At Sencelles 1 – Escolar 0

Benvinguts siau, estimats tots quan sou!

Ahir dissabte no fou un dia qualsevol. Fou jornada de memòria, de retrobaments i d’orgull compartit. El primer dinar de veterans de l’Escolar reuní més de setanta antics guerrers davall un mateix sostre, convocats no per la pilota ni pel crit de gol, sinó per allò que roman quan el temps passa: la germanor.

Allà, entre plats i copes, hi bategaren records que encara avui tenen pols, rialles que han desafiat els anys, homenatges merescuts i mirades còmplices d’aquells que un dia compartiren vestidor, fang i glòria. No fou només un dinar: fou una reafirmació. L’esperit d’equip, aquell que no s’ensenya ni es compra, sinó que es viu, tornà a asseure’s a taula.

D’aquest dinar hi haurà una crònica més estesa de BEST.

I tanmateix, amb el cor dividit, no hi vaig poder ser. Perquè hi ha dies en què el deure s’imposa a la nostàlgia. I ahir, el meu lloc era a Sencelles, en un altre escenari, amb una altra batalla. Fidel als colors, com sempre, vaig ser-hi per veure, sentir i contar.

Com cada setmana —ja en són set temporades—, aquestes línies volen ser testimoni del que succeeix dins i fora del camp. Amb la humilitat de qui observa, però amb la passió de qui estima.

La meva més sincera enhorabona a la directiva de l’Associació de Veterans de l’Escolar: heu encès una flama que no s’apagarà. I a tots els qui hi fóreu, amb els peus davall la taula però el cor ben alt: aquesta història també és vostra.

No fa gaire —a finals de març— ja vaig apuntar, potser amb massa gosadia, cap on semblava derivar la temporada si no es corregia la línia de joc. Els meus pronòstics dibuixaven un horitzó gris: una quarta posició, fora dels premis grans. No m’he equivocat. I, sincerament, hauria preferit fer-ho.

No ho dic per tenir raó. Qui soc jo per reclamar-la? Ho dic perquè, com sempre, només he intentat posar paraules a allò que veia, amb l’única voluntat de contribuir, modestament, a la reflexió col·lectiva.

Ara ja està escrit. I dol. Sap greu pels jugadors, pels tècnics, per la gent que hi deixa hores i ànima. Mereixien més. Potser encara queda una escletxa, un gir inesperat del destí federatiu. Però mentre no arribi, convé caminar amb prudència.

Alineació:

• Alexis (2) a la porta.
• Torres (2), Javi Maya (2), Franco (3) Quintana (3) i Campos (2) en defensa.
• Lluís Maya (2), Joan Sard (2), Xavi Morales (3) i Barroso (2) al centre del camp.
• Mario (2) a la punta de l’atac.

Canvis:

Minut 46’: surt Barroso, entra Ruedas (1).

Minut 57’: surt Sard, entra Sureda (1)

Minut 71’: surten Torres i Lluís Maya, entren Garcia (1) i Sansó (1).

Minut 86’: surt Javi Maya, entra Juanlu Flaquer (1).

Targetes vermelles: Mario.

El partit

Sencelles es convertí en escenari d’una contesa tensa, observada amb interès per mirades alienes: Bunyola, Montaura i Artà, presents a la graderia, amb els seus propis interessos en joc.

L’Escolar plantejà el partit des de la resistència. Defensa de cinc, línies juntes, replegament constant. Es cedí la pilota, el ritme i la iniciativa al rival, esperant el moment oportú per sortir al contraatac. Un guió conegut, però arriscat.

El joc transcorregué entre precaucions mútues. Massa respecte, massa por a l’error. El centre del camp es convertí en terreny de ningú, i les ocasions, escasses, no acabaven de trencar l’equilibri. La defensa gabellina, sòlida i aplicada, anul·lava qualsevol intent local.

Fins que arribà el minut trenta-cinc.

Una acció, una decisió, i el partit canvià de rostre. Targeta vermella per a Mario. L’altra cara de la jugada, la local, quedà en simple advertiment. Una resolució difícil d’entendre que deixà l’Escolar amb deu homes i un repte encara més gran.

No és un cas aïllat. Al llarg de la temporada, les expulsions —sovint evitables— han condicionat massa vegades a l’equip. És una reflexió necessària, perquè el futbol també es juga amb cap.

I com si no fos prou, un episodi insòlit: Barroso, ja substituït i assegut a la graderia, fou expulsat sense haver intervingut. Un fet difícil d’explicar que afegeix desconcert a la jornada.

Amb tot, l’Escolar resistí. Amb ordre, amb sacrifici, amb orgull. Durant més de cinquanta minuts amb un home menys, l’equip sostingué l’empat amb dignitat.

Però el futbol, cruel quan vol, reservava el seu desenllaç.

Minut vuitanta-sis. Un sol xut a porteria del Sencelles. Un gol. I amb ell, la caiguda.

Resum

L’Escolar jugà a no perdre… i acabà perdent. El punt no bastava, però es defensà com si ho fos tot. El Sencelles, amb més iniciativa, trobà premi al final.

Partit net, de dues maneres d’entendre el futbol: una ofensiva, l’altra defensiva.

El desenllaç, però, no acabà amb el xiulet final. Les burles d’alguns jugadors de l’Artà encengueren els ànims i embrutaren un escenari que havia estat competitiu però respectuós. Hi ha actituds que no honoren ni l’escut que es porta ni l’esport que es practica.

I ara…

Els tres darrers partits es jugaran a casa. El primer, contra el Cala d’Or. Ja no hi ha lloc per a càlculs optimistes. Només queda competir… i resistir també a la classificació.

El perill no és només no pujar. És perdre el lloc que encara es té.

Visca l’Escolar victoriós. Sempre!

Perquè fins i tot en la derrota, hi ha equips que no deixen mai de ser grans.

Biel Torres

Fotos arxiu/ Sonia Barrantes