Una petita odissea musical gabellina.

La Banda de Música de Capdepera cap a principis dels anys 20 del segle XX. El padrí del protagonista d’aquesta història, Miquel Sancho, està al centre de la imatge amb el bombardí que tocava entre les mans. Acotat, a la seva esquerra hi ha el músic que tocava els plats.

 

El padrí tocava el bombardí. Son pare, el clarinet i el saxo. I Miquel Sancho va acabar davant d’un piano. Tres generacions de músics gabellins. I encara n’hi ha una quarta.

Abans que Cala Rajada s’omplís de discoteques, discjoqueis i música enregistrada a tot volum, hi havia escenaris amb músics de carn i os fent sonar instruments reals. Als anys seixanta, comptar amb un d’aquells grups, era un requisit indispensable per a una sala de festes. I Cala Rajada, durant aquesta època, va viure una efervescència enorme de joves com en Miquel Sancho trescant per aquell nou paradigma ple d’oportunitats. Fins llavors, guanyar-se la vida amb la música a Mallorca havia estat un somni gairebé impossible. Ara, podien somniar a ser els nous Beatles. Per què no? Ells també havien nascut a una illa. 

 

Una foto actual del bombardí que Miquel Sancho Massanet tocava amb la Banda de Capdepera (amb el que apareix a la foto que enceta aquest article) i que va heretar el seu net.

En Miquel Sancho va tenir la sort de néixer a Capdepera, amb una cultura musical arrelada tant al poble com a la seva família. Per això, no és d’estranyar que, de ben petit, en Miquel començàs les classes de piano. L’any 1963, amb només tretze anys, va quedar enlluernat per un grup que tocava a Villa Argentina, una sala de festes amb pins i garballons (avui és l’edifici Atalaya). Aquella banda es deia Los estudiantes i ja tocaven guitarres Fenders Stratocasters i feien servir amplificadors Vox que havien duit d’Anglaterra. Eren tan potents que a les dues de la matinada -encara no hi havia fre horari-, tocaven temes de The Shadows, com Apache, que ressonaven per tot Cala Rajada. En Miquel ja s’hi veia tocant com ells.

Dos anys més tard, un home d’Artà i un altre de Cala Rajada van tocar a la porta de cals Sancho. Necessitaven qualcú que tocàs els teclats per inaugurar el Pontinental (més endavant seria conegut com el càmping de Cala Mesquida). Volien que en Miquel formàs part del que serien els “Amigos”.

-Mon pare, jo tenc setze anys, tu que trobes?

-Què trob? M’han dit que guanyaràs més tu en una setmana que jo en tot es mes. Clar que hi has d’anar, només faltaria.

La banda “Amigos”, l’any 1965. A l’esquerra, en Miquel Sancho. Just a la vora, en Jaume Bonnin, nascut a Capdepera (germà de na Maria Antònia d’es Bolero). Jaume Moll, de Capdepera (en arribar l’hivern d’aquell estiu, es convertiria en el bateria del grup de Llorenç Santamaria, Z-66 -que es deia així perquè era l’any 1966; elemental, que diria Sherlock). Llorenç Vives i finalment, Pedro Colom (a baix), tots dos d’Artà. 

 

I d’aquesta manera, Amigos va començar a tocar cada setmana al Pontinental, a Cala Mesquida, i a Es Mallorquí de Cala Rajada. Aquell any, Los estudiantes varen tornar per tocar a Bolero ja convertits en una banda famosa: Los pekeniques. I com que veïnats veinadegen, en Miquel els acompanyava els capvespres a fer un cafè al Wikiki. En aquella època, a l’estiu, Cala Rajada s’omplia dels que en Miquel anomena la beautiful people: els March i gent de Madrid, basicament. 

 

-Els músics lligàvem fàcil i jo em vaig lligar una nina que es deia Ninnette, de la meva edat, i el bateria, la seva amiga. Un vespre les duguerem a Bolero a ballar i, després, taxi cap a Cala Mesquida. I ella me diu, “Tu saps que jo som sa germana d’en Tony Hatch”. Jo vaig contestar que no el coneixia. “Coneixes la cançó “Downtown” de na Petula Clark?”. “I tant!”. “Idò és seva”. El seu germà era un gran compositor i ara viu a Menorca. Tenc la curolla d’anar-lo a veure un dia. 

Na Ninnette Hatch és la que està al costat dret, entre el bateria i el vocalista.

 

Militar per la música?

Guanyaven un doblerer, però en Miquel no estava satisfet: era el més jove de tots, tenia aspiracions i no li agradava com sonaven. Els Pekenikes o Los Gatos Negros (un grup madrileny que tocaven al Miravista, davant del que avui és el Bier Brunnen, abans era l’Hotel Cortijo) jugaven a una altra lliga. I ell aspirava a tocar al mateix nivell. 

 El mes d’octubre, els va comunicar que deixava el grup. En Miquel tenia un pla per millorar com a músic, un pla una mica esbojarrat però que podia funcionar. Sense dir-li una paraula a son pare, se n’anà a Palma a fer la mili i intentà enllistar-se a la banda de música de Palma 47. El destí volgué que es trobàs amb el sergent Sans, de Cala Rajada, que coneixia son pare.

-Uep, Sancho, on vas?

-He vengut a enllistar-me a Palma 47 perquè vull ser músic. És la manera d’estudiar sense que costi doblers a ca meva.

-I ara, què dius? Tu estàs sonat, no veus que mínim hi hauràs de firmar per vuit anys? I no pots renunciar!  

Aquell advertiment va fer efecte i va acabar fent la mili al campament de Son Suredeta. Passats els devuit mesos, va tornar i va estar una temporada sense tocar fent de cap de recepció a l’hotel Alondra i, fins i tot, de director. Però el cuquet de la música continuava rondant pel seu cap i el seu cor, així que va tornar a la música sense deixar de fer feina a l’hotel.

L’any 1969, va armar una macro sala de festes a la Pensió Gili. Amb un escenari grandiós de prop de quinze metres; una llotja i atraccions com el ballet nacional de Madrid, un trio d’humoristes de Bulgària o músics de Cuba, a Cala Rajada compareixia gent de tot Mallorca.  Un any després, Sol y mar, la nova banda on es va incorporar en Miquel a la seva tornada de la mili. I aquest grup amb aquest nom tan brillant i evocador, va rebre l’oferta de convertir-se en el grup oficial d’aquell local, un dels dos més importants en l’àmbit illenc.

 

La banda on Miquel Sancho tocava l’any 1970 a la sala de festes de la Gili, els “Sol y mar”. En Miquel és el que està assegut. A la seva esquerra, dret, en Llorenç Vives, saxofonista d’Artà; Jaume Bonnin, vocalista de Capdepera, i en Sebastià Gomila, bateria de Manacor. Drets damunt la paret: Jaume Gomila, baixista (germà d’en Sebastià) i a la seva esquerra, Gabriel Moll, Talaia, Trompeta de Capdepera.

 

-Alternàvem amb altres grups, com els King Combo Five d’en Jaume Mosca. Va fer uns camerinos on érem més de trenta artistes. Era brutal, impressionant. Tenc uns records increïbles. Sempre ple a rebentar de gent que venia de tot Mallorca. Només li feia ombra la sala Tagomago on va anar el ballet nacional i Els Valldemossa. Més tard es va inaugurar Es Fogueró. En Mateu Gili a l’hivern anava molt a Madrid i imagín que va agafar idees de la sala Joy Slava que era la que estava de moda en aquell moment a la capital.

 L’any 1971 continuaren sent el grup resident i van començar a arribar grups de Manacor. Un d’aquests grups era Los Gitanos, amb un guitarrista cantant de Vilafranca de Bonany anomenat Tomeu Nicolau, de malnom Penya. 

-Jo ja l’havia vist tocar amb els Harlem a Mannix. En Tomeu cantava, “Lonely table just for one”, i en Joan Bibiloni i en Rafel Aguiló, contestaven. I jo em cridava l’atenció perquè als grups hi havia un cantant i la resta instrumentistes. Però ells cantaven tots, com els Beatles. Em deixaren enlluernat. Tocant a la Gili ens ferem amics i férem plans de futur.

Els flash eren a punt de néixer.

 

Toni Segurado, Tomeu Nicolau (avui conegut com a Tomeu Penya), Miquel Sancho i Toni Isern.

 

Miquel Piris