Vida i aventures d’en Tomeu Penya per Cala Rajada

La primera formació dels Harlem amb Pep Fuster, Pistoleta; Carlos Gil, guiterra rítmica; Tomeu Penya, guitarra i veu. Acotat, en Joan Serra, bateria.

 

L’any 1966, en Bartomeu Nicolau, de can Penya (Vilafranca de Bonany), ja havia publicat un disc amb cançons compostes per ell en castellà. Tan sols tenia setze anys! Quan els Beatles gravaren el seu primer àlbum, en tenien entre denou i vint-i-dos. Encara que no en vengués cap còpia, aquella experiència ja no li treia ningú. 

Fracàs o no, decidí deixar la seva primera banda, Els Mallorquins, i fer-ne una triant els músics ell mateix. D’aquesta manera, neixé la primera formació dels Harlem. El baixista era cala rajader: Pep Fuster, Pistoleta. Per ventura el coneixereu més pel negoci que ha tengut a Cala Rajada durant dècades: la Joieria Universal.

-Donaria un mes de la meva vida per haver pogut tocar un altre mes amb els Harlem. Va ser l’època més guapa de la meva vida. Assajàvem totes les hores del rellotge: dins un pis, a un soterrani a ca ma mare, a un centre de l’església i a foravila, per Vilafranca, al costat del Restaurant Es Cruce. En Tomeu era molt exigent. No és que fos un tirà, però no hi havia temps per sa diversió. A més d’assajar i tocar a les nits, jo feia feina a la joieria. Després d’una actuació de tres hores, acabaves rebentat, especialment de la veu (cantar esgota). Però a aquella edat, podies fer moltes coses. Hi havia un ambient molt bo. Érem molt bons al·lots, molt educats…  És clar que hihavia harmonies! Amb en Penya és obligatori fer harmonies. Ell ja componia cançons i les tocàvem. Musicalment, ens guanyava a tots i era s’ànima d’es grup. Sa seva il·lusió era cantar en mallorquí. No li agradava gaire cantar en anglès.  Jo hauriacontinuat, però me’n vaig anar a la mili i després, en tornar, em vaig dedicar a la joieria en exclusiva. Encara conserv el baix penjat a ca nostra. Amb els Harlem rèiem molt. En aquests anys, sempre que m’he trobat amb en Tomeu hi ha hagut una alegria grossa.

En aquest vídeo històric de l’any 1968 podeu veure els primers Harlem en acció a partir del minut 00:29 al “Concurso Músico Vocales de Santanyí” (Imatges facilitades per  l’Ajuntament de Santanyí del Fons Bartomeu “Ruton”). En Tomeu s’ha sorprés de veure’s cantar sense guitarra i és que en el tema que interpretaren, ell tocava la introducció amb el saxo. Són les primeres imatges en vídeo d’una actuació d’en Tomeu Penya.

 

El baix amb què Pep Fuster tocava amb els Harlem, pintat a mà amb imatges de Magical Mystery Tour. La beatlemania també havia arribat als músics joves de Mallorca.

 

En Pep va formar part del primer Harlem. Llavors feien suplències als Beta de Búffalo Club i a Bolero. Amb el segon Harlem, ja els van fitxar per ser la banda resident d’una sala de festes cala rajadera. 

-A Cala Rajada hi vaig tornar amb so segon Harlem, que era apoteòsic. És lo millor que he fet com a conjunt i es que ha sonat millor amb diferència. Jo tenia devuit, denou anys. Érem en Pep Portell, Joan Bibiloni, Jaume Amengual (Jimmy), en Rafel Aguiló, que ja no hi és i  en Macià. En aquell temps jo tocava sa guitarra i es saxo. 

Els Harlem actuant al Club 69 de Cala Rajada: Joan Bibiloni, guitarra i veu; Rafael Aguiló, bateria i veus; Tomeu Nicolau, Penya, veu, guitarra i saxo; Jaume Amengual, Jimmy, baix i veus; Maties Verger, saxo i Pep Portell, Pianista.

 

Dos d’aquells músics, en Jimmy i en Joan Bibiloni, en el futur, tendran papers primordials en la vida i carrera d’en Tomeu. Els Harlem havien arribat a Cala Rajada com a banda resident per passar-hi tota la temporada. Era el mes d’abril. I en Tomeu es va rendir als seus encants. 

-Me vaig anemorar de Cala Rajada. Era un poblet de puta mare, amb un turisme alemany familiar. Era sa perla d’es Mediterrani. 

Els contractaren a una nova discoteca construïda, com no, a un subterrani: “Club 69”, un homenatge a l’any en què va ser obert o un dribling de primera divisió a la censura. La discoteca era tan i tan nova que encara no tenia els permisos per obrir quan els Harlem hi arribaren. Els havien contractat com a banda resident a partir del mes d’abril, però ni tan sols havien acabat les obres. I quan les acabaren, encara no havia arribat el permís. Passaren l’abril, el maig i el juny. Als seus devuit anys, en Tomeu i els seus companys es trobaren passant mesos a Cala Rajada cobrant, assajant i pescant —peixos i estrangeres— amb tots els menjars pagats. Un autèntic drama, aquell estiu del 69. Pobres Harlem!

-El que va obrir el Club 69 era un personatge molt bo, en Pere Bonnin. Molt complidor. Mos va donar un xalet per viure al carrer Magallanes de quatre habitacions. I també mos pagava es menjar a l’Hostal Manila. Mos tractava molt bé, com a reis. Me pareix que acabàrem vivint a foravila, però bé, se va portar beníssim amb noltros, un deu.

A primera fila: Rafel Aguiló, Tomeu Nicolau i  Maties Verger. A segona: Jaume Amengual, Joan Bibiloni i Pep Portell.

 

En Joan Bibiloni recorda aquella època d’una manera molt general, però quan xerres amb ell una estona, van sortint detalls. Ell no s’ho va passar tan bé. Tenia fam d’escenari, d’actuar davant del públic.

-Els Harlem érem una tribu de gent que ho feiem bé. Ara, esperar tot aquell temps… Jo lo que volia era tocar! Per a un músic es millor assaig és un concert. Sa memòria de Cala Rajada la tenc bastant llunyana, pensa que jo només tenia setze anys. Me’n record que havia acabat d’estar un any sencer per una malaltia d’es fémur que encara arrossec. Aquell any assajàvem a dins es meu quarto amb Los Lagartos i tocava sa guitarra dins es llit. Anava enguixat fins a sa panxa. Mos venien a veure totes ses femelletes de La Caritat i La Puresa perquè en Rafel, es bateria, era molt guapot. Però en aquell temps a Manacor no hi havia res de “trui erótico festivo”. El que és brutal de ses fotos aquestes d’es Harlem és es traje que duiem: me c. en sa seva p. llana! Jo era un “arlequinet”, però en Tomeu, que ja era major d’edat -i ja era un bon músic-, en aquell temps ja feia honor a sa seva llegenda femellera. Jo ni me n’anava a sa platja amb una tovallola perquè no me venia de gust, ni podia anar a discoteques perquè no tenia s’edat. Només pensava en tocar.

A banda d’iniciar llegendes, en Tomeu ja començava a mostrar dues característiques que l’acompanyarien tota la vida: la puntualitat i l’exigència. Si quedaves a una hora, més valia ser-hi. I si tocaves amb ell, més valia no equivocar-te de to.

Assajaven durant hores, de vegades des de les vuit o les nou del matí fins a l’hora de dinar, i encara hi podien tornar el capvespre. En Tomeu no volia que els Harlem sonassin bé: volia que sonassin tan bé com fos possible. Especialment quan arribava el moment de fer harmonies vocals com explica Jaume Amengual, Jimmy, baixista dels Harlem.

-Vàrem tenir ses nostres confrontacions. Era un líder enèrgic. Molt “durillo”. Hi va haver una temporada que no mos xerràvem massa. Però s’amistat va anar per davant. En Tomeu, com a líder del grup, era molt exigent. Especialment amb les harmonies vocals. Si qualcú s’equivocava de to, hi podia haver brou. Haver estudiat solfeig tan jove i guitarra clàssica, li dona una base musical molt sòlida com a músic. Amb els Harlem tocàrem tots els estils: des de rock a balades passant pel reggae… tret del reggaeton, que no ens va tocar a noltros, ho tocarem tot. A en Tomeu li ha anat bé perquè ell va descobrir que era en mallorquí que volia cantar.

Però per aquesta descoberta, encara falta més o manco una dècada. Els assajos i l’espera per inaugurar el Club 69 varen valer la pena. Els Harlem arribaren a juliol amb les piles tan posades que, fins i tot, els anaven a escoltar els companys de professió de dins i fora Cala Rajada. En Tomeu era capaç d’harmonitzar les veus dels integrants del grup i que sonassin com els seus admirats Beatles.  

Tot i la seva qualitat, en aquell moment eren considerats “teloners”, no grup principal. Acabaven de començar. Així, també feien suplències a Bolero i a Buffalo quan faltaven els grups residents, com els Beta. 

Una nit, tocant a Bolero, en Tomeu des de l’escenari fità una dona preciosa. Des d’aquell moment, va començar a cantar just per ella. I ella, en quedà encisada. Tant, que l’esperà i l’anà a veure al final del concert.

Però aquella nit hi havia partida de cartes a la cuina de la casa que hi havia adjacent a Bolero, el que avui és Àngels, i el joc és una altra de les grans passions d’en Tomeu. El vilafranquer li digué a aquella al·lota que s’assegués, que havia de jugar unes mans. Jugaren fins que es va fer de dia. En Tomeu anà a despertar-la i ella, sobresaltada, comença a repetir:

-Mein mann! Mein mann! (El meu home! El meu home!)

-Hier bin ich, ich bin dein Mann. (Som aquí, jo som el teu home!)

Però no, no es referia a en Tomeu sinó a l’home amb qui estava casada. En Tomeu l’acompanyà pitjant a fons l’accelerador del seu quatre ela perquè aquella al·lota esglaiada es retrobàs amb l’espós.

Segons Joan Bibiloni: “Els Harlem vàrem acabar formant un quartet amb n’Amengual, en Portell, n’Aguiló i jo. Sonava de puta mare. Jo crec que, sense menysprear ningú, ha estat sa vegada que Harlem ha sonat millor”. La polèmica està servida.

Miquel Piris

 

Primera part:

La veu d’un poble (I)