La preqüela amb el nom més atrevit de la història?

L’any 1969 va obrir una nova discoteca al carrer principal, un soterrani que, en baixar les escales, donava just davant del port. Li posaren un nom que, en qualsevol altre any, hagués provocat una actuació directa i contundent de la censura franquista per les seves connotacions sexuals. Però aquell any, recordem-ho, el seixanta-nou, que li diguessin “Club 69”, va colar. I no, no era un club de swingers -aquests vindrien molt més tard-, era una pura i simple discoteca. Es veu que els censors no se n’adonaren o no coneixien la postura. Tal volta, si n’haguessin estat conscients, la dictadura franquista -catòlica, apostòlica i reprimida- hagués passat directament a l’any setanta. La censura no ho va veure venir, i els propietaris, probablement tampoc. El que està clar és que, per la raó que sigui, el “Club 69” no va triomfar i només va estar obert part d’una temporada.

Com a banda resident, quan encara faltava molt per començar la temporada, els propietaris varen contractar un grup anomenat els “Harlem” on quasi tots eren mallorquins i no hi havia cap nord-americà. Però arribà l’estiu i les obres no estaven acabades. Així, durant unes setmanes, els integrants del grup cobraren sense haver de tocar ni un compàs. Dos d’aquells joves de “Harlem”  s’acabarien convertint en  llegendes de la història musical d’aquesta illa: Joan Bibiloni i Bartomeu Nicolau, que més endavant seria conegut amb el seu nom artístic, Tomeu Penya. Llavors tenien desset i vint anys, respectivament.

Mentrestant, Bernat Mestre i Toni Palmer, que acabaven d’agafar les regnes de Búffalo i acabaven de tancar una gran primera temporada, varen rebre l’oferta de la propietària, Maria Caldentey, Creus, per posar en marxa un nou projecte per a aquella sala: adéu al “Club 69”. 

L’entrada de la discoteca Mannix a principis dels setanta. Recorda un decorat del programa de TVE “Un, dos, tres…responda otra vez”?

 

Mannix, episodi pilot

Per batejar de nou la discoteca, en Bernat i en Toni triaren el títol de la sèrie del moment: Mannix. Televisió Espanyola va començar a emetre les aventures d’aquest detectiu privat, Joe Mannix, l’any 1968 i va estar en pantalla durant set anys. Mannix no era el típic detectiu de cinema negre sinó que tirava més cap a James Bond o Simon Templar (“El santo”). Era elegant, conduïa cotxes espectaculars, tenia una enorme resistència física i, sobretot, s’implicava emocionalment en els casos. Una sèrie de cops de puny, cotxos esflorats i trets, molts trets. Com que l’actor que l’encarnava, Mike Connors, no feia servir dobles, cada dos per tres es trencava qualque part del cos. 

La sintonia composta per Lalo Schifrin, el mateix de Mission: Impossible, també es va convertir en icònica.

 

La missió de Mestre i Palmer era molt una altra. Fer una discoteca nova, diferent i puntera. La decoració havia de ser innovadora i per això van contractar uns joves de Palma, Guillermo i Piñeiro. Aquests, en comptes de taules i cadires clàssiques, van omplir el local de sofàs fets a mida i cortines gruixudes. Ho encarregaren a la tapisseria que el meu padrí, en Pere Obrador, Claret, tenia amb els seus fills, Pere i Joan, a Artà. També hi van instal·lar un potent aire condicionat que, en baixar les escales, et feia canviar d’estació i permetia que els clients ballassin donant-ho tot sense patir per la calor. 

Hi ha una particularitat de Mannix, la sèrie de ficció, que també es va reproduir a la sala de Cala Rajada: la secretària del protagonista, Peggy Fair, era interpretada per Gail Fisher, una actriu afroamericana. En la televisió nord-americana de finals dels anys seixanta, tenir una dona negra en un paper habitual, important i no estereotipat era extraordinari. CBS s’ho va pensar tres pics abans de contractar-la, però no van tenir les reaccions negatives dels estats del sud que la cadena temia i avui és recordat com un gran encert. 

Gail Fisher va ser la primera dona afroamericana que va guanyar un Emmy d’interpretació, el 1970, precisament per Mannix. Després va guanyar també dos Globus d’Or, convertint-se en una figura pionera per a les actrius negres a la televisió. Curiosament, Mannix també va ser pioner en el tema d’introduir la diversitat a Cala Rajada fitxant un discjòquei negre: Agapito Eyene Nchuchuma Ecó, Dj Tito, un jove nascut a Guinea Equatorial. 

Segons el seu fill Óscar, que actualment fa feina d’advocat a Manacor, “sa família tenia poder a Guinea i segurament els varen “eliminar”. Per això es meu padrí va enviar els quatre germans a Madrid a estudiar. Quan mon pare feia segon de carrera d’Economia a la Universitat Carles III, ho va deixar per anar a Barcelona a punxar discos a RNE”. D’aquí va fer el salt a Mallorca.

DJ Tito en diversos moments de la seva carrera professional. 

L’èxit del Mannix va ser immediat i total: més íntim, més fresc, més fàcil d’omplir que Búffalo. La gent més gran es quedava fidel al jardí i les palmeres del Bolero, mentre els joves baixaven en massa cap al Mannix, atrets per la música soul que en aquell moment era l’estil de moda. Hi sonaven els discos que comprava en Toni a Palma i a la botiga de Joan Bou del carrer de Cala Agulla: Aretha Franklin, Diana Ross, Marvin Gaye, Percy Sledge o Wilson Pickett.

 

 

La música, en aquella època, es punxava d’una manera molt diferent: hi havia lloc per a les composicions lentes. Després de dues o tres cançons de música forta, s’apagaven un poc les llums i n’arribaven dues o tres com aquest “When a man loves a woman” per a ballar d’aferrat.

Els homes eren els que demanaven i les dones les que esperaven i decidien si acceptaven. Ell normalment posava una mà a la cintura o a l’esquena de l’al·lota. Ella, sovint, li posava els braços al coll o les mans sobre les espatlles. Es movien molt poc: passos curts, balancejant-se d’un costat a l’altre i fent petites voltes, sense cap coreografia. Amb les parelles que tenien confiança, els cossos s’enganxaven molt més. 

Era l’única forma socialment acceptada de tenir una certa intimitat amb qualcú en públic. Per a molts adolescents, una cançó lenta era la gran oportunitat per estar molt a prop de la persona que els agradava, si t’atrevies a donar el pas, és clar. La pista de ball d’una discoteca o la plaça on se celebrava una verbena era l’únic espai públic on els joves -només els de diferent sexe- podien tenir contacte físic en públic. Aquesta manera de fer va continuar fins a mitjans dels vuitanta. El darrer lloc on vaig veure ballar d’aferrat va ser a Cala Millor, a la discoteca Oddisey, cap el 1986. 

A Mannix, al cap de dues o tres cançons lentes, entraven de nou les ràpides: Led Zeppelin, Santana, Deep Purple, Rolling Stones, George Harrison, Elton John…

 

 

Temporada quatre

Quan Mannix estava en el seu apogeu, la propietària de la sala va decidir posar la direcció en mans del seu gendre, Ramli Kalam, nascut a Negeri Sembilan, un estat de Malàisia. En Ramli Kalam i la filla de la propietària, Antònia Maria Llinàs Caldentey, s’havien conegut a Londres l’any 1972. Dos anys més tard, en Ramli va agafar les regnes de Mannix durant cinc anys. 

Ramli i Antònia fotografiats a Mannix. A n’Antònia no li agradaven gaire les discoteques. En Ramli va dirigir la discoteca de 1974 a 1979.

En Ramli, ara viu a Kuala Lumpur i té onze nets. Recorda aquella època amb molta estima, “fueron los años más bonitos de mi vida”. Encara que havia nascut a Malàisia, recorda que a Cala Rajada tothom li deia “el chinito”, coses dels anys setanta. En aquell moment, en Tito, el DJ guineà, se n’havia anat a fer feina per Cala Millor. En Ramli el va anar a cercar i el va tornar a fitxar. 

Els cambrers del Mannix als anys setanta anaven d’etiqueta.

En Pedro Yáñez va ser encarregat a Mannix del 73 al 75.

Agapito Eyene Nchuchuma Ecó, DJ Tito.

 

Una foto feta l’any passat de Tito Nchuchuma, poc temps abans de morir, amb Ramli. Una imatge que resumeix mig segle d’amistat.  

Una de les filles de Ramli, na Noraya, va néixer poc després que son pare començàs a dur Mannix. Encara que era molt petita, recorda haver vist son pare aturant la música per buidar la pista. A continuació, li posaven la banda sonora de “La pantera rosa” i sortia tot sol a ballar-la descalç, imitant el dibuix animat. Encara recorda com s’esbutzava de rialles quan son pare feia aquest número.

En Tito i en Ramli viatjaven dos pics cada any a Londres per comprar les darreres novetats discogràfiques. D’aquesta manera, aconseguien anar sempre per davant dels seus competidors. Així, quan Santa Esmeralda -un grup format per francesos i nord-americans que fusionaven disco i flamenc fent versions de temes de Nina Simone o The Animals…Quin cocktail!- ho va petar a Alemanya arribant al número 1, a Mannix ja sonava.

 

 

Oh, estimada, només sóc humà

Ja saps que tenc defectes com tothom?

De vegades em trobo sol penedint-me de qualque beneitura

Qualque cosa senzilla que he fet

Perquè només soc una ànima amb bones intencions

Oh Senyor, per favor, no deixis que em malinterpretin

Nina Simone-Don’t Let Me Be Misunderstood

Però Mannix, sota la direcció de Ramli, no era tan sols una discoteca i punt. Per exemple, recorda que va organitzar una gala benèfica quan Guatemala va patir un terratrèmol terrible l’any 1976. Per això va rebre la telefonada de la secretària de l’ambaixada comunicant-li que l’ambaixador volia venir a Cala Rajada per agrair-li el gest. 

Mannix també va ser el cor de tres edicions d’un certamen de cinema a nivell estatal organitzat principalment per l’imparable Marce López amb el suport de persones com Toni Palmer, Miquel Morey o Bartomeu Melis Melis, Meyme. Juntament amb altres persones del poble, crearen el “Club de Cine Amateur”. La majoria dels participants eren mallorquins, però també els arribaven cintes des de la península, sobretot de Catalunya.

Precisament, gràcies a l’afició per rodar curts en 8 mm de Toni Palmer i el seu arxiu, el periodista serverí Biel Capó ha pogut recuperar aquesta pel·lícula on apareix l’entrada de Mannix, diverses imatges de Búffalo -amb el seu minigolf i la pista de bitlles-, del port de Cala Rajada o del carrer principal l’any 1973. La cinta també recull un dinar com el que feien cada dia el personal d’ambdues discoteques . La cuinera era na Margalida, cosina d’en Bernat Mestre.

 

El tercer any del concurs va ser el més celebrat perquè es van admetre pel·lícules de 16 mil·límetres, el format professional (els dos primers van ser en 8 mm). Hi van participar un parell d’autors catalans bastant coneguts que es van dur els premis principals que atorgava un jurat de periodistes palmesans. 

Els periodistes no eren els únics que baixaven a Cala Rajada a veure pel·lícules. També hi anava un censor per visionar-les totes i prohibir les que no fossin ajustades als gustos del règim. 

Els passis pel públic dels dos primers certàmens es van fer al Mannix. Però en la tercera edició, anaren a l’Hotel Aguait. Franco encara era viu, i al règim i a l’ajuntament de Capdepera aquelles mogudes culturals no els feien cap gràcia: ”Gent pensant coses, alerta!”. Només gràcies a en Marcelino López i les seves amistats de joventut aconseguiren tirar aquella moguda endavant. Una d’elles era el propietari del Son Moll, que també era soci de n’Aguait: Joan Moyà, Tasà, un home que, segons Palmer, era “de dretes, però que li agradava emprenyar un poc”.. 

En un dels certamens hi participà el cèlebre cineasta mallorquí, Agustí Villaronga, amb un curt anomenat “Anta3”. Era un film una mica estrany però de qualitat i que l’organització tenia clar que aquell any se’n duria el primer premi. El censor franquista pensava diferent. No va entendre res, va veure els pits d’una dona i, automàticament, va censurar la cinta. Només sis privilegiats, les persones que formaven el club, van poder veure aquell primer treball de Villaronga al Mannix. Segons la filmografia de Villaronga, el seu primer curt va ser “Anta Mujer” que podria ser una versió posterior de la cinta que va presentar al festival calarajader com “Anta3”.

 

Una imatge recent del número 72 del carrer principal on hi havia l’entrada del Mannix.

 

Mannix, episodi final

Amb 13 anys, encara vaig ser a temps a seure als sofàs que havien tapissat el meu padrí i sos fills pel Mannix. Va ser un diumenge en què vàrem anar amb la colla a seure, riure, escoltar música i beure Lime o Fanta amb unes gotes de granadina, les dues begudes sense alcohol que estaven de moda en aquell moment.

Uns anys més tard, també hi vaig presentar una desfilada de moda infantil d’una botiga de Cala Rajada. Però ni idea que aquell local encara existís ni que hi anàs ningú: no figurava al meu mapa de locals nocturns. I Mannix, o com es digues en aquell moment, un dia es va convertir en un restaurant. De cop, no hi havia ni rastre de Mannix, cap ni un. Mannix, es diluí en el temps, sense cap gran estridència, sense que quasi ningú se n’adonàs d’aquella metamorfosi ni la trobàs gaire a faltar. 

Aquell diumenge capvespre en que anàrem a aquella gala per a adolescents és possible que sonassin discos que ja havia punxat Toni Palmer quan feia de discjòquei ocasional, o dels que havien comprat en Ramli i en Tito a Londres. Aquell dia, per cert, no ballàrem, ni separats ni aferrats. Encara no deviem haver perdut la vergonya. Ja hi hauria temps.

I de propina, un curt de Marce López que Cap Vermell ha aconseguit gràcies a Biel Torres. Està rodat a Capdepera i Cala Rajada, fruit de la curolla pel cinema amateur que hi havia al nostre poble als setanta.

 

Miquel Piris