L’ungla més… – Miquel Àngel Mas
“L’hivern és un rosari finible davall d’un paraigua foradat.”
Tenc a les mans l’edició de “L’ungla més…”, de 2015, un llibre que, per tant, té onze anys i que, temps enrere, no sé quant, ja havia llegit. Segur que el vaig llegir quan encara no havia establert cap mena de relació personal amb aquest autor, tot i tenir-lo a dues passes de ca nostra. No debades és professor del col·legi “S’Auba”, de Cala Rajada. Ara -vull dir unes setmanes enrere-, quan ja he tengut ocasió de parlar de llibres i poesia amb aquest escriptor mariando, i fins i tot vaig tenir el plaer de presentar a Capdepera el seu últim poemari, “Dic mar” (premi Vila de Lloseta), he tornat a “L’ungla més…”. I n’he gaudit com si fos una primera lectura, com passa amb els bons llibres. Tot plegat, per si en tenia algun dubte, en Miquel Àngel Mas és la constatació que no cal travessar ni mars, ni muntanyes ni rius per a gaudir de bona literatura. Moltes vegades la tenim a tocar i, mirant lluny, no veim el que tenim a prop.
D’aquest escriptor, a banda de l’esmentat “Dic mar”, la seva obra més recent, havia fruït amb el poemari “Camps dalladors” (Premi Pollença), i, en canvi, no conec “Sushi per a un caputxí”, però, tot arribarà, si la salut ho vol. I deia, i ho repetesc, aquesta segona lectura de “L’ungla més…” ha estat una mena de revelació, el tast delitós d’una prosa que penetra el lector gairebé de manera física. Vint-i-un relats curts, alguns de curtíssims, que delaten no solament la capacitat de síntesi de l’autor, sinó que ens menen per un passeig on cada paraula ens interpel·la i posa a prova la nostra relació amb un lèxic i una sintaxi d’arrels profundes. Quan, per a desgràcia nostra, molts de mitjans digitals malmeten la nostra llengua i l’allunyen de la seva idiosincràsia, Miquel Àngel Mas ens recorda no qui som, literàriament parlant, sinó qui hauríem de ser.
No diré res de cap dels relats que basteixen aquest conjunt, però sí que puc avançar, per als qui no el coneguin, que cap d’ells és una història baldera. Miquel Àngel Mas no escriu per escriure. Les seves narracions, construïdes, com he dit, sobre un domini que s’agraeix de la nostra llengua, a vegades són dures, rostides, com si aquest sol mallorquí a vegades malsofrit n’hagués xuclat tot el que poguessin tenir de supèrflues. D’altra banda, quan anam passant pàgines sabem gairebé a on som, ens sentim inserits en el paisatge i en una manera de fer que identificam: La mar, la sal, la bubota d’una gavina, començaven a fer la seva feina, ens amaraven tira-tira per portar-nos a aquella sensació que només saben els que han practicat la pesca de roquer…
No escau sempre de rellegir un llibre, especialment quan a la lleixa de les últimes adquisicions encara tens un grapat de títols que esperen el seu torn. Però van molt bé aquests formats, ja sigui poesia, ja siguin narracions curtes, per a la sala d’espera de l’hospital, on les narracions de “L’ungla més…”, per exemple, fan una companyia que no és de dir. I, mentre esperes, llegint, et dius que bé!, tenim escriptors nostres, d’aquí mateix, que et fan companyia, tan bé com si l’autor fos de l’altra part de món. O millor.
