Com contàrem en la primera entrevista d’aquesta sèrie, quan faltaven dues setmanes per l’estrena visitàrem el primer assaig general de «El taller dels somnis» el musical de l’Escola de Música de Capdepera i parlàrem amb gran part de l’elenc actoral i directiu. Tal volta l’espectacle més complex que es pot oferir: interpretació, cant i ball. Text, música i dansa. I, a més, enguany, que fa deu anys, l’obra ha estat feta tota aquí, a Capdepera. Escrita per Arnau Serra, la lletra de les cançons per Xisca Asensio, musicada per Víctor Ferragut. Amb coreografies de M Antònia Gomis i amb M Eugenia Lavochnik com a professora de cant. Sense oblidar els músics, totes professores de l’Escola de Música.

Mentre arriba dia 20 i 21 de juny tot esperant dos sold-out històrics i totes les peces van encaixant. Cap Vermell vos oferirà diverses entrevistes amb els autors i protagonistes.

Si primer parlàrem amb en Víctor Ferragut, ara toca amb n’Arnau Serra, escriptor i director teatral…

– Fa deu anys del Teatre Musical, deu anys des que va començar aquest projecte. Amb aquesta perspectiva, com ha evolucionat aquesta escola de teatre musical?

– Mem, costa evolucionar perquè hi ha hagut un canvi de generació i no hi ha hagut una evolució des del primer any fins ara. Però sí que és veritat que enguany, a diferència dels altres anys, la creació del musical ha estat diferent, perquè abans el repertori el triava la professora de cant, que fins ara havia estat na Bàrbara Femenies i en Víctor, i després jo feia la dramatúrgia per fer el fil conductor de les cançons, però ja eren cançons d’altres musicals.

Enguany en Víctor ha proposat fer-ho des de zero i ha estat la primera vegada que ho hem fet a la inversa. Jo primer vaig fer tot el guió i posteriorment es va compondre la música.

– Primer se’n van fer les cançons…

– No, primer vaig fer jo la dramatúrgia i després se’n van fer les cançons.

Equip de direcció: Xisca Asensio, lletra de les cançons; M Eugenia Lavochnik, cant coral; Arnau Serra, text i direcció escènica; M Antònia Gomis, coreografies; Víctor Ferragut, música i direcció musical.

– I quines dificultats té el teatre musical?

– De continuïtat, que és molt dur, que són moltes hores… Són moltes hores d’assaig, és molt disciplinari, perquè han d’interpretar, han de cantar, han de ballar, i moltes hores d’estudi també, i fa que hagin d’estar molt concentrats. No només és cantar, no només és interpretar un personatge com una obra de text…, impliquen moltes disciplines.

– Tu quan escrius normalment, escrius en funció dels actors o de la gent que tens, no?

– Correcte. Vull dir que quan escric, en el meu cap ja sona amb la veu de qui ho interpretarà. Sí, sí.

– I amb això, és clar, hi ha una dificultat afegida que hi ha nins i adults?

– Bé, de fet… Sí, el que m’agrada d’aquest curs musical és que és l’únic grup de tots els que tinc on hi ha adults i nins, i aquesta combinació m’agrada perquè et dona lloc a crear altres històries, enguany hem optat per una història amb un poc més de fantasia, i sempre m’agrada que els nens facin feina amb els adults i els adults amb les nines, és una combinació molt enriquidora. El que passa és que me’n falten homes i nins…

– Ja, i què ha passat?

– Bé, que els homes, ja per norma general, en els teatres sempre escassegen un poc.

– Bé, en els teatres, a la coral, per tot arreu…

– Sí, tothom té el mateix problema.

I aquí, a més, s’ha de cantar, per tant, encara presenta més dificultats (rialles). Sí, no ho sé, hi ha hagut el canvi generacional i no hi ha hagut ni cap nin ni cap home que continuassi.

– A part que tot ho heu fet entre vosaltres, en Víctor diu que troba que és un producte teatral que, sense ser professional, és molt digne i que val molt la pena…

– A veure, perquè hi ha molta feina darrere.

– Tu què destacaries d’aquesta obra, el taller de somnis?

– Bé, jo destacaria primer que tot és en directe, la música és en directe, ells canten en directe, actuen en directe, vull dir, la fórmula que actuen adultes i actuen nines, és dirigit al públic en general, la màgia de quan s’acoblen totes aquestes essències de música, de cantar, totes les disciplines, el conjunt és el que fa que sigui un espectacle molt especial.

– I què els diries a la gent perquè vingués a veure aquesta obra?

– Bé, que això és irrepetible, perquè és teatre, no és com una pel·lícula que ho pots mirar a ca teva i encara que s’hi gravi, es perd la màgia, és a dir, la màgia és aquí, en el teatre, i que això és el dia 21 i també tenen aquestes dues oportunitats per gaudir-la.

– Hi ha hagut actrius que m’han dit que el final és molt emocionant, que sense fer cap espòiler, sense desvelar res… Què ens pots dir?

– Sí, normalment els altres anys tenien un final més musical o pedagògic i aquest any s’ha tirat més cap a un final més íntim, més emotiu i més petitet.

– Gaudiran el públic que vingui a veure-la?
– No en tinc cap dubte.

– Dues coses més, quants d’anys fa que fas teatre a Capdepera?

– Uf! Això fa molt. Encara tenia pèl. Ha, ha, ha. Enguany fa disset anys que vaig començar amb un grup de joves al Centre Jove.

– Quàntes obres has escrit? D’on surten tantes idees? Les publicaràs qualque dia?

– No sé quantes n’he escrites. És mal de fer saber el nombre exacte. El que si et puc dir és que n’he dirigides més de 200. Però clar, moltes són adaptacions. Pel que fa a la publicació d’alguna obra… m’agradaria, però tampoc sé si en tenc cap que estigui a l’altura de ser publicada. Jo sempre escric per a un grup concret, per un actor o una actriu en concret. M’agradaria qualque dia escriure per escriure, sense saber qui seran els actors, ni limitat per un nombre de participants… però per fer això, necessit temps, i no en tenc. Sempre vaig a mil, no n’he acabat una quan ja n’estic preparant una altra. És el que té poder viure del teatre, que he de fer molta feina.

– Com veus la teva feina amb la perspectiva dels temps? Com ha evolucionat la teva escriptura?

– No sé fins quan podré mantenir aquest ritme. Cada any em costa una mica més. També és cert que cada any m’exigesc més a mi mateix, i que tant el públic com els actors tenen expectatives cada vegada més altes. Fins on podré arribar? No ho sé. El temps ho dirà.

La meva escriptura ha anat evolucionant cap a allò que més connecta amb el públic: la comèdia. No és el gènere amb què em sent més còmode, però amb els anys m’hi he anat trobant més a gust. La comèdia té una recompensa immediata: la rialla del públic. Amb el drama passa una altra cosa. És el gènere que més m’agrada escriure, però també el que em demana més. Per escriure un drama necessit fer un viatge interior que, de vegades, resulta intens i dolorós. Hi ha moments en què em supera i em remou massa. Si a això hi afegim que, cada vegada més, la gent va al teatre amb ganes de desconnectar i riure, és fàcil entendre per què les meves obres tendeixen cada vegada més cap a la comèdia.

D’acord, idò fins dia 20 i 21. Gràcies!

La música en directe a càrrec de les professores de l’escola de música: Xisca Asensio, violí, Marina Moyà, saxo; Maribel Lliteras, guitarra; Rosa Ballester, percussió i Antònia Massanet, piano.