Parlar d’Stefan Zweig, a aquestes alçades del partit, és gairebé una banalitat. D’un dels més brillants escriptors del segle XX ja s’ha dit gairebé tot i de la millor manera, així que insistir a exhumar-ne la seva obra i la seva biografia, des d’aquest humil racó, pot semblar innecessari. Però, els lectors empedreïts tenim aquestes coses, mai estam farts de la bona literatura ni de revisitar aquells autors que han marcat el nostre caminar per la ruta dels llibres. I no diré que, al llarg dels anys, m’hagi convertit en un especialista d’aquest escriptor, la vasta producció del qual exigiria una dedicació gairebé exclusiva a la seva obra. Però alguna cosa sí que sojorna per les lleixes de ca nostra: El món d’ahir, Moments estel·lars de la humanitat, Carta d’una desconeguda, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, Novel·la d’escacs, Amerigo: la crònica d’un error històric, L’amor d’Erika Ewald…, i no sé si algun altre títol em que ara no em ve al cap.

És a dir que, sigui poc o  molt el que he tastat de Zweig, és suficient per a saber que no em decebrà res del que afegesqui a la meva petita col·lecció d’un escriptor d’aquest rang. Per això, en la darrera visita a la “meva” llibreria, vaig arrambar amb aquest volum de poc més de cent vint pàgines, que inclou dos relats, com dic en el titular: L’obligació imposada i Wondrak. En coneixia l’existència i aquesta vegada va venir bé, i cap a ca nostra s’ha dit. I, confirmant el que he dit més amunt, no sols no em va decebre, sinó que em va deixar una sensació molt especial, i que no és altra que constatar que, en aquestes pàgines de tons autobiogràfics, l’escriptor austríac hi deixà una mena de testament de la seva coherència vital.

Que la vida de Stefan Zweig va ser atzarosa, és prou conegut. Deixà Àustria quan el nacionalsocialisme va fer acte de presència i després va viure al Regne Unit (d’on assolí la nacionalitat), als Estats Units, a l’Argentina i al Brasil, i aquí, amb la seva segona esposa, posà fi a la seva vida. Aquell món d’ahir ja li semblava irrecuperable, i el demà no devia engrescar-lo gens ni mica. Avui, quan molts de joves són mobilitzats per anar a guerres que no han promogut i se’ls exigeix deixar-hi la vida, si cal, aquests textos breus de Zweig tenen la profunditat d’un plantejament compromès, primer, amb la pau, però també amb l’ètica, amb els valors de la llibertat i amb la possibilitat, gairebé utòpica, de fer front al poder de l’Estat.

Són dues mirades distintes, amb diferent modulació, totes dues amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial. En el primer relat, el rebuig a la guerra respon a principis morals, a conviccions pacifistes; en el segon, en canvi, es planteja el refús gairebé visceral, primari, d’una persona contra la imposició d’una societat que, a sobre, no ha fet més que maltractar-la.  L’obligació imposada és el gran dubte, és un anar i venir entre el que la societat prescriu, per injust que sigui, i la fermesa de les pròpies conviccions. Wondrak (un relat publicat després de la mort de Zweig, sense final explícit, tot i que es pot intuir), és un cant a la rebel·lia, és la força inigualable d’una mare, d’una dona que representa, com passa sovint, la capacitat de revoltar-se contra “l’obligació imposada” en què no creu. I tot mitjançant una prosa acurada, que manté el nivell de la narració, de la primera a la darrera pàgina. Ell mateix havia expressat el seu rebuig a la sobrecàrrega de descripcions supèrflues, a diàlegs massa llargs i a figures secundàries inútils. És a dir, a tot el que pugui llevar tensió al relat. La seva, per tant, és una manera de narrar diàfana, acurada, en què la història flueix sense digressions ni circumloquis.

Stefan Zweig, una recomanació sempre escaient.