“Has marxat: soledat!” canta Apol·lònia interpretant a Maria Cinta. Així que com diu la cançó en Sebastià se n’ha anat. Record clarament el seu posat de bonhomia, quan m’atracava a la taula de la tertúlia destarotada oriental i gabellina, a l’Orient, que per a mi semblava nova de trinca, però pels que hi havia, entre ells en Sebastià, devia ser la quarta o quinta època, m’hi acceptaren com si hagués estat amb ells tota la vida. Ell m’observava rere les seves ulleres i recorria amb els ulls lentament la meva figura, de la qual despullava tota la fisonomia i idiosincràsia fantasmagòrica de la que anava impregnada. Estar devora d’en Sebastià te feia millor persona.
Era un home de poques paraules, o més ben dit, emprant la màxima grega “Medén Àgan”, de paraules mesurades. Sabia escoltar i no intervenia i si ho feia era per ponderar una mica i amb un somriure tènue als llavis camuflats sota la barba blanca i estòica, amb una veu mandrosa i jovial. Jo el vaig conèixer tard, però el vaig conèixer, que és l’important, era una persona molt modesta. El seu amic Miquel per a ell era un gran estaló i estic convinçut que en moments de dubte espiritual i cultural, solia refiar-se’n, com ho hem fet la majoria. Però bé, ell ho portava tot amb una parsimònia i una naturalitat que no semblaven pròpies de l’època en què vivim. Sabia de cuina i li agradava berenar d’un bon gelat d’aquells de nata i xocolata, a dos colors, entre dues làmines de galleta, que recordaven algunes postres de comunió de fa molts d’anys.
Era humil, i mai no bravejava del que sabia, una o dues vegades l’havia escoltat parlar dels seus treballs de curs, en portà algun, i lloava el professorat que havia tingut, escrits en una mecanografia pesada, de les de màquina d’escriure d’antany, d’aquelles de pesades tecles, amb l’espaiador sonor amb dring de campaneta quan acabaves cada línia. Hi va haver una temporada que coincidirem a alguna excursió, però ell ho va haver de deixar perquè va començar a tenir marejos i també cert desànim. Però esperonat pels amics seguí aquells dissabtes missudia acudint a la tertúlia i fins i tot capitanejant algun dinar antològic que conservava l’essència sagrada del grup. Coincidirem a presentacions, i a actes culturals, era també molt respectuós i el que va ser més important per a mi, creia amb allò que feia, no només ell, sinó també amb el que jo feia, aquesta va ser la meva sensació i me donava seguretat i me feia sentir com un gabellí més que estima allò que coneix, perquè l’ha fet créixer. La seva infància té profundes arrels calarrajaderes, ve de poble endins, de moll endins, de la profunda fosca d’una nissaga ignota.
Ara que ja no hi és, me recorden que de vegades som massa egoistes i no volem partir mai d’aquest món, tal vegada per aquesta raó despresa, solidària i altruista, repentinament, sense que ningú no ho esperàs, partires, bon viatge amic!
Joan Cabalgante Guasp
