L’aparició d’aquest lliurament haurà coincidit, si fa no fa, amb el retorn a casa del nostre fill Pere, després de dues setmanes a Àfrica. A Madagascar, concretament. Li agrada prou, l’aventura, i no té cap problema per partir tot sol. I aquí quedam nosaltres, passant una mica de pena per si sorgeix algun problema, lluny de remeis. Estic davant l’ordinador, escrivint, i en Pere encara és pel món. Esper que l’article que llegiu s’avengui amb les meves previsions.
Com podeu suposar, parlar d’aquest viatge té per objectiu prioritari saber què es menja per aquells indrets tan llunyans, quins són els ingredients que comanden la seva cuina i quina manera tenen de cuinar. Hem de partir de la base que Madagascar és un dels països més pobres del món, amb un PIB entre 16.000 i 19.000 milions de dòlars (en el lloc 137 global), i un PIB per càpita entre 600 i 1.000 dòlars (lloc 190) molt per sota de la mitjana mundial. Més del 78% de la població viu per davall del llindar de la pobresa, cosa que impedeix un accés regular a l’alimentació bàsica. En aquest brou de cultiu, la desnutrició infantil constitueix una de les crisis humanitàries més greus del món, cosa que afecta al voltant de dos milions de menors de cinc anys. Des de fa un grapat d’anys, «Herbes de Can Planetes», amb part dels guanys en el Mercat Medieval, apadrina un grup de nines malgaixes a fi que el seu creixement sigui el més adient possible. És una gota d’aigua dins la mar, però els de les Herbes fan el que poden.
Tornem al menjar. En Pere ens ha anat informant i ens ha enviat un caramull d’imatges que ens permeten fer-nos una idea de la gastronomia d’aquell país, si més no la que ell ha conegut. És clar que el que menja un viatger europeu, als restaurants i hotels de la seva ruta, no deu ser el mateix que cadascú posa a l’olla a ca seva. Carn, bàsicament, porc, zebú, pollastre…; peix, sense saber què es menja exactament, a més de llagostins de riu; a vegades, carn i peix mesclats; verdures variades, amb la mandioca molt present; arròs bullit quasi empre; postres a partir de productes locals, de coco i altres fruites.
Aquest article anirà acompanyat de més imatges que les habituals, i en un segon lliurament, d’aquí a dues setmanes, ja esbrinarem amb en Pere els detalls del viatge i, especialment del menjar de Madagascar.
Evidentment, hi ha més coses, però, com he dit, farem un segon lliurament on mirarem de completar la crònica d’aquest viatge africà. Hem de parlar de la flora i la fauna (amb els endèmics lèmurs com a referent imprescindible), d’una banda, i dels aspectes socials i econòmics, de l’altra. Però això ja serà amb en Pere.
I no podia acabar aquesta crònica sense parlar d’esclata-sangs. Per ca nostra, vull dir pels redols del poble més o manco habituals (cala Gat, sa Tortuga, els Provençals, el Coll de Marina…), de moment no he sentit parlar de res. Vull dir que fins ara no se n’han trobat, segons admet un especialista. En canvi, els meus nets sí que en trobaren uns quants, com podeu veure a la imatge, però va ser per… Manacor! Jo que soc un desastre com a cercador, que no en trob ni quan es fan al mig del camí, sí que soc molt aficionat a menjar-ne. M’agraden ferm. A veure si esclaten!
Jaume Fuster Alzinar
Tots els articles de Jaume Fuster en aquesta secció:
4. Més farina!
8. Extremadura son dos: Cáceres y Badajoz
9. Festes del Carme, davantal posat
10. De la carronya al tumbet de rajada
11. Així es guanya un concurs de paelles
12. Cuinera en cap
13. Cas Bombu, l’art de cuinar
15. Llampuga passada per aigua
16. Felipe Dengra, paraula de professional
18. Aguiat de rap
19. –Ara ve Nadal
22. Disbauxa
23. Fa hivern
24. Felip Esteva, cuina en vena
25. Sopes amb peix
26. Bullit d’ossos i altres delicadeses
30. Taula compartida
32. Arròs de Paumer
33. Què tal unes galtes de porc?
36. D’alcovats i altres fruites
37. Arròs assolellat
39. Llampugues!
40. Un variat amb na Paca Morey
42. Taulades