Aquesta secció duu el títol de “Sa pella pes mànec”, i, d’altra banda, ja comença a durar més que mànec de cullera, i jo, a vegades em deman si es justifica aquesta durada. Sigui com sigui, és una secció que ja té un “passat” i, quan arriben dates assenyalades, puc mirar què deia a la col·laboració de l’any anterior, si és que deia alguna cosa de caràcter gastronòmic relacionada amb aquells dies. Com és el cas de les Festes del Carme, clar, on la cuina juga un paper, si no principal, certament rellevant.
Escric aquestes retxes quan el programa d’actes en el moll tot just acaba de començar, amb el magnífic pregó d’en Pep Uceda i poca cosa més, per bé que, quan vosaltres ho llegireu ja hauran passat més coses. I, mentre escric, no puc estar de fer una ullada al que vaig dir un any enrere i fins i tot m’he de sostreure de la temptació de fer un copy paste, copiar i aferrar, de dalt a baix, si no fos que, com he dit, les festes tot just han partit a caminar. Així mateix, una arrossada per a devers set-centes persones, en es Clot de sa Grava, i una altra per a tots els participants en la jornada de neteja del litoral, certifiquen, des del principi, la fidelitat de la comissió de festes a les seves essències i donen fe del paper que hi juga la gastronomia. Per a completar-ho, arribaran el show cooking i el sopar de festes, en el que hauran estat segurament les festes populars més ben “cuinades” de les que es fan a Mallorca, i banda allà la mar, possiblement, com escrivia l’any passat.
Em podria estendre sobre les excel·lències de l’equip de cuina que té cura de condimentar tot aquest devessall, però ja ho he fet altres vegades. Fer arròs per a centenars de comensals i que sempre, sempre, sempre surti bo, ja no ens ve de nou. Ens hi han acostumat. Però sí que voldria referir-me a la capacitat de convocatòria de les nostres celebracions marineres, i, per tant, al seu vessant social. Vaig guaitar a l’aparcament de l’edifici Cap Vermell, quan l’equip es posava en feina per a la gran paella, i, una vegada més, vaig ser testimoni de com es fa poble. No vaig comptar quants eren, ni els que després s’hi afegiren en el mateix Clot de sa Grava per a servir tanta gent, vendre camisetes o atendre el bar. I després per a deixar-ho tot endreçat. Crec que se’n diu socialitzar, d’això, entès aquest procés com l’adaptació a l’entorn i a la cultura del grup social on es viu. Seria, al capdavall, l’adopció dels elements socials i culturals que se’ns posen a l’abast com a mitjà per a construir la nostra identitat.
I sí, les Festes del Carme, i no només aquestes festes, clar, contribueixen a “fer poble”, a participar en la vida comunitària, a mantenir les tradicions i a crear un teixit social fort per tal que la nostra comunitat es mantengui viva. I potser, com faig sovint, me n’he anat per les bardisses i estic parlant de qüestions poc “culinàries”, però també estic convençut que la cuina, tan diversa avui en dia, és una peça, un constituent important, del nostre desenvolupament com a animals socials. Necessitam viure amb altres persones per a sobreviure i fer-nos grans amb certa felicitat, i cuinar hi pot ajudar no poc.
Concretem. Potser haureu deduït, amb encert, que parl poc de rebosteria i de dolços. I he de reconèixer que hi tenc poca traça, per manca de pràctica, segurament. Puc fer una greixonera o flam d’ou, i poca cosa més. Però, tot i l’edat, no renuncii a aprendre, i així va ser recentment, quan vaig veure una coca amb albercoc que l’amiga Xisca Suñer ens mostrà en el seu racó de Facebook. Em mancà temps per a demanar-li’n la recepta, i ella, generosa, me la passà, i després em mancà temps per provar de fer-la. Gràcies, Xisca! Sí, era la primera que feia en ma vida, i va sortir “comestible”. La llauna va resultar petita per a la quantitat de massa i, també, crec que va coure una mica de més, però, ja dic, era la primera que feia. En tornar-hi sortirà millor. Esper. A la majoria de cuines del poble se n’han fet tota la vida, boníssimes, i les meves tribulacions de cuiner aficionat deuen fer rialles. Ja vos ho contaré.
I una altra cosa. El passat 27 de juny, segons resen el llibre de família i el document d’identitat, vaig arribar als vuitanta anys de vida, una edat en què ja hauria d’estar mans fentes, una cama damunt l’altra. I, en canvi, vaig a comprar, faig el dinar, escric alguna coseta i agaf els pinzells adesiara. I encara em queda una mica de temps per fer un cafetó amb els amics, per llegir i per mirar qualque partit de futbol. I no és que hagi trobat una manera d’estirar els dies més enllà de les vint-i-quatre hores que diuen que tenen. La veritat és que vaig de cada vegada més cansat, l’activitat física ja no és per a mi, i al doctor que m’atén a Son Espases li dic, en cada visita, no es preocupi, que en el meu cas ja és tot benefici. I el faig riure. Fer vuitanta anys és una fita, no en faré vuitanta més i, per això, ens vam reunir amb la família per a celebrar-ho. I com? Menjant, clar! Sempre acaben igual, aquests esdeveniments. Vint-i-tres vam ser, a taula, i tot va anar d’allò més rodó, fills, nets, germans, nebots… Menjàrem bé (no, no el vaig fer jo) i em vaig sentir tan ben acompanyat com havia volgut. Una ullada a la història de l’art, concretament a la pintura, ens posa fit a fit amb la importància de compartir taula, posant el fet gastronòmic en el centre de les nostres celebracions. Jo, per a futures generacions, deixaré una imatge, fotogràfica en aquest cas, de quan vaig fer vuitanta anys, però amb tota seguretat, a aquestes futures generacions els interessarà ben poc el meu aniversari. Tant m’és.
Jaume Fuster
Tots els articles de Jaume Fuster en aquesta secció:
4. Més farina!
8. Extremadura son dos: Cáceres y Badajoz
9. Festes del Carme, davantal posat
10. De la carronya al tumbet de rajada
11. Així es guanya un concurs de paelles
12. Cuinera en cap
13. Cas Bombu, l’art de cuinar
15. Llampuga passada per aigua
16. Felipe Dengra, paraula de professional
18. Aguiat de rap
19. –Ara ve Nadal
22. Disbauxa
23. Fa hivern
24. Felip Esteva, cuina en vena
25. Sopes amb peix
26. Bullit d’ossos i altres delicadeses
30. Taula compartida
32. Arròs de Paumer
