Perdre un lloc on hem viscut és perdre un poquet d’un mateix.

No per ser anunciada, va ser una mort menys dolorosa. Tots els treballadors de Xiroi sabien que quan la propietat canviàs de mans, la discoteca tancaria. 

Molts dels que ara lamentàrem la desaparició de Xiroi, ja feia temps que no la trepitjàvem. Però entre no anar-hi o no poder-hi anar mai més hi ha un abisme. A l’antiga redacció del “30 minuts” de TV3 hi havia una paret plena de post-its amb frases memorables que havia dit algun membre de l’equip. N’hi havia una que em va quedar gravada: 

“No soc jo qui ha canviat. Són les discoteques”. 

I jo ja feia temps que no connectava amb res del que es punxava per Cala Rajada. Si quan va arribar la música “Acid house” a finals dels vuitanta ja l’odiava, imagina el Techno i la música màquina que ens va envair durant els noranta. 

Per a mi, només quedava un lloc on la música encara fos acceptable. Una discoteca que sempre havia considerat de grans: Bolero. Tanta sort de Bolero!

En José Antonio Vadó recorda que en començar a fer de porter a Xiroi, se sentia petit entre tanta gent elegant. Les dones compareixien cada vespre amb models espectaculars. En Vadó cada any es va anar sentint un poc més gran, però no per l’edat. Els clients eren cada pic més joves i més vulgars. Al cap de cinc anys de despatxar a la porta, podia certificar que els anys bons de Xiroi havien passat, eren història. 

També havien passat per a Cala Rajada que a poc a poc s’havia convertit en un lloc de turisme cada pic més jove, barat i etílic. Pixar al carrer formava part de la diversió. Venien a Cala Rajada a comportar-se com mai no ho havien fet a ca seva. 

Allò que en Vadó percebia a la porta de Xiroi els primers anys dels noranta era tan sols el principi, la punta de l’iceberg contra el qual havia posat rumb Cala Rajada. En aquella època ningú no es podia imaginar que un dia veuríem botellades i viatges de finals de curs insultant l’arena escassa i mil·lenària de Cala Agulla. La joia de Llevant s’anava assemblant cada vegada més a s’Arenal o Magaluf.

Vist amb la perspectiva dels anys, una altre cop de maça el va donar “Chocolate”: va triomfar amb el retorn de la música a l’aire lliure, al concepte del biergarten. Quedava clar que els alemanys preferien estar a la fresca que ficar-se dins d’una discoteca. I si a més podien veure la mar… I el passeig marítim va reconvertir les seves casetes d’estiuejants en pubs, cocteleries i restaurants. 

El preu de l’electricitat i l’alcohol també va anar pujant mentre augmentava el consum de drogues sintètiques. I aquelles discoteques que havies de baixar a un soterrani, varen ser les primeres a morir. Bananas, Life, Dortmund, Ibiza, Mannix… desaparegueren. 

 

Els Canaan, construïren l’hotel a mitjan segle XX carregant-se el sistema dunar de Son Moll. Però llavors això no era un delicte ecològic. Tant que estimaven aquesta platja i destruint-ne aquesta part vital, segurament la condemnaren a mort.

El mal ja estava fet i Xiroi, amb quatre retocs, hauria pogut ser de nou la número u. Una de les poques discoteques del món construïda damunt d’una maleïda platja d’arena blanca. Però l’any 2001 va desaparèixer. No en queda ni rastre.

On abans hi havia l’entrada ara hi ha una cotxeria amb dos caiacs de plàstic, tres rems, dues graneres, un parell d’armilles salvavides de color taronja, dues taules cobertes amb estovalles ratllades, cinc cadires de fusta, un banc, una llauna amb tapa -probablement de pintura-, prestatges metàl·lics i una corda que dorm en terra. Al fons, si ens hi fixam bé, encara veurem les roques naturals, pintades de blanc, que hi havia dins la discoteca.

Darrere d’aquestes parets hi resten aquelles nits de romans, de bacanals espumoses, de flirtejos i encontres sexuals, de tones de música i discjòqueis escalfant al personal, de copes, de suades, de ball, de moments de gaudi alcohòlic o a base de laccaos, de converses cridant a cau d’orella i, fins i tot, d’estones d’avorriment quan sonaven temes com “Live is life”, “Walk of life” (l’única cançó de Dire Straits a la que calaria foc) o “El ritmo de la noche” (un altre pic!). 

Què hi farem: Xiroi, S’uró, Bar Marítim, Casa Bloch, Life, la “bolera”, Serpens Oil… Hi hauria d’haver una llei de patrimoni que valoràs la importància sentimental per a cada generació dels llocs on van ser feliços un instant. Però com deia en Freddy, “Show must go on”, que la vida no atura per ningú i als qui decideixen aquestes coses, protegir el paisatge emocional de quatre gats no els hi passarà mai pel cap. Llàstima.

Miquel Piris

Fotos de Toni Garriga, Ignacio Allende i Silke Breitsprecher.