Pirates enamorats de les ones.

 

Som l’any 1979. Un missatge misteriós viatja per les molècules de l’aire, net i amable, de la primavera gabellina. N’hi ha que escolten aquell avís a la ràdio del cotxe, d’altres a ca seva. Hi topen intentant sintonitzar una emissora que arribi amb netedat per la Freqüència Modulada, la majoria menorquines. Primer senten una d’aquelles senzilles melodies pregravades d’un petit teclat que ja venien de fàbrica. A continuació, una veu diu una frase curta, concisa. En acabar, tornarà la música i, de nou, la mateixa frase.

“Ràdio Experimental de Capdepera, emetent en proves”

La ràdio fou el principal mitjà de comunicació a Mallorca des dels anys quaranta fins a finals dels seixanta del segle XX. En aquella època, a les cases dels pescadors de Cala Rajada, a més d’escoltar música, radionovel·les o notícies -sobretot a ràdio Andorra, de les poques emissores que arribava amb claredat cap a principis dels seixanta-, també paraven l’orella al que deien els pescadors a través de les emissores de les seves embarcacions. Així podien tenir la tranquil·litat de saber cap on capllevaven les barques o si necessitarien res en arribar a port: gel, caixes, bous adobats, menjar… Normalment, emetien cada dia, a unes hores determinades. En deien “el parte” i en solien fer tres. La resta del dia, no solien dir res. Puntualment, es comunicaven entre ells, per si qualcun necessitava quelcom, o per saber com anava la jornada. 

A terra també aparegueren equips de radiotelefonia. A poc a poc, es formà un grupet de radioaficionats molt actiu. En Toni Garau, de Cas Bombu, era el que tenia les millors antenes del municipi. Una d’elles esdevení llegendària per les seves dimensions ciclòpies i perquè emergia del seu terrat pitjant un botó. 

Amb la posta de sol i l’arribada de la nit, la ionosfera es convertia en una aliada invisible i les ones de ràdio podien saltar continents, transportant les veus dels radioaficionats molt més enllà de l’horitzó. Els radioaficionats calarajaders -uns aficionats molt professionals- xerraven amb Brasil, Rússia, Kazakhstan… 

Els usuaris d’aquelles emissores tenien prohibit parlar de política o religió per antena; avui ja no és una prohibició legal, però continua sent una norma de cortesia àmpliament respectada per evitar polèmiques a les ones (hauríem de pensar una mesura similar pels grups de whatsapp).

Alguns dels radioaficionats de Capdepera en una trobada amb d’altres d’Artà i Son Servera amb Marcelino López, just davall la porta, amb les ulleres damunt del cap, i Guillem Garau, segon per la dreta.

 

D’aquesta gabella de radioaficionats és d’on surt la curolla de comprar un petit aparell per constituir una emissora de ràdio. En Marce López i en Guillem Garau es posaren en contacte amb el Centro de Cultura por Correspondencia (CCC) que oferia cursos de guitarra, detectiu privat o de tècnic de ràdio. Els digueren que no volien fer cap curs, però sí comprar l’emissora de 250 wats que oferien amb les lliçons de tècnic de ràdio. Amb aquest aparell començaren a fer proves emetent des de la casa que en Marce tenia a Ses Pedreres, cap al 1979. Per comprovar-ne l’abast, anaven en cotxe recorrent el municipi. Aquell misteriós missatge travessà les fronteres de la localitat i arribà a orelles artanenques i, fins i tot, menorquines.

 

 

L’adjectiu “experimental” li van posar per cobrir-se les espatlles. No feia tant que havia mort el dictador colpista i no sabien si podien tenir problemes muntant aquella emissora alegal. El cas és que ningú no va dir res. Al revés, molts bars van mostrar el seu interès per rebre aquelles emissions perquè el fil musical del qual gaudien a Palma no arribava fins a Llevant. Alhora, comprar música per ocupar tot un dia era car i la resta d’emissores no es rebien tan bé com aquella. Així que en Biel Torres i en Marce López, que ja havien estat reclutats, anaren a can Salvador Bernat “de ses televisions” i compraren un vídeo portentós, capaç de reproduir quaranta-vuit hores de música sense aturar. 

Però l’objectiu d’en Marce i companyia era fer ràdio en directe, com havia fet una altra emissora experimental, clandestina o pirata, com li vulgueu dir: la 99.9. 

Alguns dels locutors d’aquesta emissora, passaren directament a Ràdio Experimental de Capdepera. És el cas de Biel Torres que al seu programa passà de dir-li “Esportiu 99.9” a “Esportiu 95.5”, així de simple. En Marce va posar una torreta que tenia entre Cala Rajada i Capdepera. Aquella construcció adjacent a ca seva, tenia entrada independent i sempre hi havia les claus disponibles per qui hi volgués anar en qualsevol moment. Ràdio Experimental tendria diverses ubicacions més en etapes posteriors: a Cala Rajada davant del Baviera, a darrere el Mallorquí, a Capdepera…

Jo també vaig tenir la sort de viatjar per les ones de Ràdio Experimental. En aquella època, ja sabia que volia fer periodisme i només havia fet ràdio un pic a l’institut quan el professor de català de l’Institut, Jaume Morey, ens va dur a gravar “Cau de Meravelles” a uns estudis de Palma. Com que em va agradar i volia foguejar-me, vaig convèncer tres amics de fer un programa d’humor inspirat en “Gomaespuma” que emetien a Antena 3 radio, un programa que idolatrava i que en aquells moments vivia el seu moment de màxima popularitat.  

 

La meva idea era fer guions amb seccions inventades, com les de Gomaespuma, i trufar-ho tot amb sons gravats de la televisió i molta música. Així va néixer “Plof Flops”, dues onomatopeies manllevades del llenguatge del còmic. L’única persona que ens va felicitar pel programa va ser en Marce. Hi devia veure la bona voluntat, perquè si ho escoltes avui, allò era realment infumable. A més, hi hauria algunes bromes que no passarien els filtres ètics i morals actuals. Per sort, tret d’alguns partits i els seus seguidors, la societat ha avançat. Aquí teniu un extracte d’un “Plof Flops” del 87, l’únic que conserv, amb l’entrevista falsa que li férem a un fals president de l’Associació Gay d’Espanya molt de la broma. Fins i tot, un dels companys, intenta demanar excuses abans de començar-la. Posau-ho en context, faltaven anys perquè es començàs a parlar dels drets de la comunitat LGTBIQ+ i estàvem per cuinar.

 

El carnet que ens acreditava com a col·laboradors de ràdio Capdepera la temporada 86/87.

 

Era, efectivament, ràdio experimental, molt experimental. Ara, ens ho passàvem tan bé, que alguns dels que hi fèiem programes, quan veiem que no hi havia ningú emetent, com que la clau estava davall un cossiol disponible per a qualsevol, anàvem a passar-hi l’estona posant música i dient qualque doi per antena. I no érem els únics.

Un vespre estava amb un amic a la plaça dels Pins i, fruit de l’avorriment i d’una certa maldat, vaig tenir una idea de la qual encara me’n pened. Com que la legalitat de Ràdio Experimental no estava clara del tot -era un poquet pirata-, vaig decidir fer-me passar per un Guàrdia Civil. El meu amic i jo vàrem entrar en una cabina de la plaça i marcàrem el telèfon de la ràdio.

-Ràdio Experimental de Capdepera, bon vespre.

-Buenas noches. Aquí la Guardia Civil. ¿Es usted el responsable del programa que están emitiendo ahora en ràdio Capdepera?

-Sí.

-¿Y tienen ustedes permiso para realizar tal emisión? Porqué a nosotros no nos consta y nos ponemos en marcha ahora mismo para venir a precintar sus equipos. 

-Pip, pip, pip, pip…

Va ser com si haguessin sortit d’allà amb un coet a reacció perquè al cap d’uns instants travessaren el carrer principal, i això que tampoc estaven tan a prop, un cotxe travessà a tota velocitat el carrer principal. En veure’l passar per la plaça dels pins, ens agafà un  atac de rialles majúscul, irrefrenable. Quan l’atac s’esvaí, en pensar en la velocitat del cotxe i les cares de por que m’havia semblat veure, em van agafar uns remordiments terribles. L’endemà vaig anar a explicar-li al responsable del programa que aquell Guàrdia Civil que els havia fet fugir escapats era jo, que havia estat una broma, i li vaig demanar disculpes. Aquell jove, un encant de persona, no em tornà a xerrar mai més. I no m’estranya. Mai més no vaig tornar a fer una broma d’aquell calibre a ningú. 

 

 

A aquella torre de foravila també hi anaven un grup de professors molts joves que acabaven d’arribar al poble com ara en Paco Galian, Antonio Rodrigo i Luís López. Feien un programa que es titulava “Ahí es nada la pomada” i a la darrera edició de la temporada hi convidaren alguns alumnes. Un d’ells era en Biel Flaquer Barona que aleshores tenia catorze anys qui m’ha fet arribar aquesta gravació.

 

 

En pujar a la torre va quedar enlluernat, aquell lloc era màgic, ple d’aparells, discs i bones vibracions. Fins i tot l’olor d’aquell indret era màgica. A la fi havia trobat el lloc des d’on havia sorgit el missatge misteriós que un dia havia sentit a ca seva. En Biel va quedar tan entusiasmat que tot d’una va cercar un soci per fer un programa: “Gínjol i carxofa”, un espai que alternava la música punk i el heavy metal. Sovint demanaven si qualcú els podia davallar al poble per no haver de tornar caminant i compareixien els de la Creu Roja que els baixaven en motos (evidentment, fora casc). 

En Barona hi anava sempre que podia, allò era com un club, i va continuar col·laborant a les diferents ubicacions que va tenir Ràdio Experimental i, finalment, hi treballà com a professional quan es convertí en ràdio Capdepera, emissora municipal. 

Alguns programes com el de Xerafí Nebot, “Simfonia escardada”, duraren anys. En un inici, en Xerafí hi anava amb la seva quadrilla, posaven música d’aquell temps (Siniestro, Gabinete, ràdio Futura…) i no feien gaires comentaris. Quan els amics es varen refredar, en Xerafí va començar a pujar a la torre tot sol. Entre cançó i cançó, comentava articles de revistes com “Muy interesante” i obria la línia telefònica als oients. De telefonades, no se’n rebien quasi mai, però recorda que un dia el cridà una dona de Menorca per donar-li un missatge directe, davant tota l’audiència.

-Ets horrorós! Ho fas fatal! No sé per què fas ràdio! 

Quan en Xerafí ho recorda, riu. 

-Si m’escoltàs ara, per ventura li donaria la raó a aquella dona. Deia molts de dois!

La veritat, jo l’escoltava i no era Luis del Olmo (cap de nosaltres ho era), però per a un jove que encara no havia fet els vint, era més que presentable -si aquella senyora hagués escoltat “Plof Flops!”, li hauria agafat un ictus. 

Rebre la galtada menorquina en directe va ser dur, però en Xerafí no va penjar les botes. Era l’època que molts d’aquella generació havíem partit a estudiar a fora i el poble era una mica més mort del que ja era habitual. Anar a fer ràdio era divertit i una manera de sortir, de passar una horabaixa gaudint de la música, d’invertir el temps lliure que tant et sobra quan ets jove. Per cert, finalment, l’al·lota a la què va dedicar la cançó en Xerafi va caure a les xarxes de l’amor. 

Algunes de les cançons que en Xerafí punxava a “Simfonia escardada”:

 

I programes fets per dones com na Mercè Russo, la seva germana, Marga i na Juana Maria Massanet. Un altre espai presentat per dones era “Gaya, la madre tierra” conduït per dues al·lotes acabades d’arribar des de Lleo al municipi: Maribel Magaz i Glòria Fernàndez, totes dues mestres. Les dues seleccionaven articles de la revista Integral relacionats amb la protecció de la natura, l’alimentació, l’exercici, la salut… Sobre anècdotes i dades curioses dels éssers vius i la seva relació amb el planeta. I donaven receptes vegetarianes als oients.  

Les generacions actuals han vist créixer el moviment dels youtubers i els influenciadors. Molts ho han intentat, però són pocs els que arriben a triomfar. Els que ho han intentat saben que darrere aquest triomf -tret dels casos en el que l’aparença física ho és tot-, saben que posar-se a parlar davant d’un micro no és tan senzill. Cada hora d’emissió, en requereix moltes de preparació. Per molt talent que es tengui, s’ha de picar molta pedra abans no surten els bons resultats. Però qui diu que no hi hagi plaer, diversió, emoció… en l’intent? Va ser divertit participar de Ràdio Experimental de Capdepera. Gràcies a tots els que la varen fer possible.

 

 

Garau, Piris, Galian, Flaquer, Torres i Nebot davant la torre on va néixer Radio Experimental de Capdepera.

 

 

Miquel Piris