Com qui no res, aquesta secció, que no té data de caducitat, arriba al vint-i-cinquè capítol, que és una xifra rodona. El primer lliurament es va publicar dia 5 d’abril de l’any passat, en voler farà un any, i de moment, continuarem, amb el vostre permís. I parlant del títol genèric d’aquestes cròniques més o menys gastronòmiques, ens recorda, l’estimat Toni Coix, que l’any 1956 actuà a Capdepera la famosa cantant mexicana Irma Vila, i que una de les lletres de les cançons del seu repertori, concretament “Me he comer esa tuna” (“Guadalajara es un llano”), per aquí s’havia adaptat a la  idiosincràsia de les vetleries gabellines: Sa sogra diu que no em vol i jo no la vull a ella, qui te es mànec de sa pella fa anar s’oli allà on vol”. Inefable. Sentit de l’humor. Evidentment, aquest no va ser el motiu perquè jo escollís aquest títol. Tenir la pella pel mànec vol dir, com sabeu, controlar la situació, l’assumpte que es té entre mans, com em passa a mi en el sentit que, com que no tenc cap contracte signat, ho puc deixar anar en voler. Aquest és el meu control.

De moment, anem per feina. Els qui us preneu la  molèstia de llegir aquestes disquisicions culinàries potser recordau el final de la col·laboració anterior: Deixau-me acabar avançant que, pocs dies després de lliurar aquest capítol als companys de Cap Vermell, vaig assistir a un dels dinarillos que organitza la tertúlia matinera a la qual solc prendre part. Estaven previstes unes sopes de peix que prometien. I jo promet parlar-vos-en en el pròxim lliurament. En aquest ja no hi he estat a temps.I lo primer, el  nom del plat. Sopes de peix, deia jo, però per què ho deia així? Ni ho sé. He cercat per Internet i sempre, sempre, s’hi refereixen amb aquest nom mateix, però a ca  nostra, des de la meva padrina Maria, passant per la meva mare i la meva germana, sempre, sempre, hem dit sopes amb peix. AMB. Qüestió de preposició. Sopes amb col, deim. Les sopes de peix que circulen per les xarxes socials solen ser sopa de peix, en singular, i es refereixen a preparacions acabades amb arròs o fideus, que per aquí deim arròs o fideus amb peix. Cap de les receptes que he trobat té res a veure amb les nostres sopes, amb pa llescat, aquelles que feim per aquest redol. Com a excepció, la recepta de la cuinera Maria Gibert, al seu mur “Recetas mallorquinas”. Aquestes sí, encara que siguin en castellà.

Bé, els membres de l’esmentada tertúlia, força heterogènia en tots els aspectes, entre les 9 i les 10 del matí, fent un cafè o el que sigui, arreglam el món, que bona falta fa. Però, a banda de les nostres disquisicions d’alta política que sabem que ningú escoltarà, un dels temes estrella de les converses matineres és el de la cuina. Ves per on. Entre els vuit o nou que ens solem reunir, és una qüestió que interessa, se suposa que per l’afició generalitzada a ben menjar. Ara bé, no tots es confessen cuiners, i menys cuiners de cada dia. D’aquests, dels que més tirada tenen a gafar sa pella pes mànec, amb qui intercanvii més experiències culinàries és amb en Sebastià Julià, en Sebas. Ell s’hi aferra molts de dies, segons confessa, amb especial traça per tot el que siguin arrossos, tant clars com secs. Així mateix, fervent addicte a la cuina mallorquina tradicional, fins a un punt d’ortodòxia estricta, sense matisos, rebutja ingerències foranes que puguin alterar-ne el resultat final. I si algú gosa parlar de variants “modernes” del pa amb oli, de la fava parada, dels escaldums, de les panades, del frit de freixura o de les sopes amb peix…, salta immediatament a la jugular culinària de l’herètic opinador. Afortunadament, i com se sol dir, la sang no arriba mai a la mar, tot i tenir-la a dues passes.

Bé, ho deixam en sopes amb peix, de manera que, dins aquest brou, cada dos per tres, els tertulians ens reunim per dinar i un de nosaltres es posa als fogons. Com va fer en Sebastià Julià, setmanes enrere i ens oferí unes sopes amb peix de tota la vida. Ell no va de bromes, en aquests temes. Primer de tot, un bon brou, un sofregit i morralla, potser amb dos crancs. La verdura: un segon sofregit, pebre, alls, carxofes, colflori, i el verd, bledes i espinacs. Si algú hi vol escampar per damunt dues popes del peix amb què ha fet el brou, endavant. Aquí s’admeten aportacions personals. Ho acabà de coure amb el brou i escaldà les sopes, sis o set llesques perhom, i qui més qui menys se n’escaldà dos plats a tall de rima. Bo-nís-si-mes! Com les que he conegut de sempre. I mentre en Sebas enllestia la manduca, aprofitant que havia trobat jonquillo a la peixateria (cosa que ocorre rares vegades i que no hem de confondre amb el cabotí), jo vaig fer unes raoles per picar que, mal m’està dir-ho, també van ser ben menjadores. Les raoles són un recurs fàcil i, generalment, ben acollit com a entrant o com a complement, de manera que, dies després, en vaig fer a ca nostra de bacallà, una mica de farina, dos ous, all i julivert, amb l’espessor adequada. Sempre podeu afegir un polsim de farina o un glopiu de llet, segons faci falta. Abans d’afegir el bacallà a la preparació, heu de procurar que ous i farina estiguin ben barrejats, i au, cullerades a dins la pella. Tot plegat, un quart d’hora i fetes.

El vi. Ja vaig dir que en parlaríem més de dues vegades. Avui ho faré per a referir-me a una notícia pescada al diari “Ara”, a la secció “Mengem”. Resulta que la botiga i distribuïdora Vila Viniteca, de Barcelona, organitza cada any un concurs de tast de vins, va per devuit edicions, i la parella guanyadora s’enduu 35.000 euros. Poca broma. Però…, després d’haver endevinat a cegues un total de catorze vins. Els guanyadors foren Álvaro Ribalta i Thomas Luke Parker, a qui no conec de res, però als quals don l’enhorabona. Dos cracs. Llegiu-ho bé: Dels catorze vins, els guanyadors n’encertaren el país, la zona d’origen, la denominació d’origen, la varietat de raïm, l’anyada, l’elaboradora i la marca. Com deia el diari mateix, una proesa incommensurable, a l’abast dels millors, i probablement també de la sort, perquè en una prova d’aquest tipus hi ha un percentatge molt alt d’estudi i professió (d’aquí que molts participants siguin elaboradors i sommeliers) i un altre de valentia inconscient. Increïble per a un estimador del vi, com jo, incapaç de dir alguna cosa més que aquest vi m’agrada molt o no m’agrada gaire. De vi dolent crec que no en bec, però em costa saber si un vi és mallorquí o de fora, i ja no diguem si és de Binissalem o del Pla i Llevant, tot i beure’n cada dia. A vegades he pensat d’assistir a un d’aquests cursets que es fan per a aficionats, però ho he deixat córrer. Ja no ho paga, però, des de la meva ignorància, en continuaré parlant.

Tenc més coses per contar, però quedarà per a pròxims lliuraments. Per res del món voldria embafar els seguidors d’aquest racó, siguin pocs o molts. Fins d’aquí a quinze dies.

Tots els articles de Jaume Fuster en aquesta secció:

1. El delit de cuinar
2. Parlem de menjar
3. El nostre pa de cada dia
4. Més farina!
5. Sa padrina Pereandreva
6. Mar i muntanya
7. J.R., cuiner i pescador
8. Extremadura son dos: Cáceres y Badajoz
9. Festes del Carme, davantal posat
10. De la carronya al tumbet de rajada
11. Així es guanya un concurs de paelles
12. Cuinera en cap
13. Cas Bombu, l’art de cuinar
14. Arròs amb bacallà
15. Llampuga passada per aigua
16. Felipe Dengra, paraula de professional
17. Ideolecte culinari
18. Aguiat de rap
19. –Ara ve Nadal
20. Feliç Any Nou gastronòmic
21. Any nou, vida vella
22. Disbauxa
23. Fa hivern
24. Felip Esteva, cuina en vena