Em referia, fa quinze dies, al Mercat Medieval, i deia, literalment, que ja serà en el pròxim lliurament que miraré de parlar-vos-en una mica des del punt de vista que dona sentit a aquesta secció: la gastronomia. I en aquestes estic. El fet és que, com avançava i com bé sabeu els qui coneixeu aquesta fira gabellina, l’aspecte culinari hi té un paper rellevant. No és que sigui jo un expert en fires i mercats i no sé ben bé què s’hi cuina, però si són com a Capdepera, és clar que el menjar n’és un element essencial. No hem d’oblidar que, atenent el que suposa un desplaçament a vegades llarg i els problemes inevitables per a aparcar, sovint lluny del nucli urbà, molts de visitants hi passen el dia sencer i encara moltes vetllades, si hi ha una oferta d’entreteniment atractiva, com sol passar en el nostre Mercat Medieval. Tot això suposa que la majoria d’aquests visitants hi facin un àpat, o dos.
Vegem. L’oferta gastronòmica d’una fira no és la que podem trobar en un restaurant convencional. Tot és més precari, més provisional. Les parades es munten i es desmunten per a dos o tres dies, com a molt, i a vegades per a un sol dia. I cap a una altra fira, s’ha dit. Els mitjans de què disposen els firaires són els estrictament imprescindibles, aquells que no ocupen més espai del necessari en els sistemes de transport de què disposen. Aleshores, l’oferta de menjar se sol moure a base de components fàcils de manipular, que tenguin certa durada i que es puguin degustar fins i tot sense seure. És així que no hi hem d’esperar un plat de brou, carn amb salsa, peix al forn o un soufflé amb gelat.
Què hi podíem menjar, idò, en el Mercat Medieval? A les imatges que acompanyen aquest article, us en podeu fer una idea: pizzes, hamburgueses, pinxos, kebab, patates fregides…, i poca cosa més. Una sèrie de productes com els que podeu trobar a un caramull d’establiments de Cala Rajada i que, al capdavall, són els que consumeixen bona part dels nostres turistes. I tenen res de medievals, aquestes elaboracions? Si anam a cercar-ne l’origen ens trobam, per exemple, en el cas de la pizza, que a les antigues cultures d’Egipte, Grècia i Roma ja es feien menges semblants, i que els soldats perses, en l’època de Dàrius el Gran, consumien un pa amb formatge fos i dàtils per sobre. De salsitxes, o quelcom paregut, ja se’n menjaven en l’antiga Roma i, pel que fa a les hamburgueses, aquestes, com les coneixem ara, no van més enllà del segle XIX, però sí que ja feien una preparació semblant algunes tribus mongoles i turques d’ençà del segle XIV. Vull dir que, poques coses menjam que no tenguin un origen que es pot rastrejar, i que la industrialització de la cadena alimentària i la sofisticació de moltes presentacions no poden eludir els components bàsics amb què s’ha alimentat la humanitat des de sempre, carn, peix, llet, fruita, verdura, blat, arròs…
A banda del que el Mercat ens ofereix per dinar o per sopar, no hi solen mancar parades amb productes alimentaris per endur-nos a casa, especialment embotits i formatges, mallorquins i de fora, així com fruits secs i llaminadures. Per ca nostra encara en queden les restes. I pel que fa a la cuina mallorquina, idò ben poca cosa. Divendres poguérem menjar bunyols, molt bons, fets per les dones col·laboradores de la Parròquia, i també va reaparèixer el carrit de gelat d’Herbes de Can Planetes, el millor gelat del món. Aquest grup, a més, va muntar la seva tradicional caseta en el mateix Castell, i van vint-i-cinc anys, i el suc d’herbes va rajar a dojo. Just al seu costat, la parada del Club Bàsquet Capdepera, amb una oferta més nostra, carn a la brasa, patates braves i coses per l’estil. Anys enrere hi solia haver algunes paradetes amb panades, cocarrois, coques i rubiols, o el molt apreciat peixó fregit, però enguany ni això. I ja no diguem altres elaboracions reconegudes d’aquesta illa, com el frit, per exemple, que en realitat mai han fet acte de presència. Semblaria que, per una cosa o una altra, els menjars mallorquins no tenen un passat medieval. Ni de cap casta. És el que deia, a una fira no hi podem esperar més que…, el menjar de fira!
No puc passar per alt una caseta que em fa fer molta d’il·lusió, la del celler Na Franca, de l’amic Antoni Flaquer, a la mateixa plaça des Sitjar. Record que, fa poc, vaig visitar les instal·lacions d’aquesta empresa vitivinícola i que, ara mateix, el meu vi de taula és l’Escrivà negre (cabernet, syrah i callet), molt bo. En el Mercat, n’Antoni hi va dur una bona mostra de la seva producció, amb el negre esmentat, a més del rosat i el blanc, així com el monovarietal negre envellit, fet amb raïm sirah. No li he demanat com van anar les vendes, però iniciatives com aquesta bé es mereixen el reconeixement dels consumidors.
Abans d’anar cap al final, voldria fer esment d’un tema que últimament em té entretengut. Em referesc a cuinar patates amb la pell. I aquí he de reconèixer les meves limitacions i la meva ignorància. A ca nostra, i a ca la padrina, sempre vaig veure pelar les patates, i jo també les he pelat sempre. A vegades les bull sense pelar, però una vegada cuites em falta temps per a espellofar-les. Veig que la majoria de consells diuen que, si ens volem menjar la pell, primer les hem de bullir, ben netes, i després les podem saltar en una pella o les podem rematar al forn, però he vist receptes en què es posen directament al forn, trossejades, pell i tot. Segons els nutricionistes, menjar-se la pell és la millor manera de conservar tots els nutrients i el seu gust original, i pelar-les és renunciar a una part important de vitamina C i de potassi. Seria tòxica, la pell, quan la patata ha agafat un color verdós, cosa que es veu a simple vista, o quan ha començat a germinar i treu brots, i encara en aquest cas se n’hauria de menjar una gran quantitat per a produir una intoxicació per glucoalcaloides (toxines naturals de les patates, les tomàtigues i les albergínies). Evidentment, per a una truita o un puré, hem de pelar les patates, és obvi, no? I vosaltres què feis? Menjau patates amb la pell? M’agradaria saber-ho.
Acabem. Si no hi ha res de nou, d’aquí a un any el Mercat Medieval tornarà amb la il·lusió de sempre i allà s’hi podrà menjar fins a acabar la gana, encara que menjar bé sigui una altra cosa, pròpia de casa o del restaurant de la nostra confiança. Però, un dia és un dia, i si aquest dia ens hem de menjar una bratwurst, idò cap problema. O fins i tot una pizza.
L’any que ve serà un altre any.
Tots els articles de Jaume Fuster en aquesta secció:
4. Més farina!
8. Extremadura son dos: Cáceres y Badajoz
9. Festes del Carme, davantal posat
10. De la carronya al tumbet de rajada
11. Així es guanya un concurs de paelles
12. Cuinera en cap
13. Cas Bombu, l’art de cuinar
15. Llampuga passada per aigua
16. Felipe Dengra, paraula de professional
18. Aguiat de rap
19. –Ara ve Nadal
22. Disbauxa
23. Fa hivern
24. Felip Esteva, cuina en vena
25. Sopes amb peix
26. Bullit d’ossos i altres delicadeses
30. Taula compartida