Hi ha una dita que diu “Llucmajor no té cura, però té gràcia” és un joc de paraules molt nostrat que fa referència a dos dels tres famosos santuaris del massís de Randa: el Santuari de Cura, l’ermita de Sant Honorat i el Santuari de Gràcia. Aquests tres llocs foren visitats en l’última excursió matinal que varen fer els excursionistes de Son Servera i Capdepera.

Primerament, s’ha de matisar que l’excursió s’havia proposat com a matinal, tot i que ben bé podria haver estat de tot lo dia, sí mateix dir que la proposta de quedar a dinar al Celler de Randa, va allargar l’estada. L’excursió en sí es pot considerar de nivell fàcil, tot i la extensa pujada al principi de la caminada, que consta d’uns 10 km de recorregut, que es poden fer en 2 hores i mitja de marxa, tot i que nosaltres en férem més. La visita als santuaris és molt enriquidora i ens donà a conèixer el nostre patrimoni, a més nosaltres visitàrem el lloc on el beat Ramon Llull es retirà, ni més ni menys que el Santuari de Cura. Per aquest motiu, i per altres, la nostra ruta s’allargà considerablement, això no s’ha d’entendre com un inconvenient, car gaudírem molt de les vistes panoràmiques i de la riquesa dels paratges, com l’espectacular penya-segat a l’altura de Gràcia.

Seguidament, dir que érem un grup de més de 20 persones, que caminà xino-xano un dia que el sol ja començava a encalentir, i on era difícil trobar-nos amb qualque ombra. Tenguérem la sort que després de l’àrdua pujada inicial, poguérem berenar en un lloc on hi havia el recer d’algun pins i l’oratge agraït que provenia de la mar, que es veia a l’altre costat d’on érem,  juntament amb el poble de Llucmajor, un dels municipis més grans de Mallorca.

Després reiniciàrem la ruta per davallar cap a la carretera que ens havia de portar fins al Santuari de Nostra Senyora de Gràcia, abans, però topàrem amb un singular automòbil sense motor per fer curses, abans d’arribar a Gràcia. Allà,  la portentosa balconada de pedra viva, el penya-segat de la pedra Falconera, ens esperava imponent, i es podia veure una reforma que s’havia fet no feia gaires anys, en el seu rellotge solar, producte de la gran reforma del segle XVIII de l’hostatgeria, hi havia una inscripció que deia: «Adeamus cum fiducia ad trhonum Gratiae», que significa exactament: «Apropem-nos, amb confiança fins al tron de Gràcia»; hi ha en ell un doble joc amb la paraula Gràcia: la divina, per una banda, i la del santuari mallorquí.  A mitjan segle XV, dos frares franciscans s’hi van instal·lar per viure en l’austeritat més absoluta. L’església actual es va construir segles després literalment abraçant la roca de la muntanya. L’acolliment interior del santuari al que ens havien convidat a entrar (un home major de pell bruna, que semblava algaidí i ecònom), era totalment inspirador de pau, cridà l’atenció, a més d’un facsímil dels Goigs a la banda dreta just després d’entrar, un retaule de l’Anunciació que hi havia a prop de l’altar, també a la dreta i una figura de Santa Aina, a prop de l’entrada a l’esquerra. Posteriorment, ens dirigírem cap a Sant Honorat. El santuari es va fundar el 1394 per decisió d’Arnau Desbrull, un cavaller de la noblesa mallorquina. Cansat de la vida cortesana i mundana, va demanar permís al bisbe per retirar-se aquí com a ermità. Encara es pot veure una làpida gòtica original de 1397 a la façana. Té una entrada prèvia a la capella, que és petita, però acollidora, s’hi respira un ambient íntim, al sagrari hi havia un tabernacle daurat. Cridava també l’atenció la pila baptismal que hi havia al lateral, amb una mà oberta, feta de pedra viva que l’aguantava. No era un espai molt lluminós, però hi havia la claror càlida dels llocs sagrats.

Posteriorment, pujàrem per un camí elevat que hi ha a la vora de la carretera principal que puja cap al santuari de Cura (543 m). A poc a poc, i amb la lentitud que ens marcava els rajos de sol, travessàrem la muntanya, sense gaires ombres, per reprendre més amunt el camí que porta a una base plena d’antenes, que més d’un excursionista sospità si serien bones per a la salut. Després d’un revolt i de driblar uns quants ciclistes, arribam a l’entrada del santuari de Cura, a la portalada del qual hi ha una inscripció que diu «Amable fill, saluda nostra Dona que és salut i benedicció nostra», que és una cita de Ramon Llull, datada de l’any 1682, tallat a devora de l’escut de les germanes i els germans penitenciaris franciscans. 

Allà ens recrearem amb la vista sobre la badia de Palma i poguérem refrescar-nos al bar del lloc. També visitàrem el jardí i l’apartat dedicat al museu dels Misteris, allà hi havia una escultura que tenia tots els noms dels pobles orientats segons la seva direcció vers Cura, i una estàtua de Ramon Llull a més de dos preciosos poemes de Costa i Llobera i un altre de Maria Antònia Salvà, «El roseret de Cura», del qual us n’oferim un fragment:

Darrer músic de capella,

el petit roser gentil

tot l’any repeteix novella

la cançó del mes d’abril.

Si les pluges no el remullen,

pateix sol i pateix set,

i se baden i s’esfullen

ses flors dins un alt secret.

L’aridesa de l’altura

fila somnis de verger…

La Mare de Déu de Cura

beneeix l’humil roser.

Al voltant de la cova on Ramon Llull es va retirar el 1274 a buscar la il·luminació divina, creix el llentiscle (la mata). La llegenda popular diu que les fulles d’aquestes mates tenen unes ratlles i punts negres que formen caràcters misteriosos: es diu que són les veritats que Déu va dictar directament al “Doctor Il·luminat”. Després el grup m’espera reunit en rotllana a la sortida del Santuari, després d’uns instants decidim reprendre el camí de davallada. Agafam un bocí de carretera, per abandonar-la posteriorment i agafar un sender que ens retornarà la frescor i l’encant de les més belles excursions.

El camí serpenteja la muntanya per l’altra vessant i té una panoràmica excel·lent que permet veure fins i tot Sant Joan i més racons del nord de Mallorca, les ombres ens arreceren de la calor i el caminoi circumval·la la muntanya i va davallant, ens topam amb una figuera borda amb figa, tot i que ha nascut dins la blanca paret del penya-segat; en principi el rost no és molt pronunciat i tothom coincideix que és un camí agradable i bo de fer. De sobte, ens trobam amb una sorpresa: unes galeries que s’endinsen dins la muntanya i que semblen ser usades per l’extracció de pedra, com a curiositat, una rata-pinyada és ben enmig del passadís. El travessam, quan la resta del grup ja ho ha fet, ho sabem per la llum que hi ha a l’altra banda i que reflexa el seu moviment, apagam el frontal i els mòbils i sortim a l’exterior per reagrupar-nos. Després el camí continua en davallada, frondós amb plantes que sorprenen per la seva alçada, gairebé estàtiques, semblen haver estat impassibles i deshabitades. S’ha d’anar alerta, perquè el rost que davalla en ziga-zaga és llenegadís i pot fer caure a qualque excursionista.

Finalment, tornam a topar amb la carretera de vorejam mentre anam per un camí paral·lel, travessant el llindar d’un torrent ara sec per l’època de l’any. La primera casa que veim abans d’arribar a Randa es presenta amb un bell emparrat i abandonam el camí empedrat en el qual ens feim la fotografia de grup, abans de passar pels rentadors del llogaret de Randa, allà mateix a un portalet veim inscripcions que ens recorden el pas de l’any Ramon Llull. Descansam davant l’església i esperam a què ens donin taula en el celler de Randa, ja comanada, on degustarem un àpat que ve a ser un premi per la caminada. La tornada la feim en cotxes particulars mentre la calor encara fa acte de presència i encara portam el regust d’una excursió divina, en tots els sentits. És la darrera de la temporada, a l’espera de l’acte de cloenda, que com no pot ser d’una altra manera és també un àpat. Així que caminaires de tots els punts cardinals: tira a tira i l’any que ve, si Déu vol,  encara més passejades!

Joan Cabalgante Guasp