Cala Rajada Disco
En Wilfried té la mirada perduda a l’horitzó. L’aigua de Cala Agulla el banya per davall de la cintura a una temperatura deliciosa, tèbia, quasi amniòtica, de finals d’agost. Ha perdut la noció del temps i les plantes dels peus se li comencen a arrugar. Tot funciona, és jove, i “Stardust”, de Willie Nelson, sona al Walkman Sony que sosté a la mà dreta.
Som a l’estiu de 1984 i en Willi està enamorat. Qui li ha robat el cor és aquest llençol de terra que va des de l’arenal de Sa Mesquida fins al torrent de Canyamel, del Far fins al Castell de Capdepera.
Fruit d’aquest romanç iniciat fa vuit anys, n’han nascut dues criatures: una agència de viatges a Düsseldorf i una revista de petit format anomenada “Cala Ratjada News”. Mentre sona “Moonlight in Vermont”, al cervell incansable i pillo d’en Wilfried acaba de sorgir una idea lluminosa: fer una cançó per a promocionar les festes que organitza sobre Cala Rajada a Alemanya. El tercer fill de la parella està en camí.
En tornar a Düsseldorf, ho xerra amb els seus amics de la Live Band. En Wilfried fa la lletra i Adi Krebs la música. Quan tenen el tema enllestit i assajat, decideixen fer-la encara més grossa i ficar-se a un estudi de gravació professional per enregistrar-la. Això els hi acabarà costant una petita fortuna: 7.000 marcs, uns 11.000 euros actuals. El conte de la lletera continua.
-I si per a recuperar la inversió convertim en un single, en un disc de vinil?
Així que en Willi i els seus amics premsen mil còpies de la cançó “Cala Ratjada”, perquè encara s’escrivia amb “T”.
Moltes persones guarden aquest disc com una relíquia, encara que ja no tenguin tocadiscos. A la propietària d’aquestes espatlles li deien Manuela, una al·lota de Gelsenkirchen. Manni Vogel, un jove de Colonia, li va fer la foto mentre mirava la mar i es col·locava el biquini. “En aquella epoca era la parte trasera más conocida de la zona y en los corazones de los aficionados de Cala Ratjada”, diu en Wilfried.
En Wilfried, primer a l’esquerra, i els Live Band.
Jo tenia setze anys i, a la velocitat que va el sistema hormonal d’un al·lot a aquesta edat, no veia més enllà del cul de na Manuela que il·lustra la portada. Cert, però també m’encuriosia entendre de què anava la lletra en alemany d’aquell tema que repetia el nom del meu poble sense aturar i que sonava a comerços, hotels i guinguetes de platja. Amics alemanys em digueren que parlava de mal temps, de pluja, però poca cosa més. Un tema habitual que es repetia en totes les cartes que vaig rebre d’Alemanya.
-Plou molt! Fa molt de fred! El cel sempre està gris! Enyor Cala Rajada!
I la lletra deia precisament això.
Passeig pel bosc i la pluja em mulla
al mes de juliol.
Plou sense parar
i tenc fred dins el meu jersei.
El mal temps em posa de mal humor,
però conec un lloc ple de sol,
i aquest lloc es diu:
CALA RAJADA; CALA RAJADA;
Allà el sud càlid et somriu
i tu seràs feliç
cada dia.
Tot és lleuger, tothom somriu
i ningú no necessita un iot per viure.
Aquí hi trobaràs alegria
i ningú no et menja el cap.
Què hi pot haver de més bonic?
I fins i tot la persona més desgraciada
hi troba moltes coses per fer
de dia i de nit.
CALA RAJADA; CALA RAJADA;
Allà el sud càlid et somriu
i tu seràs feliç
cada dia.
Molt bé, ja tenim els 1000 singles de “Cala Ratjada” premsats i preparats. Però ara tot aquest plàstic s’ha de fer arribar a Mallorca. Aquí entra en joc una peça fonamental: en Pep Garcia (“D’es Baviera”), pare de l’actual batlessa, Núria Garcia. Ara que les tenen fetes, les han de posar a la venda… a Cala Rajada.
En Pep “d’es Baviera” i en Toni Pocovi.
El record al carrer principal, xerrant amb mon pare, amb ulleres fosques, barba perenne i cotxes esportius brusquers. De petit, m’encantaven els cotxes descapotables, i més si eren esportius. Aquell home era el meu ídol. Una altra de les característiques que definia en Pep Garcia era la bondat. D’aquí que en Wilfried trobàs en ell l’aliat perfecte per traslladar aquell miler de discs des de Düsseldorf cap a Cala Rajada.
En Pep fent de conductor dels dimonis amb un dels seus estimats cotxes, un Biscuter Volsin. Per l’edat que té en Joan Sancho, vestit de pages a la dreta, devia ser cap a l’any 1978.
Amb un Porsche 911 Turbo de la sèrie 930 el sis d’agost de l’any 2000. Set mesos després, en Pep ens va deixar.
El mètode seria digne de Miquel Strogoff: els 1000 singles viatjarien en petits paquets -de vint-i-cinc discos cada un- dins les maletes dels turistes que venien a Mallorca en avió. Al cap de tres setmanes, en Pep va telefonar a en Wilfried:
-S’han venut totes les còpies com un llamp! Ja en podeu fer uns quants milers més!
En Pep en el moment en que comunicava que a Cala Rajada s’havien acabat els discos. Bé, o un moment semblant. A l’esquerra, un personatge desconegut que no va ser fotografiat en el seu millor moment, ans tot el contrari.
Ara ja no bastaven les maletes i els avions. Ompliren els maleters de furgonetes i cotxes que travessaren mitja Europa, embarcaren en els vaixells que unien la península amb Mallorca i, finalment, arribaren a la seva destinació. En total, aquesta banda de contrabandistes de cançons aficionats, aconseguí que s’acabassin venent 18.000 còpies de “Cala Ratjada”: en total, 720 paquets de discs!. A tres o quatre paquets per maleta, gairebé 200 persones participaren en aquella operació de “discotràfic”. En Wilfried explica que els beneficis serviren per editar tres números de “Cala Rajada News” i que continua agraïnt tot el suport que rebé dels membres del “Cala Ratjada Club” en tota aquesta moguda.
Des de 1985, la cançó sonà repetidament a les dues botigues de discos, als hotels i a molts bars del poble.
Els turistes alemanys compraven el disc per endur-se un record de les vacances o per regalar. Ara que no hi ha tocadiscos, molts guarden aquell single com una autèntica relíquia, com un petit preuat tresor, la memòria sonora d’uns estius irrepetibles que ajudava a passar els mesos llargs, freds i humits de l’hivern alemany.
Miquel Piris
