per Miquel Llull.
Aquests darrers dies hi ha hagut dues notícies que haurien d’haver trasbalsat el món. El món democràtic si més no.
La instal·lació d’una pantalla gegant a Cala Rajada anticipa una nit “elèctrica” entre els seguidors espanyols i la colònia argenitna
En Wilfried té la mirada perduda a l’horitzó. L’aigua de Cala Agulla el banya per davall de la cintura a una temperatura deliciosa, tèbia, quasi amniòtica, de finals d’agost/Miquel Piris
“En Wilfried representa una espècie en extinció. Forma part d’aquella generació d’alemanys que varen incorporar Mallorca a la seva biografia”. Miquel Piris
Fer vuitanta anys és una fita, no en faré vuitanta més i, per això, ens vam reunir amb la família per a celebrar-ho. I com? Menjant, clar! / Jaume Fuster
per Miquel Llull.
Una de les coses que he anat aprenent aquests meus darrers anys alemanys, és el dol que va suposar per molts d’escriptors i artistes l’exili…
“No bastava tocar bé. Havies de saber llegir una sala. Havies de saber llegir la gent. Aquesta és la part invisible de l’ofici” / Miquel Piris
A Mallorca hi va haver centenars de músics que varen tenir una escola igual de dura que els Beatles./ per Miquel Piris
Les persones banyistes, altra cop, ens trobam desprotegides davant aquests fets./ MPuig
Amics, agafau sa pella pes mànec i posau el cor en la vostra relació amb els fogons.