Seguidament, el ritme de l’obra és trepidant i la declamació intrèpida, de vívids diàlegs, amb una feina actoral que es desplega en un espai singular, on s’aprofita fins i tot la trona de l’església, en aquest cas per recrear el personatge d”Elionor Massanet Prats, que com bé comenta Miquel Flaquer “Llull” en la seva anterior crònica “Una glopada d’aire gabellí”, “emmalaltí d’amor”, eufemisme ben trobat per no fer referència a la bogeria (la víctima, com bé comenta l’escriptor gabellí, sorgeix per mor d’un món que en aquell temps (aquell?) era regentat pels homus); interpretada per na “Toti”, qui treu a relluir el seu caràcter que s’hi escau en papers potents. Sense deixar de banda la interpretació d’aquesta actriu, destaca l’original manera que té de presentar-nos el “Cegu” Ferrer, amb la sensació de les flaires en què ell podia interpretar els paisatges gabellins, curiosament el paper el domina Fuster, que ja s’havia posat sota la pell d’un altre invident, Madò Rafela Servera “Calona” en el monòleg La Claror, de Noctàmbuls teatre, tant aquesta com aquell, molt ben caracteritzats.
El teatre documental és la font de la que beu aquesta obra, basat en recerca a entrevistes, cròniques o altres documents, que serveixen per bastir l’obra amb aquesta estructura d’investigació, basta recordar també l’obra de Jaume Miró, Els llargs camins, tan relacionada amb la companyia Es Mussol, però, atenció, aquesta nova versió d’Alenar té un caire diferent, es fa una nova lectura, que cobra sentit en el moment actual en què els personatges més propers al públic articulen el mecanisme teatral que entretela la comunitat en el gruix argumental i qüestiona el posicionament d’un poble ancorat, i perdonau l’hipèrbole, pràcticament en l’Antic Testament (amb aquesta afirmació crec que els actors m’hauran de fer lloc a Moscari), aquell “shhhhhhh…” que sorgeix de la pesantor i que emmascara tics, prejudicis i secrets per por a no mostrar-se com realment són, és allò del què diran, aquesta és la diferència que pesa tal vegada més que el paper que puguin jugar els personatges històrics, tot i que també serveixen de contrapunt i mirall d’aquests arquetipus que vénen a simbolitzar objectes de burla i escarni per part de la plebs, com per exemple quatre infants que d’amagats jutgen la gabellina boja, titllant-la fins i tot de prostituta (“pe, u, te, a”, diu, innocentment, un dels nens). Tampoc hi manca la part de la Capdepera dels exiliats centreeuropeus, la mateixa que surt al documental El temps s’esmicola: Jack Bilbo, Franz Blei, Heinz kraschutzki,..que també enllaça amb la representació de 2019. En aquesta ocasió la crítica és més mordaç dels espais (i no llocs, com antany) que recreaven aquell món idíl·lic: Wikiki, Las estrellas…ara desfigurats identitàriament i perduts del que havia estat tota la seva idiosincràcia.
Finalment, Alenar era una obra que no podia caure en l’oblit i que el seu “rescat” ha estat tot un encert. El dos punt zero és per advertir-nos de quelcom imminent: la creació col·lectiva té com a resultat l’auscultació del batec de la comunitat gabellina, ple de ranera, tal vegada, i que resta allargat dins un bassiot de sang, en les llòbregues golfes de la història fosca del poble. Això, però són figues d’un altre paner! Moltíssimes gràcies per fer-nos respirar l’aire pur d’aquest endemisme teatral!
Joan Cabalgante Guasp
