Fa uns dies a la presentació del Repte ELA-Balears vam poder parlar amb el cala-rajader Carlos Adrover que es prepara per a l’ultramarató, una prova molt dura que inclou 10 km de natació, 421 km de ciclisme i 84 km de cursa a peu. Com comentà en Carlos, una prova que a més de la gran preparació física cal una preparació mental. Però serà ell qui ens conti com va embarcar-se en aquest “repte” personal i social.

– Volem parlar amb tu d’aquesta iniciativa i el motiu que et va empènyer. Concretament el repte quin és?

– El repte és fer un “Ultraman”, que és d’una competició que dura tres dies amb proves que has d’acabar cada dia en 12 hores. El primer dia has de nedar 10 quilòmetres i en sortir de l’aigua has d’agafar la bicicleta i rodar 150 quilòmetres, el segon dia he de fer 280 quilòmetres en bicicleta amb 4400 metres de desnivell positiu i el tercer dia hem de córrer una doble marató, és a dir 84 quilòmetres. Per què faig això? Realment no ho sé molt bé perquè ho faig. Vas fent esport, vaig fent i sumant una cosa rere l’altra i arribes a fer un Ironman … I no et mors. I penses: “Ara què faig?” I vaig pensar una Ultraman.

– Perquè el Repte ELA Balears?

– Sempre que anava a entrenar pensava: “crec que duré el cos i la ment a uns límits durs”. I em vaig dir: “he de cercar la manera d’ajudar a qualcú”.  Pensava a ajudar a alguna associació o una entitat. Van passar pel meu cap diverses opcions, a una que es dediqués a nins discapacitats, amb mares amb dificultats… i un dia per novembre mentre corria vaig pensar en un familiar que té l’ELA, una d’aquestes coses que tens just davant i no les veus. Em vaig dir: “Ostres Carlos perquè ten vas a cercar altres opcions, que estan molt bé, quan tens això tan a prop”. Així va ser com me’n vaig posar contacte amb aquest familiar i li vaig explicar el que volia fer i perquè volia ajudar a recaptar doblers i alhora donar visibilitat al que jo faig. Ho va trobar perfecte i va ser quan em vaig posar en contacte amb la presidenta d’ELA Balears i a partir d’aquí va arrancar el repte. A poc a poc hem anat sumant, l’hem donat a conèixer visitant ajuntaments, empreses que han volgut col·laborar i donant xerrades a instituts. Perquè això és molt important Paco, crec que és necessari que els nins i nines sàpiguen que l’ELA existeix, que és una realitat. Almanco que als joves ja els soni aquesta malaltia i siguin conscients dels seus efectes.

– Què és el que més et preocupa del teu repte en l’àmbit personal?

– El que més preocupa és no poder acabar perquè hi ha gent que s’ha compromès i m’ha donat suport amb doblers i suport emocional. I és la responsabilitat que jo em carrego, és el que més em preocupa.

Jo crec que ho he fet tot bé. M’he alimentat bé, els entrenaments els he seguit bé… en aquest aspecte pens que més ho manco ho he dut bé. Però n’hi ha coses que no depenen d’un mateix, però espero poder acabar i poder-ho celebrar.

– Nosaltres també esperem que sigui un èxit, tant per la part esportiva-personal com pel Repte ELA Balears…

– Paco, jo sempre dic que nosaltres els que podem aixecar cada dia, que podem posar un peu en terra, que podem tirar cap endavant som uns grans afortunats. La raó és que jo faré un Ultraman en la meva vida, però aquesta gent que té l’ELA fan un Ultraman cada dia. Cada dia. Pensa que quan et diagnostiquen l’ELA no tens res a fer. No hi ha res a fer, només minimitzar els seus efectes. Intentar reduir el mal i fer-ho el menys difícil que es pugui.

Sí, jo faré un Ultraman, però el que en fan un cada dia són els malalts d’ELA i les famílies que tenen cura d’ells. Crec que és molt important valorar això.

– Vols afegir alguna cosa, Carlos?

– M’agradaria que la meva iniciativa ajudi a visibilitzar la malaltia, que d’això s’ha de xerrar molt, i s’ha de conèixer com la pateixen els afectats i les seves famílies. Això és molt important, però també és molt rellevant que la gent col·labori perquè aquesta malaltia s’ha d’investigar i una família amb un malalt d’ELA necessita molt, quan et diagnostiquen necessiten des d’un llit articulat, adaptar la casa, el cotxe, l’aparell per respirar, cadira de rodes, grua per aixecar-los, psicòleg, nutricionista, físio… un cúmul de coses i serveis que valen doblers, i afegir les atencions, ja que són molt dependents.

Dissortadament en malalties rares s’investiga menys que el que caldria, per un motiu o altre, però a jo el que m’interessa és que es visibilitzi i que la gent s’assabenti i ajudi tot el que pugui, si pot aportar un euro, dos, cinc, vint, cent… benvingut serà. És per un bé, per fer-ho menys difícil a les famílies, perquè no es pot fer més fàcil.

A jo em queden tres dies de molta de feina, que faré amb molta il·lusió perquè és per una bona causa, la millor causa. Sempre dic que duc el millor equip, tinc clar que aquests reptes tan durs i sacrificats (no parlem de tres dies, fa prop de dos anys que ens preparam) si no tingués un entorn (sobretot la meva parella, na Gemma, els meus tres fills, ma mare…) jo això no ho podria fer. He d’agrair a totes les persones que m’envolten la seva ajuda, jo sense ells no ho faria. Són el meu equip.

– Nosaltres esperem que sigui un èxit, poder comptar com t’ha anat i que els nostres lectors s’animin a col·laborar econòmicament per recaptar fons per ELA Balears i recolzar a en Carlos Adrover en aquest repte.