CAP VERMELL

Presentam la versió catalana del capítol dedicat a Capdepera i a Mallorca de la biografia de Dorothea Bate, descobridora del Myotragus a la cova de na Barxa. Aquesta biografia és obra de KAROLYN SHINDLER i la versió catalana i les notes són de BIEL MIR amb correccions de MARIA ÀNGELA MELIS. En aquesta segona edicío hem afegit un article imprescindible de JOSEP TERRASSA, que justifica aquesta edició i il·lumina l’estat de la qüestió.

Antoni Domínguez Moll (1903-1939) va escriure diverses novel·les. Amb el batibull de la Guerra Civil es varen perdre quan estaven –sembla– a punt de publicar-se. Només es conserva aquesta, «Més fort que l’odi», i de manera fragmentària i incompleta. Es va publicar per entregues a la revista «Foch y Fum», dirigida per Es Mascle Ros, entre el 27 de novembre de 1931 i 21 de gener de 1933. Aquí es presenta l’experiment de Domínguez en català amb versió de Maria Àngela Melis.

Després d’alguns accidents, el 2011 es va fer la gran exposició sobre el naufragi del mític vaixell «El Golea». Aquesta publicació ve a ser el catàleg d’aquella exposició.

Aquesta és la Memòria del 62 [per un pèl no arribàrem al 69, Uf!, Llàstima!] programes que es realitzaren entre l’octubre del 1993 i l’abril del 1995 a Capdepera Ràdio 107.5. S’inclouen les rutes de navegació amb els seus corresponents mapes i una selecció dels poemes i les cançons que es llegiren, fotografies diverses, un llistat de totes les cançons i de tots els grups i cantants que es punxaren al llarg de les 130 hores en què el satèl·lit (Satellite of Love, Lou Reed dixit) unia el «Golea» i la Cova Negra.

Ha passat el temps. de fet han passat molts anys des de que es varen imprimir aquests papers que avui hem recuperat, parcialment. cal dir, per tant, que algunes de les il·lustracions que acompanyen els texts varen ser fetes per Francesc Roca i Francisco croissier. Que la versió alemanya d’un dels poemes és de Mateu Gili. Que la serigrafia d’algunes cobertes es deuen a la mà cuinera del «gran» Felip Blancus Esteva. i que en aquestes revistes hi varen escriure o dibuixar multitud de caçadors d’esclata-sangs i de puu.

[Lo imprevisto] Es una obra extraordinaria por lo que no es: rehúye ser una obra de retórica política. A López Torres le hubiera resultado fácil incidir en las declaraciones políticas de Aragon en Front rouge, o de Alberti en El poeta en la calle. Sin embargo, su libro no contiene amenazas, ni reconvenciones ni lamentaciones; el poeta no cita ningún nombre, ni fecha, ni suceso comprobable. No aparece ningún enemigo, sino los sentimientos del enemigo, representados como una «cloaca de desdenes»; y no hay ninguna víctima excepto la libertad física. [MORRIS 1983:30]

La relació de Climent Garau amb Capdepera, tot i la dilatada residència a Bunyola, mai es va trencar i, durant un període llarg i fructífer, Cap Vermell en va ser vincle intel·lectual i afectiu. I nosaltres, amb la nostra comunicació, vàrem mirar d’estirar el fil de la nissaga dels Garau «Climentó», de veure la decisiva influència que aquesta família va tenir en el desenvolupament urbanístic de Cala Rajada, a partir del segle xIx, i de resseguir-ne les petjades fins als nostres dies. Aquest que teniu aquí n’és el resultat.

El patrimoni cultural i familiar de la nostra família troba en aquest torrer el punt d’inflexió que permet superar segles marcats per una economia de subsistència.

En aquesta comunicació tractarem de fer una primera aproximació gabellina a la biografia de Jack Bilbo [Hugo Baruch], fent especial esment a la seva vinculació amb Cala Rajada, on s’hi va estar una llarga temporada entre 1932 i el maig de 1933. També tractarem d’analitzar breument la seva visió de la nostra terra que es desprèn dels seus escrits i tractarem de confrontar-los amb la realitat. ho farem utilitzant textos d’historiadors i d’escriptors.

Aquells anys capdepera exportava tres grans productes: l’obra de pauma, ametles i porcs grassos. els nostres traginers únicament comercialitzaven l’obra de palma, ja que, pel fet de ser un producte local, no interessava als grans comerciants illencs. En canvi, les ametles i els porcs grassos s’enviaven a Palma. En el cas dels porcs, era en Joan March Verga qui marcava els preus que després imposava a la seva xarxa de comerciants locals i aquests el posaven als ramaders.

Entorn a l’any 1910 s’instal·là a Capdepera la família Alcaina, formada pel matrimoni i tres filles petites. El pare, Enric, era valencià i aleshores tenia 36 anys; la mare, Maria Pedraza, era una madrilenya de 29 anys. Els últims temps havien actuat a Palma i a alguns pobles, però quan presentaren el seu espectacle a Capdepera tengueren tant d’èxit que s’hi quedaren a viure durant uns tres anys. El 15 de juliol de 1911 nasqué el fill Joan al carrer de Palma núm. 26, on residien. Els Alcaina eren uns rodamóns; vint anys més tard romanien a Barcelona.

Sens dubte seria una important contribució a la memòria cultural de les Illes Balears, si aquest llibre –Torquemadas Schatten (L’ombra de Torquemada)– aparegués en traducció catalana. El seu autor, Karl Otten (1889-1963), és un dels fundadors i màxim exponent de l’expressionisme alemany. Ens ha llegat una obra molt variada que abasta tant llibres de viatges i manifestos poètics com guions cinematogràfics (entre d’altres per GW Pabst) i biografies (per exemple la de Toussaint Louverture, alliberador d’Haití).

Tot va començar en dilluns, talment com comencen les setmanes en aquesta part del món. Quan vaig acabar la feina, vaig dinar i me’n vaig anar cap al súper a comprar. Na Joana m’havia deixat penjada a la gelera la llista de les coses que necessitàvem, perquè ella, evidentment, era l’organitzada de la casa i no jo, que sempre he estat un desastre. Fruita, verdura, carn, peix, llaunes diverses, begudes sense alcohol, formatges, cuixots, lleixiu, pols de rentar, bosses de fems, tàmpax, desodorant, xampú…

Abans de 1931 l’activitat turística local fou atesa per dos grans establiments que per ser tan diferents un de l’altre es complementaven: eren Cas Bombu i l’hotel Castellet. Representaven dues visions del fenomen turístic, uns negocis que nasqueren en èpoques diferents i que foren el reflex del caràcter i la mentalitat dels seus propietaris.

El personatge de Pere Antoni Melis ens acosta a una part de Capdepera, la més catòlica, sobre la qual encara no s’ha fet cap monografia. A finals del xix i començaments del xx el catolicisme va reaccionar contra la «intrusió» dels metodistes i dels espiritistes: el vicari Artigues, els frares ligorians, els tradicionalistes, en foren els protagonistes, juntament amb Antoni Maria Alcover. Aquest darrer ens enllaça amb Pere Antoni Melis, sens dubte un del personatges més curiosos d’aquest món catòlic que reacciona contra el «liberalisme» i la «modernitat».

La publicació de «La idea és infinita» ha estat tota una aventura i com a tal me la prenc. És evident que en les aventures hi ha de tot: des del plaer al dolor, passant per totes les gradacions de les experiències humanes i, per tant, puc afirmar que res de tot això m’ha estat aliè mentre anava fent la feina que ha donat pas a un petit objecte que és, malgrat tot, un gran artefacte cultural: un llibre. Ara que gairebé tot ha acabat, podria fer un balanç de l’experiència i in- tentar explicar les «emocions» que han florit mentre les paraules s’ajuntaven en frases i mentre veia com creixien els vertaders protagonistes de tota aquesta «història». Però només puc dir que la connexió amb els «esperits» existeix, que he «vist» les persones i que aquestes «m’han» acompanyat.

Presentam diversos documents produïts al voltant de l’edició i presentació del llibre de Josep Terrassa, L’espiritisme a Capdepera, que ha estat tot un esdeveniment tant al nostre poble com fora d’ell. Bona prova d’això es va veure el mateix dia de la presentació, el 12 de maig de 2017, amb el teatre ple i també amb el reguitzell de notícies i articles que n’han parlat i que hem reunit en aquesta publicació, a la qual caldria afegir-hi algunes entrevistes fetes a les ràdios.

En els primers anys de la guerra les illes foren borbòniques; però el setembre de 1706 una flota austriacista ancorada davant Ciutat aconseguí la capitulació de l’illa. Aquell canvi de bàndol provocà un esclat d’alegria per tota l’illa. Aleshores Carles III ja s’havia compromès a respectar les lleis i les institucions dels diferents Regnes que formaven la Corona d’Aragó; d’aquesta manera la disputa dinàstica es convertia en una lluita per un model d’estat.

Quan l’ajuntament, en nom del poble, aconseguia la propietat del Castell, dia 19 de maig de 1983, començà per a tots una nova tasca: integrar el Castell dins la nostra activitat cultural. La paraula integració té un significat molt ample, agombola moltes activitats. En aquells moments me vaig proposar, d’entre les activitats més urgents i necessàries, la feina de recollir la documentació que se coneixia referent a la història del Castell. al mateix temps, desitjava que la meva tasca tengués una utilitat a l’hora d’emprendre la restauració; volia elaborar la documentació donant-li un sentit. aquestes fulles estan escrites amb la doble finalitat.

Publicam en edició digital el primer llibre de Joan Rai, amb motiu del desè aniversari de la seva mort i de la col·locació d’una placa que, seguint una llarga tradició europea, mostrarà a tothom on va viure.
Quant al text, s’han fet unes petites correccions ortogràfiques i tipogràfiques i s’han afegit algunes de les il·lustracions que acompanyaven els textos en la seva publicació original a la revista Cap Vermell. Algunes d’aquestes il·lustracions són del mateix Rai i d’altres no. Acompanyen el llibre dos pròlegs de Jaume Fuster, un del 1989 i l’altre escrit expressament per a aquesta edició digital.

Tots coneixem, almanco damunt-damunt, la personalitat i l’obra de mossèn Antoni Maria Alcover. Se li pot aplicar aquell enginyós comentari que ell mateix fa d’en Tià de sa Real, en el tom V de les seves Rondaies: «És una casta d’home que, com ell, només en neix un cada cent anys, i casi mai sura». Vaig tenir la satisfacció de participar en aquest «any Alcover» amb la publicació d’un esborrany primerenc sobre la seva obra. Es tracta d’un treball que vaig elaborar i presentar l’estiu de 1961 al «Certamen Científico-Literario» del Seminari titulat L’obra literària de mossèn Antoni Maria Alcover, tema proposat com a preludi del centenari del seu naixement. El llibre ha aparegut recentment amb el títol Planter de paraules. L’obra escrita d’Antoni Maria Alcover …

La darrera carta, d’octubre de 2017, vol reflectir el meu rebuig més absolut al comportament d’unes institucions que, finalment, han demostrat que determinats interessos estan per damunt dels drets més fonamentals dels ciutadans. El seu posicionament corrobora, al meu parer, allò que he volgut denunciar en algunes cartes anteriors. Ara, els moments que vivim generen gran quantitat d’hipòtesis. tant els mitjans de comunicació com les xarxes socials estan aportant opinions de tota mena i, fins i tot, construeixen un ambient de confusió gens positiu, al contrari. Els ciutadans no sabem si la situació entre Catalunya i Espanya està tutelada per les institucions europees o per qui, mentre el govern espanyol es dedica a fer ofrenes al Sr. Juncker (premi Princesa d’Astúries i doctor Honoris Causa per la Universitat de Salamanca), i a d’altres; o bé es juga tot a una carta d’unes eleccions a les quals s’ha de concórrer amb uns paràmetres delimitats.

Un dels plaers de l’historiador o, millor encara, de l’investigador, és trobar documents que semblaven perduts, que hom havia imaginat que existien però donava per impossible poder arribar a trobar. Però, per què investigam el passat? Aquesta és una pregunta difícil de respondre en unes poques retxes. Després de donar-li moltes voltes, creiem que la manera més senzilla d’explicar-ho, és dir que ho feim per amor, talment com se fan moltes coses en aquesta vida. És per amor que solem començar, que comencen les històries, els fets, i la investigació històrica no podia escapar a aquesta premissa.

Quan el 18 de juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil l’exèrcit espanyol no estava preparat per afrontar un conflicte bèl·lic d’aquelles dimensions; per això, una vegada consumada la tràgica divisió interna, la gran preocupació era com equipar-se amb material bèl·lic modern i disposar d’un eficaç subministrament. Tota guerra civil paralitza i enfonsa l’economia del país i la moneda perd el seu valor; per això, els subministradors d’armes, municions i recursos de tot tipus volen cobrar amb valors segurs; aleshores, normalment, exigeixen ser pagats amb or. La República comptava amb la reserva d’or emmagatzemada en el Banc d’Espanya i l’utilitzà per fer pagaments a Rússia a canvi d’armes i assessors militars. Aquelles reserves d’or es convertiren, per qüestions de propaganda, en «l’or de Moscou».

Com podeu suposar és molt difícil, per no dir impossible, resumir breument qui era Joan Alzina en unes poques frases. En un moment de la seva vida va ser uns dels nostrus grans somiadors, perquè la gent d’ordre també en va tenir, de somiadors. Gràcies a ell els gabellins podem viatjar, sempre que volem i necessitam, a la ciutat de Paradella, que és el nostru paradís particular. Mai li ho podrem agrair prou! «Hem de donar notícia d’un llibre absolutament excepcional, tant per la seva extensió com pel seu contingut. Es tracta d’una obra de 855 pàgines, fruit d’un llarguíssim treball en arxius, en hemeroteques i fins i tot acudint a la tradició oral de Capdepera. L’objectiu d’aquesta àmplia recerca és arrodonir la biografia d’un personatge singular, nascut precisament a Capdepera el 1883, d’una família relacionada amb l’integrisme carlista». [Josep Massot i Muntaner]

Quan vaig arribar a Tenerife a començaments dels vuitanta no m’imaginava res del que va passar i que tot allò arribaria a ser tan important per mi. Bé, són coses que passen! El que és cert és que tot just arribar-hi, vaig sentir parlar d’un jove poeta que havia mort no feia molts anys. Es tractava de Félix Francisco Casanova. Vaig aconseguir llegir un parell de llibres seus i també alguns articles que en parlaven, i sempre me va quedar el cuquet de fer qualque cosa amb aquells poemes. Bé, en realitat només podia traduir-ne alguns, perquè, com moltes altres vegades he fet, era una manera que també fossin meus. [El traductor]

El projecte d’aquest conte va sorgir després de participar en el retorn a la mar de la tortuga marina “Cannoli”. Tortuga curada i recuperada per la fundació Palma Aquàrium, i tornada a la mar a la platja de Cala Agulla. Mitjançant el receptor que els tècnics li havien col·locat damunt la closca, vàrem poder seguir tot el viatge a diari i amb total precisió que feia la nostra tortuga. Aquesta ruta és la que ens ha guiat per imaginar aquesta història.

Avui presentam un text que podria ser un dels primers publicats a la premsa mallorquina per un gabellí [amb el permís del Diari de Buja], per un gabellí republicà concretament i, com gairebé sempre, trobar-lo ha estat fruit de la casualitat. cercant coses relacionades amb Capdepera va sortir un fragment d’aquest article, que podreu llegir a continuació, citat en una memòria d’investigació d’Ana I. Gargallo sobre el diari republicà federal El Iris del Pueblo.

Tenia en ment escriure una altra mena d’article, però l’atzar, com gairebé sempre, m’ha empès a parlar, breument i provisionalment, sobre el 18 de Juliol de 1936 a Capdepera. Me demanaren clarícies sobre Pere Pascual roig Patró (1893-1980), i això me va dur a revisar els papers i altra mena de documents que es troben al meu abast per tal de saber alguna cosa d’aquest homu. i llavors va aparèixer la Causa 178/37 que és la que avui em propòs mostrar i transcriure en part. Perquè amb ella tendrem una idea aproximada del que va passar a Capdepera el 18 de juliol (no gaire cosa, ja vos ho avanç) i de les conseqüències en el temps que va tenir.

El dia 2 de desembre de 2017,1 durant el període d’exhumació de la fosa de Porreres, na Catalina Moyà Moll (1934) va poder identificar a son pare, Baltasar Moyà Bauzà (1899-1937), picador de pedra i socialista, assassinat el 15 de gener de 1937 a mans del bàndol franquista. aquest fet suposa el final d’un llarg i complicat procés de localització del cos, on, a més a més, havia vingut marcat per la participació de na Catalina en un pioner procés judicial contra els crims del franquisme.

L’any 1955 vingué a habitar a teniente Pérez rojo 2, la casa que hi ha just passat el pont d’en Barona, Grigore manoilescu. era veïnat de la meva padrina. Jo sabia que era romanès, que havia estat ministre al seu país i que havia hagut de partir perseguit pels comunistes que el volien matar. Havia deixat allà, a més de moltes altres coses menys importants, el seu germà, la seva dona i una filla de vuit anys. tenia un gran afecte per la meva germana i ell mateix manifestava que li recordava la filla que havia hagut d’abandonar quinze anys abans.

Caldria fer un projecte a nivell europeu de tota l’artesania de teixits de fibres vegetals que encara es treballen per tal d’intercanviar experiències i plantejar un futur comú. I la darrera, molt particular i concreta: de cara a Capdepera, afirmaria que l’obra de pauma hauria de ser un objectiu estratègic com a municipi i s’hauria fomentar la seva producció, incentivar el seu us, la di- fusió de la feina i de tot el procés (de fet son l’únic municipi de Mallorca on es fa una recollida de paumes), i, perquè no, tornar a utilitzar el logotip FET A CAPDEPERA.

Hi ha personatges que tot i tenir relació amb un lloc i haver estat partícips en certa ocasió de la seva promoció, en són totalment desconeguts. Aquest és el cas de Claude Dervenn, una incansable viatgera francesa escriptora de nombrosos llibres de viatge i que l’any 1932 es va acostar a les Balears per escriure un llibre, molt poc conegut, editat per l’Editorial Occitània a l’any 1933 titulat «Les Baléares».

Fa molts anys que coneixia l’autor com un dels membres destacats dels poetes de la Generació Beat i també com a artífex de l’orientalisme d’alguns dels seus poemes i, a més, perquè fou ell qui va suggerir a Jack Kerouac que anàs a fer feina de guardabosc a les muntanyes, la qual cosa va donar com a fruit, entre d’altres, la novel·la «The Dharma Bums» (Els pòtols místics, en la versió catalana de Manuel de Pedrolo, Proa, 1967), en la qual Snyder és el personatge Japhy Ryder. amb aquesta novel·la ens assabentàrem que fou Snyder qui va ajudar a omplir d’espiritualitat tot aquell moviment beat i li va donar una de les seves senyes d’identitat que, juntament amb el qualificatiu de «vertadera literatura proletària», segons paraules del mateix Snyder, el convertiren en un dels moviments més potents del segle xx.

«Estava casat amb una dona tan arbitràriament bella perquè, malgrat la seva joventut insultant, fos superior la seva bellesa a la seva joventut. Ella es masturbava quotidianament al seu damunt, mentre besava el retrat d’un al·lot de suau bigoti obscur.» La publicación de Crimen en 1934 actuó como bomba en la timorata sociedad insular y aun en los círculos culturales peninsulares más estrechos. obra subversiva, que acredita el valor de rebeldía radical y voluntad incendiaria que las teorías del movimiento surrealista tuvieron desde su origen, muestra que el escritor canario supo estar «a la altura». Crimen le acarreó recias críticas y furibundos ataques reaccionarios. Por él fue denunciado al Ministerio de instrucción Pública por las asociaciones católicas de Las Palmas, que alegaban pornografía e insultos a la moral. Por él le sería quitada la cátedra en 1936, mientras sacerdotes y falangistas quemaban públicamente ejemplares del libro. [PÉREZ CORRALES 1984:61]

«En Jaume Fuster travant records ha escrit una crònica sentimental de Cala Rajada fent palès que ens trobam davant d’un escriptor. Fàcil hauria estar deixar-se emportar per l’exaltació d’un temps fugisser i sempre millor que el present, carregar a tort i a dret contra el que l’ha llastimat o convertir-la en un simple passar comptes, deixant la crònica en un atrabiliari pamflet; però no, en Jaume Fuster fuig com del diable de l’autocomplaença, de l’adoctrinament, de la moralina, del sentimentalisme.» [llucià rinyon] «Gabriel García Márquez va dir: «La vida no és la que vivim, sinó com la recordam per explicar-la». Celistre, vos evocarà imatges, vos farà so- miar i vos transportarà, encara que sia per comparació, a la vostra infància, a una època que ja no tornarà.» [Pere Cortada] «El fet d’escriure, d’explicar-nos, és una aventura intel·lectual. A Celistre en Jaume ens parla de Cala Rajada i de com s’hi ha relacionat, però en el recorregut també descobrireu un guia que ens descriu les interioritats d’institucions locals, com l’escola o l’església; el moll com a centre neuràlgic del poble i personatges peculiars com en toni Morató Tonet.» [Josep Terrassa]

Entre el 2006 i el 2009 vaig fer un programa per a Capdepera Ràdio i SiS Ràdio que, evidentment, es titulava La Biblioteca del Golea. es tractava de triar cinc o sis poemes d’un llibre de poesia i també unes cinc o sis cançons, i després fer una cosa tan senzilla com llegir els poemes i intercalar-los amb les cançons. Foren un total de 103 llibres els que passaren pel programa i, com podeu suposar, hi va haver de tot, però sempre –o gairebé sempre– poesia.

Gairebé tothom considera que Lawrence Ferlinghetti (Nova York, 1919) és un dels grans poetes de la Generació Beat, encara que ell mateix no s’hi considera, no vull dir poeta, sinó beat. Sigui com sigui, però, tothom ho pensa així, o gairebé tothom, si voleu. A l’antologia de poesia beat que va publicar Margaret Randall el 1969 [en espanyol a Visor, 1977] hi ha uns quants poemes de Ferlinghetti, un dels quals és d’aquest llibre que avui ens ocupa, i, per tant, figura entre els màxims representants d’aquest corrent poètic que va sacsejar la cosmovisió que la societat nord-americana tenia d’ella mateixa entre els anys 50 i 60 del segle passat.

Ah, en resum, Alcover i Alou defensaven la mateixa interpretació literal de la Bíblia. Això sens dubte els unia i per això, potser, no polemitzaren entre ells i situava Alou en una posició més que contradictòria, vist des d’avui si més no. Tot això, evidentment, dit de manera provisional a l’espera que puguin sortir nous texts que desmenteixin aquestes afirmacions tal vegada un poc poca soltes per part meva.

«El juny de 1981 vaig llegir «Howl», d’allen Ginsberg (1926-1997) cinc anys després de fer-ho amb Poeta en Nueva York de García Lorca. No cal dir que vaig quedar tocat per la força d’aquell poema i, durant uns anys, em va acompanyar en aquelles llargues nits que semblaven que no s’acabaven mai, o, si més no fins que Walter Bloch tancava el seu bar.» [El traductor]. «La generació beat pot ser entesa com un aspecte de la tendència mundial per tal que els intel·lectuals reconsiderin la naturalesa de l’individu humà, l’existència, les raons personals, les qualitats de l’amor i de l’odi i els mitjans per assolir la saviesa. L’existencialisme, el modern moviment pacifista-anarquista, l’interès actual dels occidentals pel budisme zen, formen part d’aquesta tendència. La generació beat és especialment interessant perquè no es tracta d’un moviment intel·lectual, sinó d’un de creatiu: persones que han tallat els seus vincles amb la societat benestant per viure d’una manera independent escrivint poemes i pintant quadres, ensopegant i arriscant – però sense trobar cap motiu d’apatia o de desànim. Van cap a qualque banda.» [Gary Snyder]

«En un país normal, els estudis monogràfics acostumen a tenir una consideració molt positiva, tant si es tracta de biografies de personatges destacats en algun camp, com d’històries locals de pobles o ciutats o bé d’algun grup, entitat o associació específica, sense els quals no sigui comprensible una visió general de l’evolució d’un municipi concret. Les monografies, idò, són obres necessàries, com a complementàries d’una mirada general i és amb la suma de totes elles que pot arribar a configurar-se, pròpiament, una història nacional o general. Si això és així en indrets on l’evolució de la societat ha tingut una vida relativament plàcida, en el cas del nostre país, sotmès permanentment als sotracs d’una història adversa, les monografies esdevenen instruments de coneixement del tot imprescindibles.» [Josep-Lluís Carod-Rovira]

«Bâtir la civilisation du temps libéré» és un petit llibre format per tres articles, l’autor dels quals és André Gorz, que van ser publicats al periòdic Le Monde Diplomatique abans del 22 de setembre del 2007. L’he traduït per entendre’l bé, no podia perdre-me’n ni mitja paraula. Per mi, traduir-lo, ha estat tan necessari com desentelar un vidre; volia beure tot el que diu com si fos un forat. I ara, breument, intentaré explicar-vos per què. esper que les meves raons us empenyin també a llegir-lo.

En aquests temps de confinament ens adonam que en realitat fa molta estona que ho estam, de confinats. Moltes vegades havia tengut aquesta sensació que no sabia molt bé com transmetre. Tancats dins una caixa que cada cop ens sembla més petita. Sí, és vera, ens han fet uns petits foradets per on circula una mica d’aire fresc i una llum tot just insinuada. i ara ja ni tan sols podem «veure enterrar els morts». Els viatges són petits. Les estrelles només les veiem si les dibuixam en el cartró de la caixa on estam tancats. La llibertat només són paraules que escrivim en el mateix cartró on dibuixam les estrelles. Però les estrelles existeixen i la llibertat és a la nostra ment, a les muntanyes de la nostra ment, concretament. Cal pujar aquestes muntanyes i, per tant, cal sortir de la caixa i després baixar un altre cop pels caminois que ens duen a les nostres estimades platges, on tot és i serà possible. [del Pròleg]

En Jaume guaita als paisatges d’esquena a la civilització, decebut del negoci del progrés que li vengueren com la panacea per aconseguir l’harmonia i la felicitat universals. Aquests refer la crosta del món, anar constantment quadriculant mapes, «són canvis, per ventura no tots sense compensació, que la persona de temperament conservador inevitablement lamentarà. canvis amb els quals serà difícil conciliar-se…». Però en girar la vista, de tornada, no pot evitar el suplici de veure fet malbé el país, el paisatge i el paisanatge. [llucià rinyon al pròleg]

Tot i així, també hi ha calma en els poemes, una realitat íntima i propera, la que ens regala l’autor en un lloc que estimam, perquè coneixem, i uns personatges, tot i que cruels, propers als transcurs de les nostres vides, més poètiques ara que coneixem aquesta rondalla a dos temps, uns versos que esperem que perdurin en el temps. Bona nit de capvespre! [Joan Cabalgante al Pròleg]

En el Taller Gabellí d’Escriptura hi han participat Jaume Fuster, Miquel Llull i Pere Joan Tous. Aquests poemes, per tant, estan escrits a sis mans en uns moments en què tot semblava que ens fugia d’entre les nostres mans. La poesia, però, les ha retornat i ara són un altre cop aquí per recordar-nos totes aquelles coses que eren, són i seran importants.

L’amu Antoni Coix no atura ni en temps de pandèmia mundial i, tots noltrus, rebem puntualment instruccions seves per tal de continuar les tasques inacabables de reconstrucció de Capdepera. Per això tots els detalls són importants i són peces d’un engranatge que, vistes una per una, sembla que tenen una importància relativa. tan relativa que, a vegades, pareix que no en tenen gens, d’importància. Però no és vera: són els nostrus ulls els que sovint no disposen de la sensibilitat suficient per a entendre i traduir al cervell els moviments d’aquestes peces tan petites i, molt menys encara, explicar-se el funcionament de tot el mecanisme i interpretar els missatges que ens envia en forma de tic-tac.

Al 1347 una pesta originària del nord de la Xina arriba a Florència. Volent protegir-se’n, deu jovençans es retiren a una possessió on, per anà passant l’estona, decideixen imitar als qui als inicis del segle XX en una pandèmia procedent de la Xina central, obligats a quedar-se resguardats a casa, maten el temps escrivint «El Corsari Groc»; una narració en la que no tots els autors saben qui són els altres ni quin capítol els tocarà escriure a cadascun. Tot i que els deu jovençans planyen no gaudir d’e-mail, whatsapp, twitter, apps ni estrambòtics estris consemblants i lamenten no poder emprar-los, àdhuc no tenien les paraules per a identificar-los, se’n surten prou be. [©Màgia Negre]

–«Mentre vaig viure a El Terreno, a Ciutat, únicament em relacionava amb presumptes intel·lectuals, poetes, escriptors, dramaturgs, és a dir, vivíem amb nosaltres mateixos, que és una trista manera de viure. Però els Galmés eren una excepció. Paco Galmés –Déu el tengui al seu costat– fou el darrer Mèdici del protocol a la Generalitat. Quelcom, idò, molt seriós». Així s’expressava l’escriptor i periodista Arturo San Agustín, fa uns anys, quan parlava de Capdepera, de la casa familiar dels Galmés a Cala Agulla, prop de s’entrador, on es va reunir amb un grup de gabellins amb qui recorregué tota la contrada. d’aquesta trobada havia de nàixer un llibre, dels dinars a casa dels Galmés sorgiren càntics de lloança envers la rajada amb tumbet que preparava na Margalida, l’esposa d’en Paco, a qui tots anomenaven Margo. Rajada fresca i aquest tumbet, l’aguiat de patates, carabassó, pebres vermells, albergínia, tomàtiga, all i un poc de sal. La rajada escabetxada o les sopes mallorquines de Margo: sopes de pa i verdures, sopes de pobre, ja que els millors plats de totes les cuines els varen crear les dones de camperols, de foravilers i pescadors. [Meyme]

Capdepera ha recuperat una ancestral tradició vinculada a les festes del solstici d’hivern: l’Alei-alei. La festa consisteix a encendre unes torxes anomenades «manats de faies», fetes amb les tiges de la flor del càrritx, i recórrer els carrers del poble per part dels infants mentre es canta una enigmàtica cançó popular: Alei, alei, / penjat amb un cabell. / Anit, anit,
un gall farcit. / Demà, demà, / el mos hem de menjar. I passat demà, / el mos hem d’acabar.

Ja fa massa temps que tenc pendent un treball ampli sobre Antoni Domínguez Moll (1903-1939). Altres afers m’han desviat del camí que em portava a parlar amb ell i d’ell. Ara, de sobte, me n’adon que no sé si mai la podré acabar, aquesta feina que tenc començada i fins i tot avançada. Mai ho hem sabut, però ara desconeixem si la setmana que ve serem vius. potser és per això que he fet una returada i he recollit aquests tres articles en els quals parl de Domínguez i també hi parla ell amb la seva pròpia veu. capitalisme, caciquisme, socialisme… es posen en el focus d’un escriptor que tractà, amb la ploma, de deixar un testimoni gabellí de la lluita internacional a favor de les classes subalternes. una lluita, malgrat tot, encara ben actual. Que persones com Domínguez fracassassin i fossin assassinades per això, i que algunes de les seves «receptes» hagin quedat superades, no lleva actualitat especialment a la seva actitud davant la vida, sempre amb «testa nua» i «cor salvatge», a la manera d’Ausiàs March i també de Gary Snyder.

Cap Vermell, com a tota organització, ha tingut alts i baixos. aquesta comunicació fou la nostra aportació a les Jornades que l’Institut d’Estudis Baleàrics convocà l’any 2009 sota el títol de Els estudis i la premsa local al segle XXI i que nosaltres titularem amb el «+de 25 anys». De fet anàvem pel 28, però feia dos anys de la publicació digital i estàvem eufòrics perquè teníem 500 visites diàries. L’associació Premsa Forana, de la que formam part des de la seva fundació, no tenia clar que una publicació digital pogués estar associada sense publicar res en paper (l’anuari ens va salvar). Érem de les poques publicacions en xarxa. A la comunicació ho dèiem: «El primer any de www.capvermell.org havíem rebut més cartes que els 25 anys anteriors». també apuntàvem cap a una major xarxa de col·laboradors no habituals. Tot això s’ha confirmat. avui, amb més de 2.500 visites diàries situam el nostre sostre prop del milió de visites a l’any. Queda aquest document com un altre element per a la història de Cap Vermell i de Capdepera.

Alguns dels nostres grans problemes, com la incapacitat de l’estat per a reformar-se o l’agressivitat dels polítics, tenen un llarg recorregut històric. Els francesos, per exemple, van per la V República, és a dir, en un poc més d’un segle i mig han reformat cinc vegades les institucions que els representen i les lleis per adaptar-se a les noves necessitats. Aquí parlam de retocar la constitució però hi ha tan poca convicció i és tot tan complicat que deixam passar el temps; mentre rodolam pels viaranys de la impotència.

Al final del 1917 els artanencs més sensibles al progrés econòmic feien una bona descripció del poble veí, Capdepera, i de la modernitat de les seves al·lotes, tot i que amb uns tints que continuaven cultivant l’estereotip del bello sexo: «Moltes vegades hem dit que els gabellins ens guanyen a ser emprenedors en comerç i en indústria i que sempre ens van davant en el camí del progrés. […] Capdepera, poble de terres pobres i eixutes, cavalca damunt el coll d’una serra de marès, seca i desvalguda. Per no tenir, no té ni senyors, els que aquí deim senyors. Però és un poble industrial que fabrica obra de pauma i això el fa créixer i viure molt millor, en general, que Artà i Son Servera, que són pobles rurals. Socialment els gabellins són diferents de nosaltres; basta anar a les festes de Sant Bartomeu i fixar-se en el que més miren els fadrins: les fadrines. I és que les al·lotes de Capdepera són polides i regalades, fines i airoses, presu- mides; els seus vestits tenen el tall de cosidora modista, els seus pentinats són capritxosos i subtils, gasten sabons d’olors fines; canten i ballen amb gràcia i amorosia; i, sobretot, no duen mocador al cap, i amb això no vull dir que les nostres no siguin també garrides.»

Us presentam el cinquè número de la col·lecció de còmics dedicats a dones destacades, inserits en la campanya «Mallorca té nom de dona».
La idea ha estat mostrar una gran varietat de dones que, nascudes a Mallorca o no, han aportat alguna cosa rellevant a la societat. Enguany presentam una dona extraordinària, absolutament desconeguda per a la immensa majoria de la població, Dorothea Bate. Nascuda a Gal·les el 1878, va fer el que cap altra s’havia atrevit a fer, presentar-se al Museu d’Història Natural de Londres i demanar-hi feina. Tenia 19 anys i, com gairebé cap dona en la seva època, no havia tingut formació reglada. Però va demostrar tenir tants de coneixements autodidactes, que la varen contractar com el que seria avui una becària. El 1909, als 31 anys, va venir a Mallorca, llavors una «illa recòndita» i se sap que va visitar l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg; volem imaginar-la sopant en companyia de Catalina Homar, la primera dona a la qual dedicàrem un còmic. Durant diversos mesos la va recórrer, cercant fòssils d’animals. Recordem que anava amb faldilla llarga i cotilla i que, vestida així, s’enfilava per penya-segats, cercant coves al costat de la mar. [Nina Parrón]

Celebram que enguany Capdepera faci un exercici de memòria i d’investigació sobre una figura femenina quasi oblidada o ignorada fins ara, com és Dorothea Bate, científica i paleontòloga gal·lesa, descobridora de Myotragus balearicus. És hora que dones com ella recuperin el seu lloc en la història i nosaltres una part molt important de la nostra identitat que ens ha estat negada. [Jesús Jurado]

Solen dir que qui no brama de ruc, brama d`ase vell. I això és el que m’ha passat a mi en diferents àmbits de la vida: el sacerdoci, la pintura, l’excursionisme… Vaig entrar al Seminari a l’edat de vint anys (som el més vell del curs, però encara bram, amb ‘ruquet’ o sense). La vocació pictòrica m’arribà bastant més tard, quan ja duia un parell d’anys de capellà i havia doblegat la trentena. Em vaig iniciar dins el món de la pintura de forma purament autodidacta, sense cap examen d’ingrés ni estudis especialitzats; però també diu la saviesa popular: Caminant caminant van a Roma. La ‘comissió permanent’ de «Modèlics i modelicons» (revista dels meus condeixebles) ha tengut la deferència (no sé si encertada o no) de dedicar el calendari del 2015 a la meva pintura, proposta que he acceptat amb molt de gust. Si el gust també és vostre, molt millor. [Pere Orpí]

A través d’aquest article esbrinarem qui eren els republicans federals de Capdepera i el seu projecte polític. En coneixerem distints moments de la seva història. Per exemple, un de crucial va ser el Sexenni Revolucionari (1868-1874). Aquests sis anys foren clau per entendre fets singulars d’aquesta localitat, com n’és l’arrelament d’altres religions, com el metodisme, o creences com l’espiritisme entre els seus habitants. analitzarem també la seva organització durant una època de manca de llibertats i de clandestinitat pels republicans, com és la Restauració borbònica i dedicarem un capítol especial a la societat Unió obrera Balear, hereva de tot allò que suposà l’esperit de la Revolució de Setembre i que aplegà tota la dissidència religiosa durant el decenni dels anys vuitanta i noranta. a més, a Capdepera es reivindicà la igualtat entre homes i dones i es dugueren a terme pràctiques mutualistes i cooperativistes. aquestes idees foren recollides per un naixent socialisme que, a Mallorca, a principi de segle xx, començà a liderar el moviment obrer i que precisament a Capdepera arrelaren ben aviat i amb èxit.

Iker, volem comptar amb tu…1, 2, 3… fins on faci falta. A Capdepera, a l’hospital i on faci falta. I amb tots els superherois i superheroïnes que, com tu, tenen, cada dia, una lluita infatigable per superar la seva malaltia. Volem comptar amb tots els qui teniu aquest «superpoder» per a superar adversitats amb una rialla, per tornar començar quan tothom pensa que s’ha acabat, per donar ànims als pares quan no veuen final i per gaudir dels moments d’alegria com si mai s’hagués d’acabar. Què seria de nosaltres si no poguéssim comptar amb els superherois per emmirallar-nos! Començam?

Com diu Lorenzo Croissier: «L’obra del meu germà Francisco és l’obra de l’aprenent autodidacta. La de l’autor summament emocional i intuïtiu. La de l’explorador que aprèn a integrar les claus i aportacions d’altres autors, i, sense pretendre-ho, es converteix en un altre estrany missatger còmplice de les mateixes sensacions que altres ja han viscut, descobrint un llenguatge propi i personal.» «…però si ara algú em demanàs «què punyetes és això de la vertadera literatura proletària [true proletarians literature]» de la qual parla Gary Snyder per referir-se a la Generació Beat?, qui representa ara aquesta literatura?, no ho dubtaria ni un moment i diria, sense vacil·lar, el nom de Francisco Croissier com un dels puntals d’aquesta literatura, sempre en evolució des del temps de les cavernes, sempre revolucionària, sempre acompanyant-nos en aquest trànsit cap a qualque banda on mai no acabam d’arribar, però que existeix malgrat tot.» [Miquel Llull]

Segurament va ser l’estiu del 85 en un pis del Barri Gòtic de la Ciutat de Mallorca que ens decidírem, en Pep Cuní i jo, a intentar versionar Jim Morrison perquè, evidentment, escoltàvem molt The doors, i des de feia molts anys. Sigui com sigui ho anàrem fent amb ganes i la feina va durar un parell de temporades, amb moltes interrupcions, com ja es pot suposar. Però a poc a poc s’anaren fent les versions i després les corregíem i ens les remiràvem. Fins que gairebé tenguérem una carpeta plena. I aquella carpeta va restar en un calaix. I fins el 1994.

Dulce s’encongeix sobre el llit i sota una llàntia portàtil escriu. La seva paraula és premonició, nihilisme embolicat en un llenguatge directe, com en López Torres, a qui mai recordam prou, amb els seus recolzaments en el surrealisme, sense abús, amb un vers lliure ben resolt generalment, amb els seus imprevistos, les seves sentències i versicles. Anticipant una certa narrativitat però així mateix valent-se del contrapunt imaginista, quan no assajant un neoromanticisme exaltador del jo, amb marcats elements que s’adhereixen al tema fonamental de l’amor, la mort i el tràgic destí. [Roberto Cabrera]

Aquesta és la tercera entrega de versions catalanes d’escriptors surrealistes de Tenerife. L’havien precedit Allò imprevist de Domingo López Torres i Crim d’Agustín Espinosa i esper que, en un temps raonable, poder-ne afegir d’altres, per tal de com- pletar una imatge que m’ha perseguit des de vaig aterrar a Tenerife el 1982. Per tant, fa anys que vaig començar aquesta tasca, però sempre va ser interrompuda per una o altra causa. Malgrat tot, pens que el lector ja es pot fer una idea de la immensitat que va representar tota aquella munió de persones que es dedicaren a penetrar dins els nostrus sentits i, amb encerts i errors, encalçaren una cosa tan senzilla i tan descomunal com ho és la llibertat. Evidentment, en aquestes qüestions res és regalat. Tot s’ha de guanyar. I això pot tenir un preu. I els escriptors canaris a vegades guanyaren –un centímetre de llibertat– i a vegades perderen i pagaren amb la vida, o amb la renúncia. Sigui com sigui, esper que entre tots sabem valorar el seu «intent». En tot cas, jo ho faig.

Els poemes d’aquesta publicació es varen escriure entre Capdepera i la Ciutat de Mallorca el 1985. Es publiquen talment com s’han trobat, només amb algunes correccions ortogrà- fiques. Les il·lustracions, excepte la coberta i la contraberta, són producte de la casualitat digital i, evidentment, han estat afegides a posteriori. Alguns dels poemes s’han publicat al bloc El Naufragi del Golea, Segona Època.

En els anys cinquanta l’autor de La solitud del corredor de fons va viure a Sóller al que ara és el carrer de Sa Mar i a altres llocs. Aquí, després de que li rebutjassin moltes obres de les que havia realitzat, va escriure la seva primera novel·la d’èxit: Dissabte a la nit i diumenge al matí que posteriorment es va dur al cinema. Amb la comunicació intentarem esbrinar qui fou Sillitoe i la seva estada a Sóller i Fornalutx a més de la seva decisiva relació amb Robert Graves al qual anava a veure a Deià en bicicleta.

Aquest llibre es va publicar el 1996, però l’estava escrivint al llarg dels anys en què ens vàrem conèixer i tractar. aquests anys foren uns anys d’estudi i de reflexió, d’aventures inconnexes a simple vista, però travades per un desig de coneixement que no tancava la porta a res. Segurament Croissier i jo estàvem passant per un procés semblant i fèiem uns viatges similars, i per això connectàrem. La nostra ment estava oberta a tot, a la música, el rock, el punk, el reggae, Bob dylan…, la poesia, la història… i vèiem el món com la nostra llar. al mateix temps, però, també fèiem un viatge cap a les nostres arrels, un viatge cap a les nostres fonts interiors que omplien el riu de la vida per tal que aquest fos navegable. [Miquel Llull]

Recopilam en aquesta publicació digital tota una sèrie de d’entrevistes, articles i parlaments al voltant de la celebració dels 40 anys de la fundació de la nostra revista. Malgrat que aquests actes de celebració s’han vist limitats per la situació sanitària d’extrema perillositat, hem volgut mantenir-ne alguns i d’altres s’han posposat per a quan les circumstàncies millorin i ens poguem permetre un retrobament de veres i amb totes les garanties.
Mentrestant, vos proposam que llegiu aquesta publicació amb tota una sèrie de texts actuals que, a la vegada, ens ajuden a reflexionar sobre el passat i sobre el futur. La publicació, però, acaba amb un text «antic» de Joan Rai que, a manera d’epíleg, també ens serveix per fer un petit homenatge a un dels fundadors de Cap Vermell.

La festa de l’Alei-alei a Capdepera, és una tradició única a Mallorca que l’any 2018 la recuperàrem després de més de 50 anys de no celebrar-la. A Capdepera, tothom que de petit va celebrar l’Alei-alei ho recorda amb gran alegria. La festa era tan senzilla com intensa: el dissabte de Nadal, entrada de fosca, els padrins feien uns focs enmig dels carrers i els nins i nines podien jugar amb foc. Córrer amb un manat de fales enceses cantant o recitant la cançoneta: «Alei, alei, ⁄ penjant amb un cabell. ⁄ Anit, anit, / un gall farcit. / Demà, demà, / el mos hem de menjar. / I passat demà, el mos hem de acabar».

El 2016, coincidint amb el 70è aniversari de la fundació del CE Escolar, Miquel Bestard va iniciar una sèrie col·laboracions que Cap Vermell va anar publicant i que el 2020 van arribar als 10 articles. Era, és, la Història del CE Escolar, una visió exhaustiva i acurada del naixement i evolució, al llarg de set dècades, d’una institució que és el principal referent esportiu del nostre municipi. Aquests articles es varen publicar il·lustrats per més de 500 fotografies, testimoni gràfic essencial de tots aquests anys, imatges imprescindibles que segurament engrescaran molts de lectors de futures generacions. Ara, aquests articles, aquest gavadal de feina d’investigació i recopilació que ha duit a terme en Miquel Bestard, pren forma de llibre, que és el mitjà on la història té el seu hàbitat natural, per molt que les noves tecnologies i els sistemes digitals sembli que volen arraconar els mitjans impresos. [Jaume Fuster]

El castell de capdepera, el nostre castell, participa d’aquesta humanitat petrificada. enfilat estratègicament damunt un turó vetla la vila. us proposam conèixer la seva història de la mà i el talant de jeroni de berard, il.lustre visitant en el nostre relat. escoltau bocabadats el governador del castell explicant les funcions defensives de la fortalesa. seguiu el fil de la tortuga que ens acompanyarà sàviament pàgina a pàgina. Pensau, en girar les pàgines, i amb rialla ampla, que nosaltres som els hereus d’aquella gent. I aquesta és, de debò, la nostra història. [Els autors]

El cas de de Riart ens serveix per mostrar i demostrar la pesada càrrega que hem hagut de suportar els catalans, siguem gabellins o ampurdanesus, la pesada càrrega d’aguantar un colonialisme estrident per part d’un Regne d’Espanya, intolerant, supremacista, etnocida i gens permissiu amb l’esperit català que ens acompanya des de fa més de mil anys. Perquè Francesc de Riart forma part d’una més de les generacions que han [hem] vist eixermada la seva / notra vida. Riart com a mestre, com a poeta i com a català, va veure la seva vida sotmesa a un xantatge insuportable per part d’una ideologia que encara ens dona mala vida com a catalans que som i que no du camí d’aturar-se. Només ens queda l’energia i l’esperança. i per això encara som aquí. Aquí hi són els poemes, i també hi és el mètode Montessori que, amb tots els seus defectes, va aportar una mica de llum a la misèria escolar del segle xx. [Miquel Llull]

«En demanen un pròleg per posar davant els dos magnífics estudis que els dos companys, Berta Paz i Miquel Llull, han dedicat a la figura del metge gabellí Joan Alzina i Melis. Quin sentit o finalitat poden tenir les meves paraules? En la meva opinió fer un repàs –amb tota seguretat apressat– de l’evolució —la història— de la psiquiatria, amb el propòsit de que els lectors del llibre puguin inserir-hi el pensament i la trajectòria d’un dels més importants psiquiatres que ha donat Mallorca. En la síntesi que intentaré, empraré material –poc– de primera mà i majoritàriament de segona o, fins i tot, de tercera. Miraré de fugir de l’anomenat presentisme, és a dir, de trobar fonamentalment antecedents a les categories que ara semblen ben establertes, i de sostenir, en conseqüència, un atracament teleològic tan fals en l’evolució de la natura com en l’esdevenir històric.» [Francesc Bujosa] «Quan començàrem aquest treball, no pensàvem, ni de bon tros!, que resseguir la trajectòria d’aquest gabellí, ens duria per tots aquests paisatges, físics i ideològics, que hem visitat. La nostra sorpresa també ha estat molt gran i, a vegades, ens hem sentit molt pro- pers al personatge i d’altres molt allunyat. Trobar l’equilibri, per tant, no ha estat fàcil. Ho hem tractat de fer. El lector dirà si ho hem aconseguit o no.» [Miquel Llull] [TEXT COMPLET]

Molts de vosaltres potser encara el recordareu, assegut a la fresca, en el carrer Fondo, un poc més amunt que el quarter de la Guàrdia Civil, magre, capell posat, una cama damunt l’altra, xerrador, ulleretes d’intel·lectual. Aquest home, que un atac de cor se’n va dur de sobte, el 5 de de- sembre de 1956, era un enamorat de lo nostre. Fill d’un fuster gabellí, Mateu, i de Bárbara, artanenca, es casà amb Catalina Moyà Llull el 2 d’agost de 1902. treballà de cotxer a la diligència que traslladava la gent a Artà, Manacor i Ciutat. Més tard serví com a cotxer a distints senyors d’Artà (can Jordana) i Ciutat i finalment feia la volta amb l’amo en Llorenç «Niu» –recollint l’obra de pauma. Havia nascut el 18 de març de 1879. No tengueren fills. Diuen que l’amo en Joan tenia molta lletra, potser havia estudiat a cals «Hermanos». Lo cert és que li agradava replegar retalls de diaris i escriure les tradicions i notícies que corrien per les nostres contrades.