La nissaga musical dels Sancho

Els Flash: Miquel Sancho, piano i veu solista; Toni Isern, bateria i veus; Tomeu Nicolau, Penya, guitarra i veu solista, i Toni Segurado, baix. Més endavant se’ls uniria el saxofonista Pedro Botó, de Son Servera i resident a Cala Rajada.

 

En Miquel Sancho i en Tomeu Nicolau, Penya, s’havien conegut per Cala Rajada escoltant-se un a l’altre tocant en bandes diferents. Tots dos sabien que eren bons músics i que, unint-se i cercant un parell de músics més, podien muntar un bon grup, una formació puntera. Així van néixer els Flash.       

Toni Segurado, Tomeu Penya, Miquel Sancho i Toni Isern.

-En Tomeu feia els temes de veu potent, els de baritons com ara Tom Jones, Dean Martin o Baccara. I jo els alts com ara Stevie Wonder o Cat Stevens. Tocàvem a Cala Millor, a l’Hotel Don Jaume, al Club Buffalo de Cala Rajada, per Canyamel… 

En Miquel i en Tomeu feien molts dels arranjaments dels temes plegats. En el repertori del grup, hi podia haver fins a un 70% de cançons que en Miquel considerava inèdites a Espanya o, com a mínim, desconegudes en aquella zona. En Miquel recorda que la clau per estar a l’avantguarda era Ràdio Luxemburg. Escoltaven les gravacions de l’emissora i miraven de treure els acords imitant la manera en què la tocaven els grups originals. No es limitaven a fer un repertori similar al que sonava per tot arreu: cercaven, escoltaven i adaptaven. Si volies incorporar una cançó que arribava de l’altra banda d’Europa o d’Estats Units, primer l’havies d’aconseguir sentir. I després, tocar-la. I si la gravació era incompleta o no s’escoltava bé, s’inventaven aquella part.

Assajaven moltes hores, moltes. En Miquel recorda que, quan tornaven de Cala Millor, després d’haver tocat a la discoteca Don Jaime, ja dins el cotxe, automàticament se posaven a cantar amb en Tomeu una cançó de Dean Martin: I Want Some Red Roses for a Blue Lady. La cantaven tot el camí, com si el concert no hagués acabat.

Amb Tarzan a l’escenari

A Cala Rajada, els grups neixien, canviaven de nom, incorporaven músics, en treien d’altres i, finalment, desapareixien. És el que també li va passar als Flash. I, com passa sovint quan es repassa la història de la música d’un poble, els noms acaben connectant-se entre ells com si fossin les peces d’un puzle.

Després d’aquella aventura, en Miquel va decidir que volia centrar-se lluny del món nocturn. Però hi va tornar muntant un grup on era el vocalista l’any 1974. La formació de llavors no tenia ni nom, només anaven a fer doblers tocant als hotels. 

Una nit, actuant a na Taconera, va pujar a l’escenari un dels turistes que s’hi allotjaven. Aquell home corpulent, d’un metre noranta, li va agafar el micro i va començar a cridar.

-Aaaaaaaaaaahahahahaaaaaa!

Era en Johnny Weissmuller: el gran i únic rei de la selva de Hollywood fent el crit de Tarzan. 

-Anava ben gat, em va agafar el micro i va començar a cridar com a les pel·lícules. Tenia més de setanta anys, ja era gran. Una gran anècdota. 

En Johnny Weissmuller, a l’esquerra, fent el crit de Tarzan que el va fer famós. A la dreta, damunt l’escenari, al costat d’en Miquel. Fill d’emigrants alemanys, Weissmuller havia nascut a Freidorf, a l’Imperi Austrohongarès. Qui havia de dir que un dia acabaria fent el crit de Tarzan a sa Font de sa Cala!

La nissaga continua

Joan Sancho Llull, son pare d’en Miquel, sosté el clarinet que tocava amb la banda de Capdepera a finals dels anys cinquanta. 

En Miquel va arribar a la conclusió que no podia confiar tota la seva economia en una professió tan irregular i bohèmia com la música. Els grups es feien i desfeien amb massa facilitat. Viure de nit era temptador, però no hi veia futur. 

-Això dels trenta-nou anys de Géminis a Bolero o l’èxit d’en Tomeu són dues flors que no fan estiu. 

Una cosa era estimar la música i una altra de molt diferent, haver de pagar les factures amb ella. I cap al 1975 va deixar de dedicar-s’hi professionalment. Va trobar un nou camí en el comerç i va obrir una botiga de roba, la Pop House. Als anys noranta, el local es va convertir en un restaurant. Avui, allà on hi havia aquell negoci, hi ha una sucursal del Banc Sabadell, mentre que en Miquel continua tenint un comerç al carrer de les Nereides. Però, quan va decidir deixar la música professional, es va comprar un piano i no va deixar de tocar. A cals Sancho, la música no es va aturar.

Els seus fills varen créixer escoltant la música que feia son pare, sobretot clàssica. Varen crèixer amb música dins ca seva, com havia fet ell escoltant el clarinet i el saxo tenor del seu pare. I així com ell tenia la curolla d’escoltar música moderna (cantants americans com Paul Anka, Elvis Presley, Ray Charles o francesos com Richard Anthony, Johnny Hallyday…fins arribar als Beatles), els seus fills també creixeren amb gustos una mica diferents als del pare. Un d’ells, en Joan Miquel, va estudiar al conservatori de Barcelona.

Fa anys que en Joanmi toca amb un grup a establiments de Cala Rajada. El seu repertori no és apte per a qualsevol guitarrista: interpretar els solos de Dire Straits, Van Halen o AC/DC exigeix molta habilitat. És un tot terreny, com també demostra a Desvetleries, on fa d’arranjista i guitarrista principal.

En Joanmi Sancho en la darrera actuació d’aquesta temporada i, fa uns anys, actuant a Alemanya.

És un treballador de la música que ha de compaginar les actuacions amb la feina en un forn, perquè avui ja no es guanya el «doblerer» que es guanyava en temps de son pare.

En Joanmi és el llegat d’aquella època, l’hereu d’una nissaga que no remet tan sols al seu repadrí, el que tocava el bombardí amb la banda de capdepera; al seu padrí Joan, que hi tocava el clarinet, o a son pare, el pianista. També remet a tota aquella generació que va omplir de música Cala Rajada en els primers anys del turisme. Ell, de qualque manera, també també és portador de l’ADN d’en Miquel, en Tomeu, en Toni, en Joan, en Pere, en Jaume, en Biel, en Sebastià, en Simó, en Llorenç… 

La música continua a Cala Rajada o, com cantava Freddie Mercury amb Queen: “Show must go on”! 

Quatre generacions dels Sanxo: el padrí d’en Miquel, que també nomia Miquel, tocant bombardí als anys vint; son pare, en Joan, als anys cinquanta; ell mateix, a finals dels anys seixanta, i el seu fill, Joanmi, l’any 2026, a la guitarra. Quatre generacions de músics gabellins en un mateix escenari. Més d’un segle d’història del nostre poble.

Miquel Piris

 

 

Si no vares llegir la primera part:

 

ADN en clau de sol (I)