L’any passat el Centre Melis Cursach ens oferí l’exposició “Arxiu sentimental de Joan Guaita. 40 anys al món de l’art», una sèrie de més de 300 elements que formen la mostra documental que el galerista va donar a l’arxiu municipal de Capdepera. A principis del 2025 aquesta exposició es traslladà a la Misericòrdia amb diversos actes. Dia 25 d’octubre es presentarà al Centre Melis Cursach l’ESPAI JOAN GUAITA amb les darreres donacions que ha fet a l’Ajuntament de Capdepera.

Joan Guaita Esteva (Cala Rajada, 1945) és un home de món. Autodidacte de formació. Relacions públiques excel·lent, encisador de qualsevol serp, capritxós i sincer. Va inaugurar la seva galeria l’any 1988 i es va dedicar a la promoció, sobretot de l’art contemporani. Va tancar la galeria l’any 2011 per tornar als inicis, és a dir, a ser marxant i a la investigació estètica. Ha estat un dels galeristes i promotors d’esdeveniments culturals mis importants dels darrers 50 anys.  L’any 2012 el Govern Balear li atorgarà el PREMI RAMON LLULL.

A Capdepera va fer dues grans exposicions al voltant dels anys 2000 al castell, amb motiu de la Copa Davis. La conversa amb Joan Guaita podria ser eterna, per això la publicarem de dues tongades. Som-hi!

Joan, en Nadal Bernat a la xerrada «Joan Guaita, un retrat: binomis i adjectius», va diferenciar 3 etapes en la teva vida. Quins records tens de la teva etapa de Cala Rajada?
– No record res especial. No commemoraria la meva estada a Cala Rajada perquè jo fa més de cinquanta anys que estic a Palma. Palma per jo ha estat una ciutat molt amable i d’on són els meus grans amics, i és on he estat molt ben situat, és on podríem dir que he triomfat en general. Aquí he tingut els meus negocis, primer en el món de la restauració, que va anar molt bé; després em vaig ficar en el món de l’art, provocat per una sèrie de persones, on vaig estar devers vint-i-cinc anys anant a fires internacionals, cosa ha fet que el meu projecte de galerista sigui internacional, poc local. Però també local, perquè Mallorca té molt de capacitat de convocatòria.

– Quan arribares a Palma?
– Jo vaig arribar entre l’any 1973 i 1975, no ho record molt bé.

– Parlam de fa més de cinquanta anys, obris amb ta mare el primer bar, …però com arribes al món de l’art?
– Jo arrib des del col·leccionisme. Vam venir a Palma quan mor mon pare, va ser un canvi de situació i a mi m’agradava molt ser a Palma. Jo havia de fer qualque cosa a part de viatjar, i provocat pel fet de viure en el món de la restauració, vam posar un restaurant. Ma mare en aquell temps encara duia la pensió a Cala Rajada i no estava molt per a res de viure amb jo. Tothom es volia desprendre de sa mare i jo no, al final ella estava molt de temps a Cala Rajada i jo al restaurant “Cambalache”, que ara és “Mite”.

 A mi m’agradava molt la restauració, a més la meva família, els Blancus, eren de donar menjar. Unia dos grans temes de Mallorca: Mallorca es regeix pel menjar i els doblers, que a més van paral·lels. L’altre dia m’ho vam rectificar, em digueren que davant van els doblers i després el menjar. I jo crec que és així, en el fons és així, a la gent els agraden els doblers. A Mallorca la gent parla d’apartaments, de pisos…

A l’inici jo vaig tenir un restaurant que va ser molt famós, jo em vaig divertir molt, vaig guanyar doblers… i en aquest temps jo col·leccionava art i freqüentava el món de l’art i el de la cultura. Palma era una ciutat culta, inclús a escala nacional. Les grans companyies venien a estrenar aquí… El món de la restauració també és un món molt creatiu, però parlem de la dels anys 80 i 90, no de la d’ara que és més cuiners i va per altres vessants. Era un restaurant muntat amb el cor, i amb el somriure (com diuen els francesos “avec le sonris”). Provocat per unes situacions jo vaig muntar un altre restaurant, perquè creia que jo professionalment podia muntar més locals. I provocat (insistesc en la provocació perquè jo crec en ella) em vaig dedicar a l’art. I en la filosofia de l’art em demanava “Què és l’art? Què vols fer amb l’art?”. A l’art vull ser pioner, vull ser creador, vull estar prop dels artistes i a prop dels meus clients. Els meus clients no eren d’aquí, i quan em deien “enguany serà bo, hi ha molts de doblers” no anava amb jo. Però no ens enganem l’art són doblers”.

Jo he viscut en un món una mica idíl·lic, de capritxos (avui li comentava a na Maria Massanet, que si qualque dia em fan sant jo voldria ser el patró dels capritxosos) crec que tot això va amb jo.

– Realment vares ser pioner això d’exposar obres d’art en un restaurant o ja es feia en altres bandes?
-Jo crec que vaig ser pioner en el sentit, en què el meu restaurant era un lloc on podies comprar cadires, mobles, làmpares i els quadres. També hem de dir que era el moment de la democràcia. Entràvem en la democràcia, tots teníem molta il·lusió i tot anava entroncat. Érem més joves, tot era molt diferent… ara hi ha una gran diferència social, abans no estava tan massificat com ara, les coses eren més locals, de fet Palma era un poble gran.

– Palma tampoc era una ciutat massa provinciana…
– No ho era massa, però sí un poc provinciana en el sentit de local. Volia ser ciutadana, Palma sempre ha tingut vocació de ciutadana.

– Com encaixes dins un món de l’art on hi havia professionals i galeries ja consolidades com en Pep Pinya, Pelaires, 4 gats..?

– Personalitzant la meva feina, sense el clixé d’imitar. No crec que entrés bé a Palma pel que fa a l’art. Van pensar aquest d’on ve, i per això vaig posar la galeria a Madrid. Era una galeria meva a un local que també era meu, i crec tampoc vaig caure bé tot d’una. A més jo em vaig posar de nom “Art consulting”, això no s’estilava a Madrid, s’estilaven les galeries. Però em vaig anant fent un lloc a poc a poc. Al món de l’art i de la creació s’ha d’actuar a poc a poc, i jo estic content d’haver-lo fet així, a poc a poc. El tema de les relacions personals també és molt important i em va permetre posar-me a alt nivell. A un nivell que jo viatjava per l’art, la segona fira ARCO jo ja la vaig visitar, sempre he estat preocupat per saber, mogut per la curiositat. Jo som molt curiós, visc per la curiositat. Jo podria haver estat hoteler, de fet molt dels meus amics eren grans hotelers, però la meva no era una curiositat per l’hostaleria. Jo em fitxava en el que deia en Tomeu March: “Els meus nebots són multimilionaris, però jo som ric perquè tinc temps”. Jo sempre he tingut temps per a fer les coses, pels viatges a Califòrnia o Sud-amèrica, per anar a fires, vaig anar a les més prestigioses, de fet vaig ser ajudant en convocatòries de fires (els comitès de selecció són complicats).

– Quins van ser els teus primers artistes?

Els meus primers artistes van ser locals, vaig treballar els primers anys amb artistes d’aquí, amb els qui creàrem com un moviment. En Pep Coll, Joan Riutort són artistes que no han estat molt punters, però són bons. He anat aprenent en la professió fins a arribar on som ara.

– Potser estam equivocats, però si he de destacar una característica teva és el teu do de gents, ser capaç de tractar amb molta gent, tant artistes com compradors…
– Bé, sí. Pot ser que tingui aquesta manera de ser amable. Jo he conegut tothom. Ja en el meu restaurant vaig conèixer molta gent, vaig tractar en Miró, en Tàpies, la família reial…, Tota la gent que passava per Palma passava pel meu restaurant. Una cosa màgica? No ho sé, una forma de ser, per ventura una manera de no enganar. Tampoc vull valorar com som jo, tampoc em trobo tant interessant (rialles). Pensa que jo anava a les millors biennals del món, a Egipte o Venècia i coneixia tothom, això que anava un poc al meu aire. L’any 1986, quan vaig fer aquelles exposicions que avui són mites, com ara Tristán, Ben Jackober, César Manrique… tot això ho vaig fer amb na Maria Antònia Munar, i va ser gloriós. Ha estat molt interessant que he tancat el cicle de la Capella de la Misericòrdia, que jo vaig fer sala d’exposicions.

– Què és més difícil tractar amb artistes, amb polítics o amb clients?
– Jo tinc la feina pitjor de totes amb aquest trio que és l’artista, el client i jo. Compta que ja som intermediari entre l’artista i el client. El client, el qui posarà doblers per una obra, s’ha de fiar perquè els doblers són delicats, són covards. I per la part de l’artista, he de convèncer que la seva obra és adequada per qui l’ha de tenir a casa seva, i això és complicat, perquè mantenir una obra a ca teva que no t’agrada és fatal. I jo els convencia, “si no t’agrada ara ja t’agradarà. Per què has de deixar un espai per una obra sense res?”.

Anècdota de Miró i Picasso?: En Miró va anar a visitar a Picasso al sud de França amb la filla. I Miró era molt curiós es fitxava en els quadres i el demanava com havia fet això o allò. La filla no s’hi fitxava en els quadres i mirant, mirant es va veure en un mirall i es mirà a ella mateixa. En Picasso va comentar “Joan tu hija al fin ha visto algo que le interesa”. La trob una anècdota genial. Marca molt el que era en Miró i en Picasso.

– T’has relacionat amb tota classe de polítics i t’has sentit còmode amb tothom…
– Jo he estat còmode amb tots els batles de Palma, de diferents branques. A Tots els vaig freqüentar, van venir a ca meva, com ara en Ramon Aguiló o en Fageda,… i em deia: “Com pot ser que no els coneguis  els batles de Capdepera i, en canvi, sí als de Palma? Això que és el meu poble”. Però jo vaig ser ben vist pels batles de Palma, amb els polítics d’aquí, del Consell de Mallorca i del Govern.

– Et sents actor de la moguda dels anys vuitanta a Palma?
-Bona pregunta. Jo dels anys vuitanta em sent molt ciutadà. Jo m’he sentit molt de Ciutat, m’he sentit un poc inclús com un element del paisatge ciutadà, com podria ser el bisbe Teodor. Jo crec en el paisatge humà en una ciutat o en un poble.
Jo a Palma vaig viure en diferents llocs.

– Tu, has tingut artistes en exclusivitat?
– No, d’exclusius no, però de respecte i fidelitat sí. Un artista amb una paga del marxant mensual no, perquè no hi he cregut. Encertadament, em varen aconsellar que no era bo, tampoc per l’artista.

– Així mateix, has fet costat a o descobert molts d’artistes. Record en Bernardí Roig, per exemple.
– En Bernardí, en els meus inicis, em venia a cercar amb la moto, una Vespa, perquè volia que jo fes feina amb ell i jo no ho veia molt clar. A jo, no sé si això és una virtut o un defecte, m’ha d’agradar l’obra, perquè si no m’agrada… jo no venc geleres o una marca de geleres, jo no venc una marca, jo venc coses que han de ser importants. A mi m’afalaga si trob una persona que em va comprar un quadre i se’n recorda de jo i ho relaciona amb el quadre que li vaig vendre, i de qualque manera darrera du una nota de la galeria. Això m’afalaga molt, a mi m’agrada més ser popular que ser famós. Són dues coses diferents. Hi ha moments que he estat famós i popular, però el que consider interessant (per la meva experiència) és trobar un matrimoni major i que et diguin “Sr Guaita gràcies pel que fa…” Per jo això és ser popular.

Jo he tingut grans artistes com en Roca Fuster o en Brunet, que marcaren un moment determinat i volien venir amb jo, però no em convencia el que ells representaven. I els tinc un gran respecte. Però he pensat que l’art com tot el món creatiu ha de ser sincer; tanmateix, et veuen el llautó. A mi m’han passat coses interessants que no les he pogudes fer, pel convenciment que jo no puc despistar a una clientela.

– Amb la teva relació amb els artistes, en el marc de certa interacció, de qualque manera determinaves l’estil, l’estètica o la temàtica?
– No, perquè no m’atrevesc a dir-li a un creador el que ha de fer. I menys als qui fan feina amb jo. Crec que l’honestedat és molt bona, jo he fet feina amb els grans mestres universals: Soto, Fosten són artistes que marquen la història de l’art. Ara, en aquest precís moment pareix que tot això s’ha relaxat amb el sentit de l’estètica, que va per altra banda, però aquests queden. I per què vaig poder fer feina amb en Soto? Possiblement, ara és l’artista més important que hi ha hagut del món, i em cridava i deia demà vine a dinar amb jo a París i anava, perquè és un luxe estar amb un mestre. Record que era a una mostra a Caracas i feia l’aniversari i li vaig cridar per venir al meu estand i va comparèixer. Això és possible perquè he estat honest, he duit els comptes molts clars, no hi han hagut trampes i en Guaita mai no ha quedat malament.

– Tots els artistes es queixen dels galeristes…
– Si pot ser, però també tots els galeristes es queixen dels artistes. També n’hi ha qualcú… Vaig tenir un que li vaig acabant dient “Vine demà de matí recollir els teus quadres o els trobaràs al carrer” perquè després de la inauguració no pots vendre-li un quadre a un interessat a ca teva quan jo he tingut unes despeses importants».

– La teva aventura cubana, creus que és dels aspectes més importants de la teva carrera?
-Sí, perquè Cuba ha estat un país interessantíssim, no ara, és un país de grans artistes i creadors, un país d’avantguardistes, al capdavant de la modernitat… jo estic pensant que juntament amb altres persones, he estat unes 90 vegades a Cuba. Jo anava 4 o 5 vegades a l’any. Un dels grans conceptes que he tingut és que importava i exportava, per exemple duia l’obra d’un creador cubà a Shanghai, això vol dir que has de creure. El món de l’art és humanística i s’ha de saber que no tot són doblers jo de vegades m’he equivocat i m’he equivocat a favor, és important que si exposes un artista o li compres obra  també recolzes una persona.

Aquesta deliciosa entrevista no tendria fi, ens queda parlar de tota la seva activitat personal de caràcter altruista amb ARCA, BISBAT, etc.