que esper arribi a bon port…. i la cosa va anar així:

«Un dia 9 de gener d’enguany vaig venir aquí, a Artà, a una presentació d’un llibre il·luminador de Climent Picornell. Paisatges minvants, es titula. Em vaig trobar amb en Jaume Morey i de bones a primeres li vaig dir: «Hauries de fer una novel·la».

– «Ja està feta», em va contestar.

Idò bé, la novel·la en qüestió és la que avui es presenta».

Per tant, com veis, la història de la publicació d’aquest llibre és un cúmul de casualitats.

La intervenció íntegra de Miquel Llull, la teniu a l’article: «Ara és el nostru torn»

Posteriorment, Jaume Claret i Jaume Morey, a manera de conversa i sense desvetllar la trama de la novel·la la contextualitzaren en un diàleg molt entretingut i ple d’apunts, anècdotes i detalls molt interessants sobre un poble anomenat Murguet que celebra les festes patronals dia 5 d’agost.

Explicaren la cruesa de les guerres i sobretot d’una guerra civil, entre veïnats, on tothom es coneix. Fugint de maniqueismes: «no és que els d’esquerres fossin bons i els d’altres fossin dolents».

Jaume Claret explicà que quan fèiem entrevistes a la gent que va emigrar, per exemple, des d’Extremadura, des d’Andalusia, des de les Castelles…, molta d’aquesta gent, pel que t’expliquen del record de la República, no recorden grans canvis. Recorden que, per exemple, per primera vegada la Guàrdia civil els tractava com a ciutadans. És a dir, era un tema d’una mínima dignitat.

En el tema de l’estat hi havia dos models. O tenir un estat que fos eficient, però això vol dir fer un estat car i, per tant, vol dir cobrar impostos i qui paga impostos és qui té diners. O fer un estat que fos ineficient però fos barat. El cop d’estat optà per la segona opció.

Es parlà dels perseguits i alguns dels quals són els que després acaben sent els escundits, del llibre i d’altres que no tornarem mai com el batle Boira, que era una persona calmada, gens partidari de la violència, que sabia que les coses s’havien d’aconseguir a poc a poc.

Segons Claret, els escundits del llibre és un fet que trobem a tota la geografia espanyola. Són els topos que viuen a les Espanyes, són els emboscats que hi havia a Catalunya. Trobam gent de molt diversa responsabilitat política, gent que no tenia cap mena de militància, però que, tot i això, pel fet de ser jornaler o pel fet d’haver participat en algun acte se l’havia perseguit. El cas més destacat que tenim està descrit per un historiador americà que es diu Robert Fraser, es diu Escondido, explica el cas d’un militant socialista, va estar quaranta anys i va estar tota la dictadura amagat en un amagatall fins que va poder sortir i si no record malament es va presentar alcalde i va guanyar les eleccions. Hi ha una pel·lícula que es diu La trinxera infinita que en parla, tot i les llicències fílmiques.

Jaume Claret també volgué deixar clar que: «El cas dels escundits, és d’algú que sap que la violència que s’ha desfermat al seu poble fa que o s’amaga o serà assassinat pels seus veïns. No vindrà en Franco, no vindrà Mola, és una cosa que hem de tenir present. La dictadura no s’aguanta només per la violència, no s’aguanta només per algú que des de dalt dicta. Fa falta crear un mínim de consens social de gent que vinculi els seus interessos particulars amb els interessos generals de la dictadura. Tota aquesta gent que participava fent llistes o matant els que estaven a les llistes treien un rendiment, perquè molta d’aquesta gent denunciava el veí per tenir la casa del costat, per tenir la farmàcia. De fet, a l’època es deia Es masón el que va por delante en el escalafón». Això traslladat en els pobles és encara més cruel, perquè és impossible no pegar un familiar de segon o tercer nivell.»
També es parlà del paper de les dones al llarg del conflicte o dels racons geogràfics on s’amagaren.

En definitiva, tothom tengué ganes de comprar el llibre i començar a llegir-lo.

 «Llarga la nit d’aquell estiu» és al vostre abast.

Gràcies i enhorabona, Jaume!

Si voleu aprofundir en el tema, podeu llegir l’entrevista que Bellpuig i Cap Vermell hem fet a Jaume Morell:

Entrevista a Jaume Morey, autor de «Llarga la nit d’aquell dia d’estiu»