Tot és a punt per a dues vetllades històriques: Dissabte 20 i diumenge 21 a les 20h.

Divendres 19 tengué lloc l’assaig general i tot va rodat. Tot i els nervis l’espectacle és encisador. Una petita meravella que cap amant del teatre o de tot allò que es produeix a Capdepera s’hauria de perdre. I a més de franc. En qualsevol altre poble caldrien dues o tres funcions més plenes a vessar.

Amb els professors de l’escola de música formant una petita orquestra d’acompanyament. Quin luxe!

Ja entrevistàrem a Víctor Ferragut i Arnau Serra, compositor i dramaturg respectivament. Així com a dues actrius Nicole Serapio i Sophia Mono. Aquí teniu els enllaços per recuperar les converses:

“El taller dels somnis”. 10 anys de teatre musical de l’EMMC…Parlam amb Víctor Ferragut

“El taller dels somnis”. 10 anys de teatre musical de l’EMMC…Parlam amb Arnau Serra

“El taller dels somnis”. 10 anys de teatre musical de l’EMMC…Parlam amb Nicole Serapio i Sophie Mono, actrius

Hem aprofitat per parlar amb altres membres de l’equip artístic, com na Xisca Asensio, violinista i compositora de les cançons: 

La idea de fer això del taller de somnis, un taller de costura, però que no és de costura, que és de somnis, com sorgeix aquesta idea?

Això va ser n’Arnau, és que va tenir la idea. N’Arnau em va passar la història, i va marcar una mica les pautes d’on volia fer aquestes cançons, i després de llegir la història, i a través de la història vam fer cançons que intentessin explicar el que passava, fent com a diàlegs entre ells, i com a complementar un poc l’escena amb les lletres.

Hem llegit algunes cançons i són precioses…

Bé, el que vam una mica intentar és això, explicar un poc més la història, perquè al final en el diàleg ells van dient el text, perquè les lletres servissin per unir les escenes i que acabin de completar la història, dins el món aquest de sang, com és el món de la fantasia…

I és difícil escriure les lletres de les cançons, per una professional de la música com tu?

Sí, el que és difícil és que tots els versos tenguin les mateixes síl·labes, perquè són com poemes. S’han de quadrar les síl·labes que caiguin al mateix lloc les tòniques, cercar sinònims…

El difícil ha estat això, quadrar síl·labes, trobar sinònims, perquè realment totes les síl·labes caiguin en les mateixes tòniques i tot això. Però bé, jo he tocat un parell de musicals, i n’he fet molts, vull dir que tenia exemples, però sí, ha estat un repte.

Ja et poden dir que ets poetessa, no? (rialles)

No, no. Però bé, m’ha agradat fer-ho…jo m’ho imaginava amb una música que llavors no ha tingut res a veure, perquè jo, abans del cap, m’ho imaginava amb una música i després no ha tengut res a veure… La música l’ha fet en Víctor que és un gran compositor i jo ho he influït en res.

També creuarem quatre paraules amb na Maria Antònia Gomis, encarregada de les coreografies de l’obra, que ens digué:

En què té bases a l’hora de fer coreografies?

Em bas principalment en la intencionalitat del text, treure totes les emocions en moviments i que també els pugui recolzar en tot el que han dit a través dels textos de les cançons. Que això és l’important per a actuar, per a expressar. És el que diguéssim la sal o les espècies que teòricament falten per acabar d’expressar aquestes emocions.

A vegades les cançons costa entendre-les en aquest teatre, les coreografies ajuden?

Sí, sí, sí. Enguany és una espècie de conte, a més en fabricació pròpia, M’havien suggerit que hi hagués més poc moviment, també per la casuística de l’obra. Però es tracta d’intentar treballar més amb ells el poc moviment, més regulat i sobretot l’expressió de la cara, que és molt important. I això és la base de cada una d’aquestes cançons.

Treballar amb adults i al·lots és una dificultat afegida?

Sí i no. Diria sí perquè realment el moviment d’infant és molt més espontani. L’adult teòricament toca ser més racional i no ho acaba sent. El que passa és que aquí al final és molt agraït veure com es mesclen els dos mons. Els dos mons s’ajuden de fet l’un amb l’altre i això és el més agraït.

També parlàrem amb M Eugenia Lavochnik, professora de cant coral, que tenia la difícil feina de substituir a Bàrbara Femenias.

És el primer any que ho fas. I què t’ha semblat l’experiència?

És divertida, perquè és una feina molt compartida, de fer un projecte conjunt, de treballar amb el profe de teatre, el profe de coreografia i jo. Al principi hem fet feina separada, per preparar-ho tot, per preparar les cançons, i quan hem començat a anar ajuntant és xulo. Sí, és una experiència bona per a tot.

Què és el que més costa a l’hora d’ensenyar cant a gent que ells mateixos m’han dit que no en saben?

Bé, a veure, aquí és diferent, perquè clar, jo soc professora de cant i faig tècnica vocal, normalment, i aquí no hi ha hagut temps.
El que és bàsic, bàsic, és l’entonació i aprendre les cançons. Per tant, no tinc les expectatives que tinc normalment, però bé, tothom compleix des de les seves possibilitats, i al final muntar una cosa tots junts, no? Molt bé.

Què més podem demanar pel que fa a cant? Les cançons tenen la seva dificultat? Què és el que més costa d’aprendre’s?

El ritme és bastant complicat, en aquesta obra, el ritme ha costat més, i les cançons sempre, bé, hem estat en contacte amb en Víctor, que és el compositor, i jo dic, mira, això hauria de baixar un poc, adaptat a les possibilitats de tots, no? Que no hi hagi situacions amb veus molt altes… Sí, perquè clar, és gent que ha de fer teatre, ha de fer coreografia, i ha de cantar les mateixes cançons, estem xerrant de paraules majors, no?

Moltes gràcies a totes i fins dissabte a l’estrena!!!