La revista Cent per Cent de Manacor ens ofereix aquesta deliciosa entrevista realitzada per Rafel Perelló
Joan Cirer Moll, 'Cataiol' (Capdepera, 1928-2023) va ser sobretot pescador. De peixos, de saber llegir els niguls, de remeis per curar malalties i de la repressió moral d'aquell temps en va parlar amb Rafel Perelló en aquesta entrevista.
He parlat amb pescadors que varen menjar corb marí.
Sí, n´hi havia que en menjaren. Vaig anar a pescar amb els “Castus” (certa família de pescadors) amb les barques del bou, ja veies qualque foraster que feia feina en els bous en aquell temps, es veu que aquesta gent havia patit fam de bon de veres perquè n’hi havia que menjaven gavines i tot. No fotiguem faves! Ha de ser mala d’envestir una gavina! Penjaven sa gavina a un pal de sa barca perquè s’oratjàs i li fugis es gust de marisc, se la menjaven amb escabetx…
Vàreu tenir una barca de pesca pròpia, vós?
Sí, a la meva barca la duia el patró “Perico”. Aquest home era massa, coneixia els ennigulats una cosa grossa! No, i encertava! Deia “Vius, hi ha filadores!” (certs niguls), “Uep! Hi ha en ‘Braverol’, que era un ennigulat vermellós, “Vius! Hi ha ennigulats en creu”… llavors plovia molt. Un any va fer una torrentada molt grossa, se’n va dur arbres molt vells que tenia, magraners mollars i de tot. Se’n va dur un pont i només va deixar es canó d’enmig amb un homenet amb una somereta damunt. No se’n va dur aquell homenet perquè déu no va voler…
Quina casta de bastina (1) pescàveu, vós?
Quissones; marès, que són rajada petita; capvaires (2), que és més pigat; mixones (3), són de molt de fons; a aquestes les veníen sense cap, les mixonetes tenien la mateixa forma que el gató, però més blanes que es gató, molt grises… sa bastina feia preu de morralla (4), no hi havia preu de senyor… els “escaramatlans” (escamarlans) anaven regalats i ara són foc (5). Amb el patró “Perico” n’agafàvem trenta caixons… quan va venir el turisme la cosa anava més borda… vaig conèixer el guàrdia civil que va matar un vell marí (la foca mediterrània) que vivia a una cova a prop de Cala Rajada…
També sou pescador de canya?
No, això de peix fort mai ha estat cosa meva.
Què és “peix fort”?
Peix de vorera: variada, sard… vols saber un costum dels pescadors de roquer?
Sí.
Idò si trobaven unes canyes dins una mata volia dir que aquella pesquera ja tenia amo…
Què era el “pèl de cuca”?
Llavors els fils de les canyes eren de cotó. El bocinet que posaven entre el fil i l’ham era de pèl de cuca, perquè el peix veia el fil però no veia el pèl de cuca. El pèl de cuca el treien del budell d’un cuc. Quan va entrar el fil de nàilon es va acabar el pèl de cuca…
Per a vós, quin és el peix que té el millor gust?
El peix més fí de la mar és la morena, no hi posis cap dubte. L’agafàvem amb els palangres. La morena fa un brou que talla (6), no se pot superar. Li lleves el cap i la coa i la fots dins el brou, fas tallades de la part d’enmig i fas un aguiat de patates amb picada i et llepes els dits, ja m’ho contareu. O aquelles tallades passades per farina, aquella pell torna caramel. Tastau-la i ja en parlarem…Ah! Una cosa vos contaré: a Cala Rajada fan la fira de la llampuga, no és ver? Idò a Menorca no en menjareu de llampuga, no en menjen allà en general…
Acció catòlica (7) vigilava el compliment de les normes morals…
Hi va haver remors dins Capdepera. Vaig tenir una mica de topada amb els d’Acció catòlica. Un vespre que ballava d’aferrat vengueren a cercar-me els d’Acció catòlica, no volíen que ballassin d’aferrats. M’hi vaig enfrontar, no varen poder, els vaig enviar a filar vaumes (8)…
Tenc entès que hi havia propietaris de finques que llogaven terrenys per a poder anar a treure garballó per a fer obra de pauma. Firmaven qualque document per a poder treure el garballó?
Caaaa! S’emparaulava i prou! Ningú estirava cap paper (9). Nosaltres el llogàvem a sa Vinyassa. En venia un i et senyava el bocí, “fins aquí és vostre”. El lloguer anava tirat de preu. Un temps, en bon dematí, abans de sortir el sol, de dins el poble senties els carros amb la gent que anava a cercar garballó, “truc-a-trac, truc-a-trac”… a cada carrer hi havia una vetleria (10). Els homes que havien feta feina de sol a sol, quan arribaven a ca seva, la dona ja els esperava, els tenia preparat un ribell amb aigua perquè l’home es fes net, es rentaven amb quatre grapades, pegaven una bocinada i partien escapats cap a la vetleria. Tot cristo hi acudia, els al·lots i tot feien llatró (11) i corda….
Abans era molt emprat el mocador de bolic…
Les dones l’usaven molt el mocador de bolic, ara ja s’ha perdut. Era un mocador gros, com un llençolet que anava bé per dur lo que fos, li feien un nuu aixi i així…
Què recordau dels vostres padrins?
El meu padrí era un homu que valia un món. Me’n va ensenyar, vaig començar amb so padrí, ell llaurava i jo donava (12), tenia set anys, érem tot lo dia en el sementer, de sol a sol. Era una vida molt feixuga, teníem el temps tatxat (13). Dinàvem al tall, en de dia menjàvem fluixet i el vespre li pegàvem fort. El padrí duia una senalleta amb quatre figues seques i nesples i el vespre pegàvem la panxada, cassola de costella de porc salada i coses per l’estil, no miràvem prim… no et pensis, la vida de foravila era molt mala de dur, els pagesos eren uns homes forts, forts, de pell de ca (14). Em recorda del concu Tomeu que va anar descalç a la ferreria a cercar una rella, amb això sentíren olor de socarrim, es cremava el peu, havia posat el peu damunt la rella calenta (riu).
Per Artà i per Capdepera m’han parlat de madò “Coixa”…
Madò “Coixa” llevava fics. Jo tenia un fic dins la mà, quan tocava aigo s’estufava. Dic “madò Coixa, tenc un fic molt lleig en aquesta mà”. Em va fer quatre creus i em va dir “no hi pensis més”. Un dia em mir la mà, “ès! I el fic ja no hi és!” Quines coses!…
En recordau qualque altre de curander o curandera?
Va passar un cas a Can Llissa. Tenien un malalt, va venir un curander i el malalt va estirar els peus (15) i l’encalçaven… llavò es morien joves, es morien de no res…
Venien llevadors de queixals ambulants a Capdepera?
Sí. L’amo en “Roca” es passejava pel poble, arrabassava al viu. Un diumenge, en es Clotal em va pegar un mal de queixal que no era sofridor. Vaig anar a cercar meam si trobava l’amo en Roca. El vaig trobar, li dic “em voldríeu arrabassar un queixal?”. Et pegava estirada amb unes estenalles. Un veïnat em va dir “ves viu, si no endevina et traurà la llengua, convé que l’acopis!” “Vaja quin consol que em dones!” Es va treure unes estenalles i me’l va arrabassar al viu, fora anestèsia ni una punyeta….
De remeis casolans, en sabeu vós?
Mon pare prenia herba roquera per a les pedres i calaguala per reforçar els nirvis. Pels cops es donaven fregues de calaguala amb romaní… tot cristo rosegava brots de mata, es veu que és bo per al barram… llavors el metge feia la recepta i l’apotecari, la mescla, posava la mescla dins uns segells tancats…
Quins oficis heu fet?
He fet de tot, jo volia fugir de fora vila. He fet de manobre, exsecallador, tallador de marès, vaig tenir una barca. Més envant vaig canviar els bous (16), vaig manllevar devuit mil pessetes per a comprar un ford potada (17) per anar a cercar la llet fresca de les vaques d’un raig de finques, vaig posar una botiga de queviures a la plaça d’Orient.
Heu dit que tenguéreu una botiga. Tenc entès que abans a les botigues no venien vi blanc…
Tot el vi era negre llavors. Tenia una bota de vi i venien les dones amb un barralet o una botella. “L’amo, m’omplireu el barralet?”… Mira com eren les coses llavors, que jo tenia un bocí aferrat al poble, que hi feia hortalissa. Si em faltava hortalissa a la botiga, me n’hi anava amb el cabriolet i un mulet algerí (18)… llavors els caçadors em duien tords per a vendre, en aquell temps no estava privat (19)…
Compraven a espera (20) a la vostra botiga?
Sí. Deien “dissabte vendré i quedarem cabals”, i encara les esper! Jo era bon al·lot i em duien a escoltar el sermó…
Era millor l’oli que venien abans a les botigues?
Pots pensar! Ni de molt! L’oli d’un temps era feina d’embarc (21). Era molt amarg perquè llavors collíem l’oliva podrida. Jo hi som anat a collir-ne. Als vuit anys me’n feien collir a Can Pilé, la collíem d’en terra, esperaven que caigués, la madona darrere-darrere ens arruixava, menjàvem en el tall (el punt on treballaven), llavors menjàvem molta arengada… dúiem l’oliva dins un graner i allà pentura hi estava set o vuit dies abans de dur-la a la tafona, agafava calentor i encara tornava més xereca… llavors, a la tafona hi havia una bístia que estirava el trull..
Em digueren que el porcs de matances abans no eren tan grassos…
Ca! Llavors els porcs no eren tan grassos ni de molt. Un porc que feia set o vuit arroves ja era un bon porc, bativa el nan! Feien molt de saïm llavors, el saïm era la cosa principal per a l’aguiat. Llavors no deien “ens han sortit tantes sobrassades”, deien “hem fet setze pots de saïm”. En fer setze pots ja n’hi havia, no punyeta!… llavors les matances eren una altra cosa, es ballava molt per les matances, sí fotre! Jo passava un guster de ballar. Em recorda que venia un menorquí que li deien “el Sabater”, tocava orgues (22) cantava “I amb una pinxa (23) escabetxada i un monyaco (24), forn!” (riu)… per les Verges anàvem a cantar a Cala Rajada, ens en dúiem un gramòfon amb les bicicletes, i això que llavors el camí era xerec, xerec…
Què passava si el dia de les matances la madona de la casa tenia la menstruació?
No les feien, les perllongaven. Deien “no farem les matances, la madona té les coses”. Les canviaven de setmana…
Bé. Jo trob que ja vos he demanat moltes coses.
Així mateix hem arribat a xerrar, haureu de fer una triadella (25). Quina hora deu ser? Són les sis passen d’un quart. Voleu veure una cosa que passareu gust?
Sí, ja ho crec!
Sortiu aquí en el terrat… mirau cap a la retxa (l’horitzó de la mar), veis allò d’allà baix? Idò allò és Menorca.
Es veu beníssim. Fins i tot es veu el color blanc dels pobles si no vaig errat.
Aquesta blancor que tenim ben a son endret és es Migjorn Gran… dins aquell prim (26) hi ha Cala en Porter…
No pareix ver que es pugui destriar tan bé…
Aquí estam un poc altets i avui fa un dia molt net. No, i en arribar el vespre veim els llums del cotxes i tot!
Ho crec bé…
Glosari
- Bastina: peixos sense escata de la família dels taurons i les rajades 2. “Capvaires”: pronunciació popular de “gatvaires”. 3. Mixones: pens que l’entrevistat es refereix a les moixines. 4. A preu de morralla: a preu molt baix, a preu de patató. 5. Són foc: tenen un preu molt elevat. 6. Un brou que talla: un brou molt saborós. 7. Acció catòlica: moviment catòlic format per seglars i capellans amb la intenció d’efectuar la denominada recristianització social. 8. Enviar qualcú a filar vaumes: enviar qualcú a mal viatge. Cal indicar que la paraula “malves” és una metàtesi o intercanvi de síl·labes de la paraula “malves”, essent la malva una planta. 9. Estirar un paper: redactar un document, un contracte. 10. Vetleria: paraula genuïnament gabellina. Una vetleria consistia en una reunió de diverses familíes o de veïnats a una casa, reunió normalment nocturna, on la gent s’ajuntava per a fer conjuntament obra de palma. 11. “Llatró”: llató o trena de brins de pauma més prima que l’ordinària. 12. Jo donava: jo tirava el gra dins el solc. 13. Temps tatxat: temps assignat o concretat per a fer una feina determinada. 14. Ser de pell de ca: ser una persona resistent i de condició física forta. 15. Estirar els peus: morir-se. 16. Canviar els bous: canviar una situació concreta per voluntat d’una persona. 17. Ford Potada: denominació popular de cert cotxe de la marca Ford i del model T. 18. Mul algerí: certa raça de mul. 19. No estava privat: no estava prohibit. 20. Comprar a espera: comprar una cosa i no pagar-ne immediatament el preu al venedor, sinó pagar-la amb posterioritat i el dia acordat. 21. Feina d’embarc: feina grollera, que es fa sense gaire mirament. 22. Tocava orgues: tocava l’acordeó. 23. Pinxa: forma menorquina de denominar l’arengada. 24. Monyaco: forma menorquina de denominar el moniato o monei, etc. 25. Triadella: selecció, triadissa. 26. Prim: relleu geogràfic litoral de poca altura.
