Dissabte 27 de juny, a  la Torres de Canyamel s’inaugurà una de les exposicions de l’any a Capdepera. “Refugi de bèsties” de Jaume Roig. Vam aprofitar una pausa en el muntatge per parlar breument amb l’artista i conèixer directament les seves propostes. 

Jaume Roig, 1981. Com a bon mallorquí és de caràcter pausat i tranquil. S’inicià al mon de l’art des de la ceràmica. Amb el temps del seu treball artístic, que sorgeix per la necessitat d’una expressió més allà de la ceràmica utilitària, s’ha desenvolupat en l’escultura i la pintura, caracteritzat per la utilització d’eines i esmalts que dona com a resultat un acabat que s’equilibra entre el cru i la puresa, i així trobar l’essència, sempre a la recerca per tal de minimitzar les formes. Defineix la seva obra com a “naturalesa sintetitzada”, una investigació sobre espais abstractes a través d’elements naturals.

Ens pots explicar aquesta proposta, “Refugi de bèsties”? Has fet un disseny a posta per l’interior de la torre?

Sí, totes les peces, llevat de qualque cosa, que anava bé amb la proposta, totes són fetes per aquesta exposició de la Torre de Canyamel. És a dir, és un site específic, que diuen, una proposta del lloc.

Com sorgeix aquest “Refugi de bèsties”?

Bé, en aquesta exposició sorgeix una mica del que veig, i és que tothom està molt centrat en intel·ligències artificials, en el món de la pantalla, no? Tots cada cop estan més ficats en aquestes coses. Jo el primer, és inevitable. I em genera una resposta… Crec que ens desconnecta molt d’unes regles més atàviques, d’un cert alineament d’allò que és molt natural o d’alguna cosa molt més bàsica. Llavors vull reivindicar una intel·ligència biològica per damunt d’una intel·ligència artificial o digital, o com vulguin dir-ho.

Veim que reivindiques un cert primitivisme, no sé si hi estaries d’acord…

Sí, jo ho veig com una cosa atàvica, com una cosa que ve de molt enrere, però sí, és com un primitivisme. Hi ha també, abans del cristianisme, aquí a Mallorca teníem una influència fenícia, llavors també hi ha en Bal, que és aquest déu que és com un dimoni.
Jo crec que nosaltres li tenim una certa estima al dimoni, no sé si ve de llavors, però en certa manera podria ser una cosa així.

Però el dimoni mallorquí, és un dimoni simpàtic…

Aquest també ho és, no és dolent. El tenien al taller i va venir una estrangera, quan el va veure un poc li va pegar un desmai, però per nosaltres un dimoni no representa aqueixa cosa tan bèstia.
I també estan en aquesta zona, Capdepera, Artà…, tot Mallorca té el seu dimoni; tanmateix, aquí viu profundament, llavors és com una picada d’ull també a la gent de la contrada. El dimoni és un ésser que és humà i a la vegada és animal, o és bístia. I és aqueixa mescla d’un bou amb un… No té per què ser un bou, pot ser un cabrit.

El bou també és un símbol molt primitiu…

Aquest té banyes de bou i té aqueixa cosa també talaiòtica, o de més enrere, que és culta. Quasi totes les religions més antigues, el bou és la figura màxima dins l’aspecte de l’animalari.

El bou era l’animal més preuat perquè feies feina amb ell, que treia més carn, que treia llet, tenies tot un bou… tota la meva feina sempre està molt relacionada amb tot aquest temps. Del 2000 cap al que vulguis, cap a l’enrere. Tota aquesta època per mi és com estèticament o en l’àmbit de cultura inclús i de filosofia, moltes coses em sembla la més interessant.

Hem llegit que la teva ceràmica intencionadament vols que no sigui utilitarista…

Totalment. Per què? Ara mateix la ceràmica ja està establida com a art i hi havia estat tantes, però en certa manera en l’art contemporani o en la ceràmica contemporània o en l’art fet en ceràmica durant molts anys aquí ha estat molt mal d’entendre.
Jo venc d’un taller de ceràmica, ma mare era ceramista i feia utilitari i li veig una gran diferència amb tot el meu carinyo i respecte, però si tu no t’hi posiciones moltes vegades la gent no acaba d’entendre què és el que tu estàs fent.

Aquestes columnes de ceràmica són precioses. Molt totèmiques…

Aquestes columnes són com unes espinades. Al final… És una expo més figurativa de la que normalment jo faig. Fa coses molt més senzilles, que tu no hi veus res, però t’agrada o no t’agrada, però en aquesta sí que hi ha una cosa més figurativa i en certa manera tot té relació, perquè al final aquelles peces són com unes espinades, com unes vèrtebres que encaixen l’una dins l’altra.

És clar que són com aquells trípodes que al final podrien ser un protoanimal o inclús un virus, o com una cosa molt petita. Després allà hi ha unes peces que són com un paisatge, que és el que normalment més s’ha de fer, que no és un paisatge, però inspira un paisatge.

Quan vam veure el cartell el primer que pensàrem és la irradiació de Miró…

Miró és una influència… És evident. … De tots els artistes Miró és un deu per a mi. Però ell va saber captar el que molta gent té interès. Llavors, per exemple, el siurell… Jo venc d’una casa que es feien peces per vendre, fires… Hi ha tota aquesta part d’artesania que Miró va entendre molt bé i la va saber valorar molt bé. Jo venc d’això. Evidentment, ell era pintor, jo venia de ceràmica i feim els camins creuats.
Jo venc de fer purament ceràmica. Un moment donat vaig començar a fer pintura. He anat evolucionant cap a una cosa d’artista i, en certa manera, moltes vegades els pintors el que fan és que ells pinten i un moment donat, per completar la seva obra, s’interessen per la ceràmica. Per això els camins són vasos comunicants. No té per què ser un camí cap aquí i un camí cap allà.

Evidentment, hi ha un estigma molt més gros que un ceramista vulgui pintar un quadre que un pintor faci ceràmica.

Però al final… l’artista que digui que no té cap mena d’influència és un mentider. O sigui, directament ja no importa xerrar-ne més. I la meva és Miró. A mi, d’en Miró, el que més m’agrada és la darrera època que em sembla al·lucinant perquè està a un nivell que és aquesta cosa de fer el mínim.

La gent de vegades pot venir aquí i pot dir, fotre, però si són tres colors l’un damunt l’altre i pus. I això que pareix tan senzill és complicadíssim. I… I clar, si tu vas a l’essència, quasi sempre acabes al mateix punt. Evidentment, hi ha moltes maneres d’arribar-hi. I després, el que m’agrada molt de Miró és que és com un antiartista. Que és una cosa que jo ho valoro molt. En Miró era una persona que ell el que volia era fer el seu dia a dia una vida relativament senzilla. Ell vivia en el seu món, el que li interessava era el seu taller, però que després en el taller era un salvatge. Realment cremava quadres, feia aquell tapís, o sigui, feia alguna cosa. Tenia una relació amb el taller que és on treia tota la ràbia, tota la força, la treia allà.
I a mi això, per caràcter, m’interpel·la molt més que molts altres artistes. I aqueixa relació que té ell amb el camp, amb una vida bé, vida d’arrel. Però bé, estaria molt content si a qualcú li recordàs Miró. Ja seria un èxit.

També era molt minimalisme…

Bé, a mi m’ha passat una cosa molt forta, perquè soc amic amb el seu net, en Punyet, i una vegada vam baixar als estudis de Son Abrines i hi havia els tres darrers quadres que estava fent Miró, que són blancs i negres. Jo no els coneixia. Encara no eren un referent, aquests quadres. I quan vaig anar allà, jo estava treballant amb aquest paisatge senyala el quadre on ell surt a la foto) i va ser com, hòstia, hi havia realment una connexió… i no m’ha tornat a passar mai més, però quan ho vaig veure, encara sent les llàgrimes, perquè era com una evidència i era un quadre, se veia que ja era un final d’etapa i clar, jo estava fent una altra història, que és un principi d’etapa, si vols. Hi havia una relació que per jo va ser com molt forta.

I al primer pis, què proposes?

A dalt hi ha unes peces que són uns animals i hi ha una sala, la primera sala és una sala de mort, aquí potser és un poc més d’inconscient, no és tan evident, tot és com una cosa més inconscient, hi ha aquest dimoni, aquesta lluna, és una cosa molt emocional, subconscient…, no sé com explicar-ho. Per a mi s’interpreta com a un cadàver, uns ossos, com el que deixa un cos quan ja no hi ha absolutament res de vida, ni tan sols despulls, i són aquestes tres peces, que és una sala de mort. I hi ha una sala que són animals, que és un poc naïf, inclús, però que representa la vida en perfecció, perquè en realitat, un animal, nosaltres, com a éssers, ens sentim molt elevats, perquè pensem i perquè creem i ens sentim molt a tope, però la nostra essència és animal, llavors la perfecció dins el món de l’animal, nosaltres som els més imperfectes dels animals, m’explic?
I en certa manera és una oda a la simplicitat dels animals, ja que ells saben què han de fer en tot moment, no tenen un dubte existencial, viuen amb l’emoció, viuen amb la por, conviuen amb el seu espai mental, que és essencial. I és intentar traduir aquest espai mental nostre de la sala de baix… és un poc estrany.

Moltes gràcies.

No, gràcies a vosaltres.

ç

Podeu visitar l’exposició fins a finals de setembre. Els dies feiners de 10:00 a 14:00 h o de 18:00 a 21:00 h. Dimenges de 10:00 – 15:00 h i dilluns tancat.

La vos recomanam.