Carrer principal de Cala Rajada. 21:40. 20 de juliol de 1987. Coronada per unes pinces, damunt la barra hi ha una llauna mida industrial on dormen una dotzena de submarins verds. Mentre esper l’hamburguesa amb patates, me’ls mir encuriosit i em deman què deuen ser i quin gust deuen tenir. A les darreres que aquells cucs que els alemanys s’enduien embolicats en un parell de torcaboques transparents, dels que són fins com un paper de fumar i que no serveixen per a res, fossin cogombres en vinagre. Llavors no sabia que, després d’haver-los odiat per contaminar amb el seu gust qualsevol ensalada on fossin presents, els acabaria adorant. Fins i tot, dins d’un gintònic. En canvi, al personatge que acabava de seure a dos tamborets de distància sí que el coneixia. 

-Perdona, tu ets el que canta “Porqué yo vivo de noche” als 40 Principales?

En Simó Pocoví rebé el comentari amb aire simpàtic i amable, i parlàrem una estona. Aquella cançó en realitat es deia “La noche” i era el full de ruta del que seria la vida d’aquell jove. Durant prop de quaranta anys, Gèminis faria ballar i cantar a turistes i locals a la discoteca Bolero i molts hotels. Era un més dels obrers de la nit que han passat mitja vida damunt d’un escenari mentre els altres estàvem de festa.

La història d’en Simó comença al seu poble, a Vilafranca de Bonany. Aquell jove que escoltava discos obsessivament va tenir la sort de topar amb un mestre: en Tomeu Penya. Va passar hores al corral de ca l’autor de “Plou”.

Mentre altres jugaven a cartes o encalçaven al·lotes, ells passaven els horabaixes assajant harmonies.

En Tomeu agafava la guitarra.

—Ara fes aquesta veu… Hauries de pujar un poc més… Ja ho tens!

Sense adonar-se’n, li estava donant una educació musical que no es podia comprar amb doblers. Per en Simó, aquelles estones varen ser la seva universitat. Una universitat sense títols, però amb ofici.

Gèminis també ha acompanyat a Tomeu Penya durant dècades.

L’oportunitat va arribar gairebé per casualitat. Feia feina a l’hotel Don Jaime de Cala Millor de maleter. Al soterrani -on, si no?- varen fer una discoteca i ell s’encarregava d’obrir les portes i els llums del local perquè un grup hi pogués assajar. En Simó s’asseia a escoltar i s’aprenia totes les cançons del repertori. 

Fins que un dia els del grup li varen dir si volia provar de cantar.

—Vatualmón!

I ja no va aturar mai més. L’any 1973 varen crear Gèminis i començaren a assajar.

Una de les fotos dels inicis de la banda amb Joaquín Cerdan (del País Basc, DEP), Toni Asegurado (Porto Cristo), Rafel Canyellas (Es pont d’Inca), Simó Pocoví (Vilafranca) i Xesc Segura (Montuïri).

La Mallorca turística estava creixent a una velocitat impossible. Els hotels apareixien pertot. Els turistes arribaven per centenars de milers. I la música en directe era una necessitat. Si volies entreteniment havies de contractar músics. Músics de veres. Gent que fos capaç d’actuar davant públic anglès, alemany, suec o holandès. Gent que pogués cantar en quatre idiomes encara que no en dominàs cap. 

I així varen començar molts grups mallorquins. Primer als hotels. Després a les sales de festa. Després a les discoteques. I si eres bo, podies arribar a viure exclusivament de la música.

Si els Beatles varen aprendre a tocar fent jornades maratonianes a Hamburg, a Mallorca hi va haver centenars de músics que varen tenir una escola igual de dura. 

En la seva llarga residència a Bolero, els Gèminis arribaren a tenir al voltant de 150 cançons de repertori. Durant les actuacions, en Simó anava triant els temes segons veia l’ambient, com si fos un DJ. Cada cançó tenia un codi i amb un sol senyal, tot el grup sabia quin era el tema que venia a continuació. Si dibuixava un fil amb les mans: “Feel”, de Robbie Williams. Si rapinyava l’aire amb les ungles, com un moix: “Eye of the tiger”, de Survivor. No necessitaven xerrar.

Quan vaig entrevistar en Simó em va dir una frase que resumeix tota una vida:

—No hi ha ningú que visqui millor que nosaltres.

Ho va dir amb setanta anys. Amb la serenor de qui ja no ha de demostrar res.

I durant una estona vaig pensar que exagerava. Després vaig començar a sumar. Quaranta anys fent la feina que t’agrada. Quaranta anys cobrant per fer allò que faries igualment encara que no et pagassin. I el resultat, certament, feia enveja. Això no era tot.

En Simó encara recorda el moment en què va descobrir que es podia guanyar la vida cantant. Mentre els seus amics cobraven sous modestos fent de picapedrers, fusters o mecànics, ell, en una nit, cobrava el mateix que els altres guanyaven en una setmana.

Però també hi havia una altra cara. Una cara que avui costa imaginar. No existien els caps de setmana. No existien els dies lliures. No existien les baixes. La temporada era la temporada. I punt.

Molts dies començaven actuant en un hotel de les nou a les dotze. Després carregaven els instruments. Travessaven la carretera.

I a les dotze i mitja començava una segona jornada dins Bolero. Cinc hores dada dia. Durant mesos. Vivien de nit. Literalment.

Anar a dormir a les cinc o sis del matí era normal. Despertar-se a les tres de l’horabaixa també. La vida transcorria en una dimensió paral·lela. Una Mallorca diferent. Invisible per a la majoria. Una Mallorca que només coneixien els cambrers, els músics, els discjòqueis, els porters i els taxistes. Els homes que vivien de nit.

Rafel, Xesc, Simó, Joaquín i Joan Vidal (Palma).

GEMINIS – Cuando Hagas El Amor Con El (1981)

 

 

Miquel Piris