Dissabte 31 d’Octubre, a les 9:40, la coral S’Alzinar s’embarcà al vol cap a Santiago de Compostela. Feia molt de temps que la coral preparava aquest viatge, especialment gràcies a la valentia de la seva directora Maria Antònia Gomis i la junta de la coral, qui organitzà perfectament l’esdeveniment.
Primerament, desmbarcàrem a l’aereoport Rosalía de Castro, després d’un bon vol, a la sortida del qual menjàrem «senyorets de Manacor», per cortesia de n’Esperança Riera. Un autocar ens portà fins a l’hotel San Lorenzo, al cor de Santiago. Mentrimentres, l’itinerari presagiava un sol que comença a ser habitual per aquestes terres (qüestions de canvi climàtic), i que il•luminava les rengleres d’eucalipteres. La tardor també es notava en el crepitar de l’ocre fullaraca que queia dels plataners, fet que enyoram a Mallorca. Deixarem les maletes a l’hotel, per fer el “chequing” a les 15:00 i aprofitàrem per passejar-nos i arribar a la catedral i a dinar al nª 5 del mercat, atepeït de gent: floristes i carns, cambrers i peregrins… Allà poguérem tastar el caldo, el pulpo a la gallega, que es fonia dins la boca, els berberechos i el Ribeiro. Tot i així, altres dinaren a diferentes bandes, de carns i bacallàs. També alguns visitaren un petit museu d’escultors locals amb l’exposició ALICERES: da idea á escultura, d’Óscar Aldonza e Miguel Ángel Vigo, patrocinat pel Consorcio de Santiago a la Casa do Cabido.
Seguidament, regressàrem a l’hotel pels carrers empedrats amb noms tans singulars com Rua do Preguntoiro, o la Rua da Virxe da Cerca, no abans sense aturar-nos a fer un cafetet, tot i que sense poder complir amb l’antull de la bolla de gelat.
Després d’un breu descans, ens reunírem a les 17:30 a la Praça do Obradoiro per fer-nos la fotografia oficial de grup davant de la Catedral de Santiago. Tot seguit, ens dirigírem en capamuntada cap a l’Igreja do Agostino, on havíem de realitzar el concert. L’església tenia un retaule a l’ara de pa d’or. Assajàrem als bancs de l’església de san Agustí, a prop d’una capella amb la imatge de Sant Francesc; es celebrà la missa amb una predicació que ens anunciava (com la coral de “al final”, això entenguérem). L’organista s’incorporà més tard, perfectament i la nostrada directora hi posà tota l’eima mentre feia escarafalls per encoratjar-nos, fet que aconseguí sobradament. Les peces del concert foren Adoramus te, a l’hora de combregar, després, sonà amb força Ave Verum, per deixar per més endavant el solo extraordinari de Pep Lluís, «el tenor de Sa Pobla», en la peça Panis Angelicus, on seguidament totes les veus s’uniren a l’uníson en una església plena a vessar i d’acústica immillorable. L’homilía va ser compromesa i crítica amb l’accident de tren d’Urda. L’última peça que feu sonar la coral de s’Alzina va ser l’Ave Maria de Bach-Gounod, que en paraules del mossèn «va ser l’única vegada que la gent ha aplaudit», i també es comentà que va ser una gosadia, fer sonar qualque peça sense cap acompanyament.
Després férem rotllada a l’exterior de l’església per festejar el concert i la dedicació i valentia de la directora. Més tard cadascú partí pel seu vent, per gaudir de la nit compostelana, alguns a sopar i d’altres a un concert punk, en plena nit de les ànimes on el barri antic era ple d’ambient amb jovent desfressat per a l’ocasió. El fred de la nit no pogué penetrar els nostres cossos plens d’alegria compostel·lana, una ciutat agradable i que ens reservà moltes sorpreses.
Al día següent aprofitàrem el matí per fer un poc de turisme, mentre colcàrem en el tren que hi havia a la plaça d’Obradoiro, just davant la catedral, després d’esperar a les deu i mitja el darrer vagó anava carregat de mallorquinitat desitjosa de conèixer la ciutat a través de l’audioguia, però bastava mirar per la finestra per contemplar la bellesa de l’itinerari: les hortènsies plantades a la murada desfilaven i embellien la passejada, venedores que oferien «rosquillas» dins capcetes de cartró, els jardins de l’auditori i de la Universitat demostraven una tranquil•litat desitjada, tot i que hom va comentar que hi havia massa gespa per tanta poca d’aigua, ara que ja no plou tant. El trajecte durà aproximadament 45 minuts i passà per Sant Francesc, la Alameda, l’Auditori, etc. L’excursió ens portà el traqueteig que provocava passar per sobre la pissara, com un massatge. També veiérem el Monte Pedroso (de 461 m.) Regressàrem al mateix lloc. Allà mateix podíem observar dos grans contrastos: per una banda la magestuositat de l’hotel de los Reyes Católicos i per l’altra l’acampada reivindicativa per una vivenda digna, una demanda que tristement s’està estenent massa en el temps al nostre país.
Després d’haver fet el vermout arribà el moment del dinar plegats, els moments de conxorxa s’ajuntaren entre la bauxa i el vi, la rauxa i la carn, el cant i la queimada, es succeiren les gloses, les cançons, les rialles i els bons moments que esperem que es puguin tornar a repetir, fins i tot el President va fer de l’emoció un art, i cità la metàfora de la «barca», és a dir, la coral, que segur que arribarà a bon port. Ell mateix, com si fos la signatura del contracte de Messi en un torcaboques va escriure la següent cantata que també recità:
CANTATA SANTIAGO DE COMPOSTELA
Des moment que vaig partir
amb aquesta companyia,
tot es temps repetiria
s’eixida, per compartir
tota aquesta alegria
i amb s’Alzinar tornar aquí.
S’enhorabona vull donar
a nes osrganitzadors
que amb feina han sebut preparar
aquest viatge amb bons valors.
Maria Antònia directora,
Baro i també «Sa Tocaya«
heu conduït tota sa tropa
dalt de tot de sa cantata.
No ha estat feina fàcil.
No és de tots ben sabut.
Aquest viatge collonut
ha tengut sa part versàtil.
A la fí hi ha alegría,
també hi ha «mala pata».
A capel·la sa cantata,
i a mitges s’organista.
Bé va lo que bé acaba,
i ara ho puc confessar,
que ho han d’organitzar
ells un altra vegada.
Mamballetes per tothom,
perquè mos portam molt bé,
ja que quan tornem, també,
hem de procurar estar bons.
Sa Coral amb uns bons sons,
tornarà a fer un concert.
Joan Genovard Font, Santigo de Compostela, Restaurante Abrasador Gaia Medieval. 01/11/2026.
Hi hagué temps fins i tot per un conxuro que molt amablement ens recità la madona del restaurant, mentre un dels nostres remenava el licor i la llimona flamejants, per poder-hi tornar l’any vinent. El conjur començava així:
Conxuro tradicional da queimada galega
Mouchos, coruxas, sapos e bruxas.
Demos, trasgos e diaños,
espritos das nevoadas veigas.
Corvos, pintigas e meigas,
feitizos das menciñeiras.
Podres cañotas furadas,
fogar dos vermes e alimañas.
Lume das santas Compañas.
L’horabaixa el dedicàrem al temps lliure per fer diferents activitats: un tram del camí de Santiago, un passeig a la riba del riu, entre salzes i freixes i antigues barraques del curtidores. Durant els segles XIX i XX més de 25 fàbriques estaven en funcionament al passeig fluvial entorn als rius Sarela i Sar. Denominades com «tenerías» i «pelamios» deixaren una forta empremta socials, toponímics i arquitectònics. A Santiago cadascú va fer el seu viatge, tot allò que no es conta, també va passar i cadascú ho va viure a la seva manera…
Finalment, a les 15h tothom havia de ser a l’hotel per esperar l’autocar que novament ens duria cap a l’aeroport. L’horabaixa portava la calidesa i la grogor de la tardor, i la melangia començava a estrényer els nostres corets, perquè se sabia que el viatge arribava a la seva fi. A l’igual que l’anada, de tornada tenguérem un vol plàcid. “Tot lo bo s’acaba” diuen, i així és: bons moments en un viatge que va servir per motivar i esperonar una coral que ha demostrar estar a l’altura de les circumstàncies i aquest viatge pot ser la ditada de mel i l’enfortiment de lligams que ha sabut donar la directora a una feina de la que s’ha de valorar la constància i la il·lusió amb la juguesca del premi. Enhorabona a tothom i fins l’any que ve si Sant Jaume prové! De fet hi ha un projecte amb Joan Company de poder cantar (aquest pic sí) dins la catedral…bé, tot es veurà! Ventura e saúde!
Joan Cabalgante i Guasp
