Ningú encaixa bé la mort d’una mare. Els sis darrers dies, conten precisament aquests instants finals de qui ens ha donat la vida. La controvertida obra de la dramaturga Marta Barceló és una aposta arriscada que toca el tema de la mort d’un ésser estimat, tal vegada el més estimat, fet que la fa universal.

Primerament, no és la primera vegada que Barceló tracta un tema social en les seves obres: ho va fer a Quan arribi l’alemany, una peça dramàtica que tractava el tema de l’Alzheimer. Aquesta vegada, manté aquell empoderament femení d’obres inicials tot i que no llueixi com en altres ocasions. La qualitat de la dramaturga és inqüestionable, sobretot si atenem a la seva trajectòria, amb un premi del combat de dramatúrgia de les Illes Balears el 2016, fins a tenir grans mestres com puguin ser Sergi Belbel o Maria Velasco, entre d’altres. Tot i així, aquesta vegada, ha creat una obra que no ha agradat a tothom, però suposo que d’això es tractava. No ha de ser fàcil parlar d’un tema tan complex com el final d’una vida propera i molt estimada. He de reconèixer que a mi m’agafà desprevingut. La cruesa de la història es veu descafeinada per moments de certa comèdia, amb la dosi adequada, que són d’agrair. El decorat és original amb tres seccions dividides i una tela on s’hi projectaran les ombres dels personatges, amb un bell resultat estètic: l’habitació de la mare, una mare que recita com a lletania llistes d’objectes de la casa: plats, coberteria, estovalles…tot ben disposat i memoritzat conforme el bagatge de la dona de la casa; l’homenatge és inevitable, Marta Barceló posa en marxa totes les seves dots de guionista (no oblidem que treballà molts d’anys a IB3) per crear un text sòlid, que dona credibilitat a l’obra  i apropa el personatge al públic assistent. D’altra banda, la participació d’Albinyana i Núñez a la direcció també és un motiu de garantia.

Seguidament, la feina actoral és fabulosa, des d’un experimentat Sergio Baos que sap fer de fill neguitós fins a l’últim instant, però que es reserva l’egoisme per a la seva nova família, fins a la interpretació encertada de Carme González, Alexandra Palomo i Karen Codina: la filla organitzada a qui li toca el paper de fer literatura amb la preparació de l’esquela, la filla somiadora que dirà l’últim discurs de comiat i l’assistenta llatino-americana, que ha de tenir el cor dividit entre la seva família a l’altra banda de l’Atlàntic i aquesta família palmesana tan tradicional. Tal vegada sigui aquesta proximitat que crea la incomoditat a l’espectador, perquè el moment incomparable de la mort d’un ésser estimat traspassa els límits de la dramatúrgia. Segurament, això és el seu encert, la seva genialitat.

Finalment, l’obra convenç l’espectador gabellí, en part, que acudí al teatre, tot i ser un cap de setmana llarg. La ficció va més enllà i no dona treva, manté una tensió rebaixada per un humor necessari. Les pauses estan molt ben aconseguides i el ritme narratiu és bo i la singularitat de la micropolítica a l’obra la fa única i digna de ser ressenyada fins i tot per professors de l’Autònoma de Barcelona. M’agradaria pensar, que aquest risc temàtic no es deu a la tendència de cercar allò més retorçat per impactar l’espectador, entre d’altres coses, perquè ja no ho necessita. O tal vegada m’estigui equivocant, perquè la realitat que vivim em té del tot estabornit. Sigui com sigui, en aquesta ocasió la literatura guanya la seva millor versió: el mirall on veure’ns reflectits fins que es devalli el teló. Negre al fons, última exhalació!

Joan Cabalgante Guasp