Ahora es la hora de mi turno
el turno del ofendido por años silenciosos
a pesar de los gritos
Callad callad Oíd
Roque Dalton. A la revolución por la poesía, 1983.

Les casualitats no deixen de perseguir-me.

Un dia 9 de gener d’enguany vaig venir aquí, a Artà, a una presentació d’un llibre il·luminador de Climent Picornell. Paisatges minvants, es titula. Me vaig trobar amb en Jaume Morey i de bones a primeres li vaig dir: «Hauries de fer una novel·la».

«Ja està feta», em va contestar.

Idò bé, la novel·la en qüestió és la que avui es presenta.

Per tant, com veis, la història de la publicació d’aquest llibre és un cúmul de casualitats. Perquè a Cap Vermell fa estona que pensàvem en fer qualque cosa conjunta amb Artà o, si més no, amb algunes persones d’Artà. Amb Miquel Pastor, n’havíem xerrat algunes vegades i, de fet, tenim en ment un altre projecte que esper arribi a bon port.

Però no acaba aquí la cosa, perquè en realitat no som gens originals. Ja l’any 1932, l’articulista gabellí més culte i més internacionalista que tenim, que no és altre que Antoni Domínguez Moll, va escriure a la revista Foch y Fum, dirigida pel mai no oblidat i sempre admirat es Mascle Ros, aquestes paraules premonitòries:

En aquest poble, en un temps no gaire llunyà, hem de veure aparèixer un periòdic local, que servirà de portaveu de les masses d’Artà i Capdepera. Seria el tret de gràcia del nostre «patern» caciquisme. Que els esmentats ulls proletaris ho puguin veure? I és indubtable que ho veurem, al·lot: l’evolució del progrés ho durà.

Bé idò, l’evolució del progrés no ho va dur. I sí que ens va dur un cop militar i una guerra que va enterrar tot aquell somni de deixar enrere el caciquisme i encetar una nova era, més proletària, més socialista. No, en aquest cas Antoni Domínguez no va endevinar. Es va equivocar perquè aquesta publicació no va arribar a existir mai.

Bé, potser la revista Llevant, que havia acabat la seva trajectòria dos anys abans, és el que més se li acosta, amb el ben entès, però, que estava feta des d’una òptica ideològica completament oposada a la de Domínguez: senyors i capellans. Però parlava d’Artà, Capdepera i Cala Rajada i s’hi troba informació important i interessant de tota la contrada.

Així que la implicació de Cap Vermell en la publicació d’aquest llibre de Jaume Morey s’hauria d’incloure dins aquesta lògica de veure Artà i Capdepera des de dalt per tractar d’unir esforços encaminats a aconseguir una vida més digna, com ja ho varen fer aquells homus i dones de la República.

I aquests temps actuals conviden, evidentment, a reprendre aquest camí que ens havia marcat Antoni Domínguez. Per exemple i fora de guió d’aquest text, ahir vaig assistir a una manifestació exitosa i una de les coses que me’n vaig adonar és que els mallorquins estam tot sols. Ni el govern balear, ni el govern de l’estat, ni la Unió Europea, ens defensaran. Només podem comptar amb la nostra pròpia solidaritat.

* * *

De Jaume Morey no vos puc dir gaire cosa que no conegueu, però si vos vull mostrar aquest llibre en dos volums que va marcar un abans i un després en la bibliografia artanenca. Perquè és un llibre fet a consciència, des de l’honestedat i des de l’amor.

I, com ja vos deveu imaginar alguns de voltrus, aquesta novel·la que avui presentam és fruit d’aquesta honestedat i d’aquest amor que traspua la tasca bibliogràfica de Jaume Morey.

* * *

El prologuista del llibre, que parlarà a continuació, és Jaume Claret. Jo no el coneixia personalment, però si que havia llegit aquest llibre monumentals que vos vull mostrar.

Jaume Claret, evidentment, té molts altres llibres, però aquest el consider molt i molt important per a entendre no només el passat, sinó també com és el nostru avui.

Per altra banda, ha estat el coordinador de multitud d’estudis científics enllaçats amb la importància de recuperar la memòria històrica, perquè, a més, aquesta memòria ha de ser col·lectiva, sí, però també és personal, de cadascun de noltrus. Aquests estudis han estat «alliberats» fa poc després que el Govern Balear del PPOX els hagi tengut retinguts en un calaix.

Vos convid a llegir-los.

* * *

No me puc allargar més, perquè els dos Jaumes han de parlar del llibre i han de dir la seva paraula, que és en realitat la important avui.

Per tant, només dues darrers coses.

Aquesta senalleta de ràfia amb la qual he dut tots aquests llibres, està feta al taller que va organitzar l’ex-militar i pacifista Heinz Kraschutzki a la presó de Can Mir. La va fer en Jaume Sans i la va regalar a la meva padrina, Maria Lliteres, militant del Grup Femení Socialista de Capdepera.

I vull acabar amb unes altres paraules d’Antoni Domínguez dirigides als artanencs del 1931. No sé si poden servir als artanencs del 2026, però potser sí:

Artanencs: ja és hora que vos desvetleu un poc d’aquesta llarga letargia i vos aneu capacitant dels drets que vos pertanyen. Voltrus sou persones i no bèsties de càrrega. És imprescindible i de pura necessitat que vos espolseu aquesta sinistra abúlia que vos han inculcat els dos elements abans nomenats [l’Església i els Senyors amb el seu caciquisme o els nous Senyors del capital] i els feu comprendre que, voltrus, ja no sou acabats de nàixer sinó homus com ells i, per tant, com ells teniu dret a la vida. Confiï que la veu inextingible del Socialisme penetrarà en les vostres ments i que sabreu donar-li forma i vida. Ja que per a noltrus, proletaris, és l’ideal més positiu de la nostra emancipació.

El Obrero Balear (20 de febrer de 1931), p. 2.

Miquel Llull, Bibliotecari del Golea