És evident que hi ha dies, i setmanes, en què estam més inspirats i cuinar ens sembla bufar i fer ampolles. D’altres, en canvi, agafar la pella pel mànec esdevé una muntanya que ens costa de pujar i, per tant, tot va un poc de qualsevol manera. I essent així les coses, què dir de la darrera quinzena per devers ca nostra? Bé, sense que m’hagi de penjar cap medalla, estic prou content de com ha anat la menjua, i fins i tot m’he aventurat en algun experiment que, no fa tant, m’hauria semblat fora del meu abast. I més coses faria si no fos perquè els anys pesen com plom i que em cans més que no em cansava…
Començaré per parlar-vos d’un “soparillo” que vaig fer a “Sa Tortuga” la setmana passada. Vam ser vuit. És un grup molt curiós, va néixer més o menys entre les festes del Carme i els inicis de “Cap Vermell”, reunions a vegades interminables i el conreu d’una amistat que, en algun cas, fa més de quaranta anys que dura. I ara ve lo bo: dels vuit, l’únic home soc jo. Ja em direu! I no m’hi sent gens malament, tot el contrari. I un dia a ca una i un dia a ca una altra, i per ca nostra adesiara, els “soparillos” són un bon vincle d’unió d’aquest grup tan especial. No feia més d’una setmana que havíem sopat a ca una de les integrants del grup i ens havia fet uns calamars farcits, de primera, especialment la salsa, fina i gustosa, que l’amfitriona ens aclarí que duia maonesa, entre altres ingredients. Un dia que vengui bé esbrinaré com fa aquesta salsa tan rica, i tan diferent de la que faig jo. I pel que fa a la trobada següent, a ca nostra com he dit, vaig tirar per lo segur, tumbet amb rajada fregida, una menja gens original, però amb la tranquil·litat que ningú protestarà. Així i tot, vaig oferir-me per fregir ous a qui la rajada no agradàs, però no va fer falta. A qui no li agrada la rajada fregida?
Deia, al principi que, un d’aquests dies passats, vaig aventurar-me a fer experiments. I aquests experiments consistiren a fer menjar xinès. Però xinès-xinès! Vaig proveir-me dels ingredients essencials per a les receptes que volia tirar endavant, vaig seguir les instruccions a què m’havia encomanat i vaig arribar a un resultat que, donada la meva manca d’experiència en la cuina oriental, m’atrevesc a qualificar de satisfactori. L’aprovació per part dels meus nets va ser el veredicte definitiu. I què vaig fer? Idò, d’una banda, fideus xinesos, d’aquells tan primetxos, amb verdures, gambes, salsa de soja… Res de l’altre món, ben mirat. El segon plat, per acompanyar els fideus i completar el menú, va ser porc agredolç, una mica més complicat. I dic porc com hauria pogut ser pollastre o vedella, clar. A banda de llom trossejat, hi vaig posar ceba, pebre vermell, pastanagó, pinya tropical -tot al dente– la inevitable salsa de soja, vinagre d’arròs, sucre… Un turris-burris que, al capdavall, va resultar semblant al que menjam quan anam al restaurant. Qui m’ho havia de dir! En feis, vosaltres, de menjar xinès?
Canvi de programa. Ens trobam un divendres horabaixa i la meva filla que em demana si per demà li podré fer una coca, que ha d’anar a dinar a Artà i se’n vol endur qualque cosa. Hora per hora! Jo presumesc de fer coques acceptables, però sempre seguesc el mateix guió, no vull canviar el que va bé. Entre altres aspectes, soc de posar llevat a la pasta i deixar-la tovar, però aquesta vegada em vaig trobar que, de llevat, no en tenia. A veure, l’alternativa era pastar amb oli i cervesa, una fórmula que empra molta gent i que jo no havia fet servir mai. Pel que fa a la guarnició, vaig posar mà a dues tomàtigues i dos pebres verds que havien d’anar a un trempó (i que passà a millor vida), a més d’una ceba. Aquesta pasta té l’avantatge que, com que no ha de tovar, la pots estendre tot d’una i, el temps que el forn s’encalenteix, talles la verdura i, au, a coure. Vaig esperar que la meva filla tornàs a ca nostra per saber si la coca havia estat menjadora, i, fos per quedar bé o fos veritat, em digué que tothom l’havia ponderat. Ara, quan en torni a fer per a nosaltres, també la faré amb cervesa, perquè vull comprovar-ne personalment virtuts i defectes. I aquells que experimentau aquesta fórmula adesiara, ara no vos poseu a riure, que ningú neix ensenyat.
Vull creure que, amb la calor que patim, ja deveu haver descobert que som a l’estiu. I, a l’estiu menjam coses diferents de l’hivern. Si més no, algunes coses. En aquestes dates que ens trobam no sol venir de gust fer brou, ni segons quins cuinats, i sí, en canvi, menjars freds, tot i que d’aquests, jo almanco, en tenguem un repertori més limitat. Dic això perquè, tafanejant per Internet, m’he trobat amb discussions que consider innecessàries sobre les sopes mallorquines. Hi ha internautes que, en temes gastronòmics, són d’una ortodòxia de pedra picada i als quals els sembla una heretgia fer sopes sense col, i ja no diguem de posar-hi patata. Poden arribar a l’insult, si els dones una mica de corda, i això de sopes d’estiu els posa neguitosos. A mi sí que m’agraden, les sopes d’ara, amb tomàtiga, pebres verds, cebes novelles, patates…, i albergínia, si ve de cas. I fora col, que aquesta ja la hi posarem quan arribi el fred, en comptes de patates. I vull creure que els qui guaitau a aquest racó de sa pella pes mànec, també en deveu fer, d’aquestes sopes amb patata, i que no ho considereu una heterodòxia gastronòmica ni una traïció a la nostra cuina de sempre.
Deia que aquesta és l’època dels menjars freds. Les ensalades, per exemple. Des de l’ensalada russa, fins a la lletuga trempada, en alguns casos com a acompanyant, en d’altres com a plat principal, fins i tot. Es tracta de jugar amb els elements de temporada, de posar-hi imaginació o d’aprofitar el que tenim per ca nostra. A la imatge que acompanya aquesta part final de l’article hi podeu veure una barreja de tomàtiga, alvocat, espàrrecs, ous bullits farcits i maonesa. Hi podeu afegir el que vos vengui de gust (pebre vermell torrat, olives, anxoves…), o prescindir d’allò que no vos fa el pes. I què he de dir? Estic segur que els nostres lectors feis ensalades que tomen d’esquena.
I ara aprofitaré l’avinentesa per parlar dels alvocats i altres fruites que, d’un temps ençà, s’han incorporat a les nostres dietes, sense saber molt bé d’on surten. Concretament els alvocats (aguacates). Aquesta fruita que ara sembla que hem menjat tota la vida, arribà a Europa de mans dels conqueridors espanyols en el segle XVI, procedent de l’Amèrica tropical i Central, especialment de Mèxic (on s’han trobat evidències del seu consum des de fa més de 10.000 anys), però el seu conreu en el nostre continent no es va massificar fins a la meitat dels anys cinquanta del segle XX. El que inicialment era una fruita exòtica que no se sabia ben bé ni com es menjava, avui és de consum generalitzat. Aquest fet ha generat que a diversos indrets del món s’hagin produït crisis ecològiques, amb la tala de boscos sencers i amb l’exhauriment de recursos hídrics. No voldria semblar catastrofista, jo mateix en menj, com es veu a la fotografia, però almanco hem de ser conscients que és una espècie que, a banda dels seus valors nutricionals i dels beneficis econòmics per a les zones on es cultiva (ja està ocupant unes 20.000 hectàrees només a Andalusia), també comporta aspectes negatius, com he dit. La demanda no atura de créixer (especialment als Estats Units, la Xina, Europa, Rússia i Corea del Sud) i, d’altra banda, sembla que no hi ha una planificació acceptable sobre la seva implantació en aquesta part del continent europeu. De crisis de creixement se’n coneixen prou, com la dels cítrics en el camp valencià.
Res més, per aquesta vegada. Acab l’article amb una bona suada, davant els fogons, mirant d’enllestir unes raoles de bacallà que acompanyaran l’ensalada que he fet. Tot plegat, un menjar d’estiu, bo de fer i que, per ca nostra, estic segur que agradarà. Ho dic per experiència.
Tots els articles de Jaume Fuster en aquesta secció:
4. Més farina!
8. Extremadura son dos: Cáceres y Badajoz
9. Festes del Carme, davantal posat
10. De la carronya al tumbet de rajada
11. Així es guanya un concurs de paelles
12. Cuinera en cap
13. Cas Bombu, l’art de cuinar
15. Llampuga passada per aigua
16. Felipe Dengra, paraula de professional
18. Aguiat de rap
19. –Ara ve Nadal
22. Disbauxa
23. Fa hivern
24. Felip Esteva, cuina en vena
25. Sopes amb peix
26. Bullit d’ossos i altres delicadeses
30. Taula compartida
32. Arròs de Paumer
