XIROI DISCO POOL (V)

Tiquets, Dubois i sorpresa a Broadway

La meva lletra sempre m’ha fet molt d’oi. No és cap exageració: era un desastre sense estil ni dignitat. Vaig provar de tot —girar-la, fer-la grossa, petita, lligada— i al final em va quedar una mena de còctel estrany que no hi havia per on agafar-lo. Quan vaig aprendre a escriure a màquina, vaig sentir una pau interior comparable a la de qui s’escalfa davant del foc després d’haver passat molt de fred.

Ara, amb la falta de pràctica, escric pitjor que els metges, però la meva signatura resta intacta. Record que en unes trobades escolars a Sant Llorenç, quan em varen fer signar un document, vaig improvisar: una M tombada i una P com si fos una bandera. I ja està. Aquella va ser la meva firma per sempre més. Dues inicials i fora. He estalviat hores de la meva vida gràcies a això i a no haver-me de pentinar, però crec que no n’he invertit cap en res de profit.

Com que a l’època que feia de tiqueter a Xiroi totes les invitacions que repartia havien d’anar signades, fer una signatura tan simple era fantàstic. En repartia tantes, que els meus dos germans m’havien d’ajudar. Ca meva es va omplir d’aquells cartronets que anaven encapçalats per una frase que em va quedar gravada com un tatuatge a la memòria: “Erleben Sie eine unglaubliche Nacht”, “Submergeix-te en una nit increïble”. Clar, tenint en compte que a la discoteca hi havia una piscina climatitzada, estava ben trobat.

Molts d’aquells caramulls acabaven al costat de la caixa registradora del supermercat de Toni Nadal, al carrer de Cala Agulla, i a la d’en Pep Pipo. Mai no els estaré prou agraït. Altres les repartia personalment pel passeig, amb un alemany macarrònic que repetia com un lloro:

—Wollen Sie Freikarten für Xiroi??

Jo no era ben bé un relacions públiques de debò perquè només parlava anglès, però amb aquest idioma ja em defensava si havia d’aclarar qualsevol cosa als turistes. Ara, anar als bars a fer clients i coses així, no ho vaig fer mai, no hagués sabut per on començar.

Llavors, cap al 1987, de tiqueters a Cala Rajada no n’hi havia gaires. Jo feia parella amb en Jan, un alemany amb qui ens ho vam passar pipa. Amb ell vaig descobrir el ZZ Top, grup que el tornava boig i des de llavors, a mi també. Quan se li va acabar el contracte, només em va deixar un mocador penjat d’un cossiol de ca nostra i vàrem perdre el contacte per sempre. Llàstima, s’havia quedat amb la idea que a mi em costava horrors escriure cartes i no em va deixar ni la seva adreça. Em vaig quedar amb el dubte de si va aconseguir fer-se milionari amb el negoci que volia posar en marxa: una agència de publicitat per posar anuncis damunt dels taxis. Un dia que estava al passeig marítim, passada la platja de Na Ferradura, arribà el cotxe de la policia municipal. En veure’ls, vaig intentar desaparèixer. Rere meu, vaig deixar un feix d’invitacions damunt d’una d’aquelles faroles baixes de ciment que hi havia per tot el recorregut. El municipal em cridà.

–Ei, tu, t’has deixat això!

Ni multa, ni sermó. Res. M’estranyà pel que m’havia passat unes setmanes abans i que feia que anàs a fer feina amb un poc de por pensant que el que feia no era del tot legal (i llavors, sí que ho era). L’anècdota també succeí al passeig marítim. En passar per davant de S’Uró -un bar amb un nom que molts no identificàvem amb l’animal sinó amb el teixit produït per l’alzina surera. Qualcú m’agafà per l’espatlla, em girà i es posà a cridar-me.

-Hem d’anar a la Guàrdia Civil tu i jo?!

Era un empresari de la nit a qui coneixia de feia molts anys. No l’havia vist enfadat fins aquell dia. En aquell moment, no vaig entendre a què venia aquella violència verbal. Però Xiroi havia buïdat un poc -o bastant, depèn del cas- diverses discoteques petites de Cala Rajada. Ell veia el seu negoci en perill i aquella angoixa el va empènyer contra mi. Al cap d’un temps, va deixar el local que tenia i en va muntar un altre que li va donar molt més beneficis dels que hagués obtingut sense moure’s. Aquest cas és la prova palpable que una crisi no sempre és negativa sinó tot el contrari. En acabar la descarregada, li vaig dir una única frase.

–No m’esperava això de tu – i me’n vaig anar.

Tres gabellines fent una copa -una tota sola-, a Xiroi. El cendrer també és un vestigi dels temps: es podia fumar arreu.

Part de l’equip de cambrers de Xiroi que hi havia aquell estiu eren vells coneguts de Bananas: Toni Serapio, Jose Luis i Antonio “Sánchez”, àlies Travolta. A aquest darrer el varen renyar un poc per la quantitat de vegades que convidava a les clientes. La solució que va trobar en Travolta va ser comprar caixes de Dubois a l’economat, anar-les posant en fresc i així no haver de mirar prim. N’Antonio, era tot un dandy.

En Toni Travolta és recordat amb molta estima per tota la gent amb qui he parlat sobre Xiroi. Un animal de nit que en tancar encara anava a fer una copa allà on estigués obert a xerrar. “Travolta era el que unia tot en aquella època perquè se duia bé amb tothom. Me’n record que quan vaig anar a Cala Rajada l’any 2022 em va explicar la vida i miracles de tothom que havia passat per allà”, m’explica n’Ignacio Allende, del que prest parlarem.

José Luís, Travolta i Serapio, un trio d’amics i treballadors que es va mantenir un raig d’anys.

Els que sí parlaven alemany eren en José Luis i els dos Tonis. Per novembre els donaven un mes de vacances i anaven a Alemanya a la festa que s’hi feia de Cala Rajada. Quan deien que venien de Xiroi, de Mallorca, el tractament era de VIP. Passava el mateix a qualsevol discoteca de Palma. Ser personal de Xiroi era una credencial.

Toni Serapio, a més de servir copes i posar les llums, també va fer de DJ ocasionalment i de relacions públiques en els darrers anys que va fer feina a Xiroi.

Un client habitual d’aquella època s’havia guanyat un àlies gràcies a la seva gran capacitat pulmonar a l’hora de córrer; diguem-li “Pulmón”. Ningú no sospitava que aquell al·lot, simpàtic, prim i deixondit, davall la roba, amagava un òrgan que engrandiria encara més la seva llegenda. El pastís es va descobrir una nit que, amb un grup d’amics, va anar a Palma a veure l’espectacle per a adults del club Broadway. En un dels números, van demanar un voluntari entre el públic. Empès pels amics, va sortir una mica a contracor. En ser dalt de l’escenari i ensenyar el que tenia entre les cames, es varen sentir exclamacions d’admiració. Tal era la seva magnificència que el varen contractar i es va quedar a fer-hi feina una temporada. Tot i el descobriment, el varen continuar anomenant amb l’antic àlies. A més, Joan XXIII ja estava agafat.

“L’any 1988 Xiroi obria a l’hivern i, en el moment que vaig fer el vídeo d’on he extret aquesta foto, ballaven rockabilly a la tarima del Xiroi amb Rocky Sharpe & The Replays” (Toni Garriga).

Rocky Sharpe & The Replays – Shout! Shout! (Knock Yourself Out) (Official Audio)

Miquel Piris

Articles anteriors

Xiroi Disco Pool (I) De fideu carbonitzat a relacions públiques

Xiroi Disco Pool (II) Gent de pas, històries de fons

Xiroi Disco Pool (III) DJ Toni Garriga: el 4×4 de Xiroi

Xiroi Disco Pool IV: Retorn al futur